Nou cop contra l’islamisme polític a l’Orient Mitjà

La revolta militar contra el Govern de Recep Tayyip Erdogan a Turquia colpeja el gran baluard de l'islamisme polític a l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica. La revolta es produeix exactament tres anys després del cop d'estat contra els Germans Musulmans a Egipte i amb la primavera àrab convertida en un riu de sang.

Actualment, només el Marroc resisteix un primer ministre islamista, si bé el poder real resideix, com sempre, en mans del monarca Mohamed VI. Tenallat pels poders fàctics d'un costat i pel gihadisme de l'altre, el futur a l'Orient Mitjà d'aquesta ideologia es presenta més incert que mai.

L'aixecament de l'Exèrcit turc culmina el reflux experimentat per una regió que no fa gaire es trobava sota una “marea verda”, terme encunyat per descriure l'ascens al poder de diversos partits islamistes després de la primavera àrab: Tunísia, el Marroc, Líbia i sobretot Egipte, el gegant àrab. A més, el 2012, els Germans Musulmans lideraven també l'oposició siriana i es preparaven per dominar el període post-Asad. No obstant això, víctimes d'una espècie d'efecte domino, les peces islamistes del tauler geoestratègic del Mediterrani s'han anat desplomant inexorablement una rere l'altre.

Les raons que expliquen aquest canvi de tendència sobtat són múltiples, però potser la principal és la mala gestió del poder d'uns partits que, en la seva major part, havien nascut per resistir, no per governar. Embriagats d'eufòria per les seves victòries electorals, van menysprear els seus enemics: l'anomenat “Estar profund”, és a dir, els poders fàctics que havien sostingut les autocràcies àrabs durant dècades. Si bé havien abraçat la democràcia com a mètode, els partits islamistes mai van assimilar la seva ètica. D'aquí, els creixents tics autoritaris d'Erdogan o la incapacitat de l'expresident egipci Mohamed Morsi de teixir aliances amb els partits democràtics laics.

A mesura que la polarització política i els odis sectaris es van anar apoderant dels països sacsejats per la primavera àrab, els partits islamistes van anar perdent la simpatia de les ciutadania, que els percebia com les principals víctimes d'unes dictadures brutals. Abans fins i tot del cop d'estat del mariscal al Sisi, la gran maquinària electoral donava mostres de fatiga. El marge de les seves victòries s'anava reduint. Fins i tot a Tunísia, l'únic país àrab on la transició a la democràcia no va descarrilar, el partit islamista Ennahda perdia les eleccions legislatives a finals del 2014 i havia de cedir el poder a Nidá Tounes, una coalició marcadament antiislamista.

Amb els primers cops contra l'Exèrcit iraquià de l'embrió de l'Estat Islàmic i l'aparició de grups extremistes com Ansar al Sharia a Tunísia i a Líbia, es va fer evident que el gihadisme es reconstituïa sota una nova pell. Assassinat Bin Laden, el comandament central d'Al-Qaida s'havia afeblit, però, en una espècie de metàstasi, nous grups locals escampaven la seva ideologia com a emblema. L'islamisme dominava el panorama polític, però començava a fragmentar-se: partits polítics de caràcter moderat, nous partits ultraconservadors, milícies salafistes, moviments gihadistes autònoms, les restes d'Al-Qaida, etc.

Curiosament, Aràbia Saudita, un règim ultraconservador i teocràtic, ha exercit un paper clau en l'ocàs islamista. La monarquia saudita va moure peça a favor de la contrarevolució, i va avortar amb els seus tancs la revolta a Bahrain, va finançar moviments salafistes a Síria i va posar pals a les rodes al govern dels Germans Musulmans a Egipte. La dinastia dels Saud temia que la confraria, amb filials a tot el món àrab, estengués la revolució a la península Aràbiga i la fes caure. Així doncs, va posar al servei d'aquesta causa els seus ingents petrodòlars.

Dit això, encara és aviat per escriure l'obituari de l'islamisme amb vocació institucional. Malgrat les actuals tribulacions, els experts creuen que aquesta ideologia seguirà sent una ideologia rellevant fins que no es resolguin assumptes primordials com el rol de l'Islam en la vida pública o l'alienació de les societat àrabs respecte a un estat repressiu. Entre d'altres coses, perquè els seus més acèrrims rivals, com el mariscal al Sisi, no ofereixen solucions als problemes i aspiracions de la ciutadania. Ni tampoc una ideologia coherent, sinó més aviat una apel·lació a interessos prosaics, lleialtats sectàries o la nostàlgia per l'estabilitat de l'antic ordre regional.