“No vam dormir tranquils fins que vam saber que l’assassí havia mort”

Munic encaixa el cop amb enteresa. L’atac que aquest divendres va costar la vida a deu persones, entre elles el seu autor, David S., un jove germanoiranià de 18 anys, ha deixat escenes de terror que els seus habitants trigaran a oblidar, però l’endemà, el dol es viu amb neguit i tristesa sense que els seus carrers es transformin en un territori blindat per les forces de seguretat com ha succeït anteriorment a París i a Brussel·les. L’absència de control per entrar a la comissaria en la qual els caps de la cúpula policial bavaresa han explicat l’aparent falta de llaços entre l’assassí i qualsevol organització terrorista, i l’escassa presència d’agents patrullant els carrers, és tan notòria que sorprèn pensar que ahir mateix la ciutat fos un anar i venir de sirenes.

I ho va ser. Entre elles es va moure Nadine Zweiner, de 41 anys, que viu tot just a 200 metres del lloc de la massacre. "Estava amb la meva filla al centre comercial i ens en vam anar deu minuts abans que comencés el tiroteig", explica al costat del cordó policial que impedeix l’accés a la zona. Això li va permetre escapar de qualsevol perill però no de ser testimoni dels efectes de les ràfegues de trets que van ressonar a prop d’on es trobava. "Els trets van començar i la gent va sortir corrent... Tothom estava molt nerviós", recorda aquesta fisioterapeuta muniquesa juntament amb la seva filla de vuit anys. Les hores que van seguir al soroll de les bales les va passar tancada a casa juntament amb les seves altres dues filles, el seu marit, i un amic i la seva família, que van passar la nit amb ells a causa de la suspensió del servei de transport públic i l’ordre de les autoritats de no trepitjar els carrers per l’amenaça que hi hagués tiradors solts.

Davant la proximitat del seu habitatge al centre comercial, la mateixa policia va travessar el jardí de Nadine i va trucar al timbre per preguntar-los si havien vist algun sospitós. Després de la seva resposta negativa, els van recordar que no havien d’abandonar la casa i van seguir la seva ruta per altres pisos de la zona. Els minuts van passar amb les finestres tancades i barrades i els ulls fixos en la televisió per saber la destinació d’aquests tres tiradors dels quals al principi es parlava i que podien ser al voltant de casa seva. L’alleujament no arribaria fins més enllà de la mitjanit. "A la 1.30 de la matinada, quan van informar que hi havia un únic assassí i havia mort, vam poder dormir tranquils".

Com en el cas dels seus convidats, el record de la matança s’associarà per a molts habitants de la ciutat a la nit en què van haver d’improvisar un lloc on agafar el son. A la iniciativa que es va estendre a través de Twitter de veïns que oferien les seves cases a aquells que, lluny dels seus habitatges i sense transport disponible, es trobaven al carrer, es van sumar les portes obertes de les mesquites de la ciutat i l’ús d’institucions públiques com a refugi. Vera Reetberter, estudiant de tecnologia de 26 anys, bregava amb els barrils de cervesa d’un costat a un altre durant la celebració del 500 aniversari de la llei de puresa de la cervesa bavaresa, un esdeveniment en el qual participaven 100 cerveseries de la regió i que feia mesos que preparaven. Unes hores després del seu començament estava tancada en un edifici públic amb desenes de persones que van fugir davant l’amenaça dels tiradors i que van acabar passant la nit en un hotel.

Però els trets de David S. no només van sembrar el pànic. Des que es va conèixer la matança, part de la societat alemanya esperava més dades sobre l’agressor per extreure conclusions polítiques segons la seva filiació islamista o d’extrema dreta, les dues alternatives que es barrejaven i que de moment la policia descarta. La líder xenòfoba d’Alternativa per a Alemanya (AfD), Frauke Petry, publicava una fotografia amb ambulàncies i furgons policials en xarxes socials per proclamar que aquesta era la nova normalitat que espera al país, mentrestant entre alguns ciutadans musulmans el desig era que l’atac no tingués motivacions religioses. "T’imagines el que això suposaria per als musulmans?", preguntava temorós aquest dissabte un taxista turc que preferia ocultar la seva identitat per no enfadar ningú. "M’agraden els alemanys. Aquesta ciutat és molt segura", afegia.

Un altre company de professió, Yamam Qader, nascut a Kabul fa 52 anys però avui amb nacionalitat alemanya, va arribar com a refugiat a Alemanya fa més de dues dècades fugint dels radicals religiosos per la seva militància antiislamista, però avui assumeix l’ideari dels qui rebutgen l’arribada de més refugiats: "Merkel obre les portes als terroristes", critica. L’esperit de concòrdia que va envoltar l’arribada dels primers refugiats a Alemanya, quan multitud de ciutadans van acudir a l’estació de tren a rebre’ls amb mantes, joguines i roba i les autoritats van haver de demanar la fi de les donacions perquè no es donava proveïment, sembla haver quedat tapat per la nova dialèctica de la por que les formacions populistes tracten d’explotar.

Malgrat això, els carrers de Munic van deixar de ser aquest dissabte l’escenari desèrtic que un sol home va imposar en la nit de divendres per seguir acollint milers de transeünts. Entre ells Vera Reetberter, l’estudiant que avui retirava els barrils de cervesa trista i resignada però aprovant que no és moment de celebració, i la filla de vuit anys de Nadine Zweiner, a la qual intenten transmetre que el perill ha passat i que torna a somriure al costat de la seva mare: "Li expliquem que ja pot mirar per la finestra sense cap problema".