La finestra de Pere Rovira

En la pintura de Johannes Vermeer abunden les escenes quotidianes en una habitació il·luminada per una finestra”, escriu Pere Rovira, en una nota a l’inici del seu nou dietari La finestra de Vermeer(Proa). De la mateixa manera, Rovira il·lumina escenes de la seua quotidianitat, amb aquella llum càlida, íntima i subtil. Aquest llibre no té doncs més vincle amb el pintor flamenc, i el títol és una metàfora del recolliment, de la descripció de l’ànima, de l’atmosfera de la creativitat.

Potser és un símil una mica forçat, però tant se val. A poc a poc, Rovira ens va amerant amb el to reflexiu de la seua veu, i avancem per les seues pàgines amb interès i tafaneria. Perquè a la nota erudita s’hi insereixen les escenes familiars, amb la seua dona Celina, amb la filla Emília i el gos Vers. Hi ha epigrames, notes de lector, apunts sobre l’art poètic, divagacions sobre l’amor i la malaltia, moments de gaudi molt humans. Aquest llibre destil·la vida i saviesa, i sentim en la nostra pell les seues vicissituds (aquell mal d’esquena, o aquelles visites inquietes al metge per a conèixer el diagnòstic d’un tumor al pit de Celina). És en aquest equilibri entre el lector/poeta i l’home on aquest llibre aconsegueix la màxima profunditat. I el que ens esperona a seguir, perquè la literatura s’hibrida i s’entrellaça amb la vida.

De vegades, aquests tipus de diaris corren el risc de transformar-se en una mena de calaix de sastre, on es recuperen vells textos, dispars i nascuts amb motivacions diferents. O en una mena d’aparador de notes de lectures, que al principi poden resultar estimulants, però que a la llarga acaben cansant, ja que l’erudició sense la sorpresa i el contrapunt de la vida pot ser una mica embafadora. Pere Rovira sap mantindre la tensió, i ens mostra els seus dubtes i les seues inquietuds al davant de l’arribada de la vellesa, cada vegada més propera i temuda. Per moments recorda la intimitat d’El quadern gris, altres la prosa incisiva i assagística de Joan Fuster, altres l’erudició poètica d’Enric Sòria i Vicent Alonso, sovint és a prop de la tradició francesa, amb Michel de Montaigne com a inici de tot...

Però sobretot aquest diari de Rovira il·lustra una manera de viure i de gaudir la literatura. Perquè, com escrivia Josep Pla: “Per a arribar a escriure alguna cosa que tingui algun sentit, cal haver escrit moltíssim. Escriure moltíssim no és cap sacrifici, més aviat és un plaer —sobretot si hom té alguna cosa a dir, per poca cosa que hom digui. La literatura no tindria cap sentit si no fos pel plaer que produeix escriure. No crec que hi hagi res més eficaç contra el tedi”. La finestra de Vermeer és fruit últim d’aquest gaudi d’escriure: un plaer que potser Vermeer també sentia pintant els seus quadres.