El senyor Moritz, un gran artista

La pentalogia autobiogràfica de l’austríac Thomas Bernhard (1931-1989) és una de les fites literàries del segle XX. Escrita en la cruïlla dels anys setanta i vuitanta del ja proppassat segle, la novel·la Sí—breu com ho són els seus cinc llibres memorialístics— és també d’aquells anys, i fins i tot podríem pensar que pertany a l’autobiografia esmentada.

I fins i tot, a més a més, podríem pensar que el jo narratiu és el mateix autor, ja que algunes dades extretes de la biografia de Bernhard que va fer Miguel Sáenz el 1996 ens ho suggereixen, a pesar de la dèria de l’austríac de falsejar-ho gairebé tot, o només parcialment, fet que sovint embolica els fets encara més. No cal insistir aquí en el to personalíssim, ple de períodes hipotàctics, maelstroms verbals, estructures cícliques i un baix continu temàtic —a més d’una dicció tan neuròtica i digressiva com hilarant— que travessa el llibre.

Fixem-nos més aviat en la trama. El narrador ens porta un cop i un altre a dos llocs: l’un és la cambra de la demència, que és com anomena l’habitació on passa estones llegint Schopenhauer (El món com a voluntat i representació) i escoltant Robert Schumann (llegint-ne les partitures, de fet; per què necessitem reproductors de so?). I el segon espai és l’anodina casa —en un lloc isolat de la ruralia austríaca— del senyor Moritz, un adotzenat agent immobiliari que ha de vendre una casa a un brillant i enravenat enginyer suís, casat amb una dona persa. El jo es mofa i alhora elogia tothora Moritz i el suís, i no s’està de dir-nos sobretot que és la visita que una tarda va fer a casa del bon ciutadà Moritz, la visita en què va conèixer casualment el suís i la persa —el text torna un cop i un altre a descriure aquesta trobada indiciblement senzilla i quotidiana—, que és aquesta visita amable el que li ha fet poder tornar a dedicar-se —un cop passada una crisi tremenda, abismal— a les seves feines de ciències naturals i a llegir Schopenhauer i Schumann.

És clar que els soliloquis de Bernhard ens poden enervar, és clar que és marejadora la tirada a dir penjaments dels seus paisans austríacs, és clar que de vegades ens sembla que no ens parli d’una realitat gaire terrenal... i tot i així el llibre està ple de perfeccions. L’equilibri entre l’anècdota i el sentit profund; el fraseig que crea constants figures de pensament; l’extensió exacta, sense dilatacions, del monòleg; la tènue capacitat de contradicció del discurs a fi de crear versemblança; l’estètica del rebuig aliada amb una prosòdia musical, intraduïble; i el missatge de fons, el qual probablement ens diu que hi ha un vas comunicant inescapable entre l’art —i la filosofia— més sublim i la vida diària.

Les vint últimes pàgines de la novel·la acaben aplegant art i vida en la figura de la dona persa, en qui el narrador troba fascinació, afinitat i potser un amor en estat larval. Vet aquí un miratge? Vet aquí una inquietud? Vet aquí un miracle de virtut i compassió? La persa acabarà responent afirmativament (el “sí” que intitula l’obra) a la pregunta abominable que li farà el narrador-personatge, i aquesta pregunta serà quasi una condemna.

Devia fer uns quinze anys que aquest lector no llegia Bernhard. L’editorial El Gall ha resolt traduir la pentalogia que indicàvem i això ha estat una manera de retrobar l’autor, i de retrobar-lo amb nous sentits, com passa sovint amb la bona literatura. Sí, per descomptat, cal llegir aquests llibres.

SÍ

Thomas Bernhard

Traducció de Clara Formosa

El Gall Editor

117 pàgines. 14 euros