Muguruza: “Sense humilitat no arribaré enlloc”

Garbiñe Muguruza (Caracas, 22 anys) irromp resplendent al vestíbul de l'hotel on s'allotja a París, a la Porte de Saint-Cloude, a 10 minuts amb cotxe de Roland Garros, territori ara sota el seu regnat. No són ni les nou del matí i llueix una estètica molt casual, amb vambes i una dessuadora taronja de la marca que la patrocina. El dia abans va fer història, ho va celebrar amb paté i carn en un restaurant amb vista a la Torre Eiffel, a Trockadero, i se la veu immensament relaxada, asseguda en un sofà i amb els peus damunt d'una butaca de vellut mentre transcorre la conversa. És presumida, de moviments molt elegants, atlètica i alta com un sant Pau. I es diu que pot marcar una nova època en el tennis.

Pregunta. Bon dia, s'ha fet molt llarga la nit?

Resposta. La veritat és que ha estat difícil poder dormir, però he descansat, tot i que descansaré molt més aquests dies, perquè em fa falta. Estic molt esgotada després d'aquestes dues setmanes tan intenses i encara més després de la final. Però em recuperaré aviat.

P. Com se celebra un primer títol del Grand Slam?

R. Vam anar a un restaurant molt bonic [el Café de l’Homme, on també va Rafael Nadal], que té de fons la Torre Eiffel, en un lloc espectacular. Ho volia celebrar amb tot l'equip i la meva família, però ho vam haver de fer molt ràpid perquè es va fer molt tard i jo estava cansadíssima.

P. Se la veu feliç, plena, però com si l'obra parisenca encara estigués inacabada.

R. No estic continguda, no sé, potser sembla que ho estigui. No estic saltant de l'emoció, però ha estat increïble. En el fons estic súper contenta, però estic tan cansada que ara mateix costa assimilar-ho tot una mica. Això sí, d'aquí a un parell de dies, quan realment em posi a pensar-hi, tindré el xoc de veritat.

P. Xoc? Però si vostè és un cicló. Que potser té por d'alguna cosa Garbiñe Muguruza?

R. No, tennísticament no he tingut mai por de res. M'agrada molt aquest tipus d'escenaris com París, crec que creixo en aquestes ocasions perquè em motiven, i més si jugues contra la millor jugadora.

P. I personalment, hi ha alguna cosa que la tiri enrere?

R. No, així d'entrada, no, però el que no m'agrada gens és penedir-me d'una cosa que no he fet, d'una cosa que no hauria pogut fer i he perdut l'oportunitat per una raó o altra. Això em fa molta ràbia, em molesta.

P. Ja és un boom en el tennis i ara referència en l'esport espanyol. Es conscient del que li ve al damunt?

R. Sí, segueixo estant preparada. L'any passat vaig aprendre moltíssim després del torneig de Wimbledon, perquè va ser una mica com: Uau! Potser m'ho estic agafant tot d'una altra manera, amb més tranquil·litat i acceptant que realment és possible, que en realitat sóc prou bona per aconseguir-ho, que serveixo per això. No és bo pensar que tot això ha estat una sorpresa, que no m'ho crec.

Ara m’obro i escolto més. No és bo estar sempre al meu món”

P. Tothom deia des de fa anys que seria una estrella.

R. Home, des dels tres anys que faig anar la raqueta, així que de tennis en sé una mica… Sóc ambiciosa, tinc moltes aspiracions i sempre vull guanyar. M'agrada sentir-me la millor jugadora del món a la pista i això m'ajuda a fer que en els moments importants no se m'encongeixi el braç.

P. De Wimbledon aquí, d'un any a l'altre, quant ha madurat?

R. Molt. En poquíssim temps he après moltes coses, d'aquí a aquí [estén els dos braços, llarguíssims], d'allà a allà… Encara estic assimilant moltes coses. Aquest Roland Garros l'he plantejat d'una manera molt diferent de l'anterior i cada any vaig aprenent, acumulant experiència. L'any que ve, quan torni a París, sabré millor com gestionar tot això i digerir-ho. Cada ximpleria que em va passant, per petita que sigui, m'ajuda molt.

P. Ha après a escoltar més?

R. Sí, en aquest sentit he canviat molt. De vegades, el fet de ser molt competitiva et fa ser una mica egoista, et treu una mica d'humilitat. I això no sempre és bo: vull aconseguir-ho i ser la millor. Has d'obrir-te a la gent i reconèixer quan l'altre té raó. Sense això no arribaré enlloc, així que en aquest sentit estic molt més receptiva. Ara intento no estar tan tancada en el meu món, obrir-me una mica i deixar que els altres em puguin ajudar més. No estar amb una actitud de deixeu-me en pau.

