Ciutat avorrida, ciutat nostàlgica

Lluís Permanyer no és el cronista oficial de Barcelona malgrat que molta gent així ho creu. Quan l’hi van oferir, ho va rebutjar. I ho va rebutjar per evitar els dubtes que la distinció podia generar per al seu rigor professional. Xavier Theros tampoc acceptaria aquest títol honorífic, tot i que ell va destacar que la negativa seria perquè és un càrrec carrincló. Permanyer és el degà dels narradors periodístics de Barcelona; dels deu entrevistats de la sèrie sobre els cronistes de la ciutat que ha publicat Elpaís.cat, Theros és avui l’observador més prolífic. Theros, com Permanyer, apunta sovint el seu bolígraf cap a les petjades del llegat desaparegut de Barcelona. Com el seu darrer article a EL PAÍS, un obituari sobre les drassanes Arsenal Civil, que ocupaven el que avui és la Zona Franca; una zona connectada per la línia 38 de bus, la que agafaven, com recordava Eugeni Madueño a la sèrie, els barcelonins que volien comprar heroïna a Can Tunis.

Theros valorava en aquesta sèrie que Barcelona pateix un excés de nostàlgia; Permanyer assegurava que és el moment més avorrit de la nostra ciutat. Asseguts a l’estudi Toresky de Ràdio Barcelona, Permanyer i Theros accepten un cara a cara de cavallers per radiografiar la metròpoli. Permanyer confirma que troba la ciutat menys atractiva, que com a voyeur del carrer no hi descobreix la diversitat que es podia copsar al Paral·lel quan Barcelona era de color gris i els Jocs Olímpics encara no ens havien situat al mapa de la globalització. Permanyer recorda aquella frase de Pasqual Maragall retornat del seu exili als Estats Units: “Comparat amb Nova York, a Barcelona sembla que tothom porti la mateixa gavardina”. Permanyer troba a faltar el que ell denomina “els excèntrics”: del Maradona al xèrif, de Nazario a La Monyos. Theros replica: aquests personatges hi són, però ara són més difícils de trobar perquè el seu centre natural, la Rambla, ha estat envaït pel turisme i per persones que es vesteixen de flamenca, però no perquè sigui una excentricitat sinó perquè s’acaben de comprar el vestit en una botiga de souvenirs.

Permanyer defensava a la sèrie que el debat turístic va tenir el seu moment més bel·ligerant fa deu anys. La situació present, diu, és de reflexió sobre el model que cal assumir després de la negligència de no haver-hi fet res abans: “La culpa és de tots els ajuntaments, que ho han portat amb els peus. Es veia venir”. Theros tampoc qüestiona el nivell turístic de Barcelona: “Qualsevol ciutat de la mida de Barcelona firmaria ara mateix tenir la nostra indústria turística”. També com Permanyer, apunta que el problema és el model de gestió: “Que no sigui només una economia extractiva, que aporti beneficis a la ciutadania”. Theros admet que és un problema difícil de gestionar perquè implica molts autònoms i particulars, com es demostra amb el fet que amb els recomptes municipals de pisos turístics n’aflorin milers de no declarats. “El fenomen es va multiplicant i no es fa res. On és la investigació? On és la capacitat de multar? I de precintar pisos? Si no són capaços de gestionar, que portin una perruqueria”, diu Permanyer.

Permanyer ha fet un recompte dels hotels i pensions que hi ha a voltant de l’illa de l’Eixample on viu; n’ha comptat 27. “Ni ells [L'AJUNTAMENT]saben els hotels que hi ha a la ciutat”, explica Permanyer, que afegeix que la descentralització del negoci hoteler no és tan difícil de dur a terme, i és una mesura habitual en altres ciutats del món. Permanyer resideix a la Dreta de l’Eixample, el districte favorit dels entrevistats de la sèrie: també hi viuen Madueño, Arturo San Agustín i Joan de Sagarra. Madueño i San Agustín advertien que el turisme està anul·lant la vida de barri a la Dreta de l’Eixample; Sagarra era el més condescendent amb les legions d’estrangers que veu desfilar pel passeig de Sant Joan: “Quan va venir el Papa[BENET XVI], vaig prendre’m uns whiskies amb tres monges irlandeses. El turisme s’ha de saber viure”.

Un altre dels cronistes de la sèrie, Sergi Pàmies, valorava que les transformacions actuals de Barcelona són cirurgia estètica si es comparen amb els canvis dels Jocs Olímpics: “Allò va ser sense anestèsia i en zones importants de l’anatomia”. Pàmies opina que el projecte del tramvia per la Diagonal és una modificació que va més enllà de la “cirurgia estètica”. Permanyer s’oposa al projecte. Assegura que cap gran ciutat d’Europa aplicaria un canvi tan gran en una de les seves artèries centrals i nobles. Theros s’afegeix a l’oposició al tramvia i creu que no es té clar què es vol fer amb la Diagonal: “És un carrer que no s’acaba de definir; havia de ser un bulevard comercial, per això es van ampliar les voreres”.

També deia Pàmies que Barcelona és una ciutat habituada als moviments antisistema, “una insurgència latent” que s’ha convertit en una qüestió entre pares i fills. Sobre els recents aldarulls a Gràcia, Permanyer està convençut que el conflicte no el generen els residents del Banc Expropiat sinó els alteradors de l’ordre habituals: “El problema no és tant dels okupes com dels 200. Aquests 200 ja hi eren en temps d’en Clos. Aquest alcalde va dir allò de “hi ha 200 incontrolats”. Per què no els controlen? Continuem igual”. Theros mira de ser comprensiu amb el govern municipal i afirma que la qüestió és de difícil solució perquè “supera les competències d’un Ajuntament. No tenim una regulació prou clara sobre edificis buits”.

L’avaluació del primer any d’Ada Colau al capdavant de Barcelona ha estat majoritàriament negativa per part dels deu cronistes barcelonins de la sèrie. Permanyer ha estat el més sever: “El balanç és bastant pessimista i negatiu. Es veia venir una mica. Estem pagant alguns errors que en part no és gaire culpa d’ells, però no és estrany, perquè no tenien cap experiència”. Permanyer concedeix que era necessari trencar la polaritat entre el PSC i CiU; Theros defensa que Barcelona en Comú ha introduït un discurs necessari per afavorir el transport públic o regular el turisme. Però, igual que Permanyer, considera que Colau és més activista que gestora. Permanyer li desitja un futur exitós, però lluny de l’alcaldia: “Més que alcaldessa és una política, i una política agitadora. Quan parla d’aquests temes se li transforma la cara, el domina, li agrada i s’emociona. En canvi, quan ha de parlar de semàfors o del trànsit, s’avorreix i no li interessa gens. [...]M’agradaria més veure-la en una carrera política que no pas enclaustrada en un món municipal, que és més de burocràcia”.