P. I aquests rampells que té alguna vegada?

R. Sí, tinc algun canvi d'humor fort [riures], però això també em fa ser guanyadora, que em surti el geni, tenir ganes de trencar una raqueta o dir-li alguna cosa a l'entrenador, de queixar-te. Crec que no és del tot dolent; té els seus avantatges. De vegades no, però al cap i a la fi sóc una persona normal, que s'enfada com tothom, que plora…

P. Quantes raquetes ha trencat?

R. No et creguis que tantes… El que passa és que no he triat bé el moment, perquè quan ho he fet ha estat davant de la càmera. No acostumo a trencar les raquetes, només quan em creuo molt…

P. Després de guanyar va parlar del seu pare. Quina importància té per a vostè?

R. Ell ha estat una persona clau, perquè s'ha sacrificat moltíssim perquè els seus fills juguessin a tennis. També m'han ajudat molt els meus germans i la meva mare, que ve amb mi a tot arreu on vaig. Seria injust assenyalar una sola persona, però ho dec tot a la meva família.

Tinc canvis d’humor, però no són dolents perquè així et treuen el geni”

P. Què li va dir quan la va abraçar?

R. Estava molt emocionat. Em deia: "Garbiñe, acabes de guanyar Roland Garros. Tot el nostre esforç ha valgut la pena, ho has aconseguit, has aconseguit una gran fita".

P. Li posa els peus a terra de tant en tant?

R. M'ho diuen tots els que m'envolten, és una cosa general. A mi m'agrada pensar sempre en el que ve després, en com puc millorar, encara que hagi guanyat alguna cosa. No m'hi recreo. Però és bo que hi hagi gent que em faci tocar de peus a terra i em digui: "Garbiñe, demà comences de zero una altra vegada, no et creguis que ara guanyaràs fàcilment".

P. Què ha sacrificat per arribar fins aquí?

R. Tampoc he hagut de renunciar a gaire, perquè tot el que forma part del tennis m'agrada. Sempre he estat molt oberta a tot el que va relacionat amb aquest món, a les entrevistes i a tractar amb molta gent. És cert que ara estic més exposada, per bé i per mal, però m'agrada ser un exemple per als nens, encara que de vegades em costi, però ho faig perquè m'encanta. He fet sacrificis, però no els canvio per res.

P. Es parla del seu nou tècnic, Sam Sumyk, però no d'Alejo Mancisidor [se'n va desvincular l'agost de l'any passat], el que la va modelar en l'adolescència. Li correspon una porció d'aquest pastís?

R. Ha estat una persona molt important en la meva carrera, perquè m'ha fet millorar molt tant a dins com a fora de la pista. És clar que li correspon la seva part, però no només a ell, sinó a tothom que m'ha ajudat a ser on sóc ara. Tots ells es mereixen un trosset de victòria. En el cas de l'Alejo va estar molt temps amb mi i ha de sentir-se orgullós que una de les seves jugadores hagi pogut guanyar un gran títol com aquest.

P. Un de gran i contra Serena. Què li deia durant la cerimònia?

R. Estava fent broma. Em deia: Quin punt el del match point, oi? Que fort. Es va alegrar molt que guanyés el meu primer Grand Slam, però si et dic la veritat jo estava tan eufòrica que anava amb la meva història i no la vaig escoltar gaire…

És molt important saber que sóc una tennista i estar en el meu rol, no amb altres històries”

P. La clau per guanyar-la és perdre-li el respecte?

R. Jo sempre respectaré la Serena. És una de les millors de la història. El que intento ara és deixar una mica de banda contra qui estic jugant, qui tinc al davant, oblidar-me de tot això i fixar-me només en el que faig jo. Haig de sortir a guanyar. És clar que cal perdre-li la por, perquè, a més, ja he jugat unes quantes vegades contra ella, però me n'haig d'oblidar. Jo també estic aquí per guanyar i per aconseguir-ho.

P. Ara que ja és a dalt de tot, la gran assenyalada, quin pot ser l'error, creure-s'ho massa?

R. El més important és saber on has d'estar, pensar que sóc una esportista, una jugadora de tennis i que haig d'estar bé físicament, dins del meu rol i no sortir-me d'aquests paràmetres. No haig d'estar pensant en gaires altres històries, perquè al cap i a la fi sóc una tennista, no una altra cosa. Això és el que m'ha d'empènyer cap endavant, el que m'ha de motivar de debò per aconseguir tots els capritxos que vull.