Un final d’alta volada

El títol de Liga se'l disputen aquesta tarda el Barça i el Madrid. La Lliga depèn de el Barça perquè li aconsegueix amb guanyar a Granada. Però un ensopec, per ventura un empat, li valdria al Madrid per endur-se el torneig, sempre que s'imposi al Dépor a Riazor. La història diu que al club blaugrana se li dóna millor l'sprint final; s'ha imposat a l'etern rival en sis de les set ocasions que es van jugar la Lliga en l'última jornada.

1928-29. La Lliga inaugural

El president Arcadi Balaguer, que va prendre el relleu de Joan Gamper, va dimitir aquest curs després de reorganitzar el Barcelona, que travessava moments difícils. Amb ell va marxar el tècnic Romà Forns, que va deixar l'equip a la meitat de la taula. I encara que va tenir una oferta del Madrid, una greu malaltia li va fer tornar al Barça com a segon de James Bellamy, un anglès que va triomfar només aterrar.

El Madrid de José Berraondo va arribar a l'última jornada amb dos punts d'avantatge sobre el Barça, que comptava amb un partit menys. Van perdre davant l'Athletic (2-0), van vèncer els blaugrana al Real Unión (4-1) i es van portar el títol en el duel pendent amb l'Arenas de Getxo (0-2). “L'equip va realitzar joc de passades sense encertar en la rematada. Fins que l'oportunisme de Parera, excel·lent extrem, va determinar la victòria”, reflectia la crònica de el Mundo Deportivo. “Hem sortit a jugar bon futbol, convençuts de guanyar, i ho hem aconseguit”, va dir Samitier, rebut de forma multitudinària junt amb els seus companys al baixador del Passeig de Gràcia.

1952-53. ‘Triplet’ blaugrana

Afectat de tuberculosi, Kubala va marxar a una masia a Monistrol de Calders per tres mesos amb el doctor Recasens. Es va perdre 13 jornades, però va tornar per liderar la recuperació de l'equip de Daucik —sogre de Kubala—, que primer va fer front a l'Espanyol d'Scopelli (utilitzava màscares d'oxigen en els descansos per millorar el rendiment) i després al Madrid, que en l'última jornada estava un punt enrere.

Va vèncer el Barça a l'Athletic (3-2) i el Madrid de Juan Antonio Ipiña va perdre davant del Celta (2-1). Dies després, l'equip blaugrana es va alçar amb la Copa del Generalísimo i, sense jugar per la doble conquesta, també la Eva Duarte.

1959-60. 'Bravuconada' d'HH

“Hem tocat fons. Ara serem campions”, va deixar anar en to fanfarró el tècnic Helenio Herrera a meitat de temporada, fart de les “injustícies arbitrals” a favor del Madrid de les Copes d'Europa de Di Stéfano, Puskas i Gento. I HH se'n va sortir amb la seva.

El Barça es va presentar a l'última jornada líder empatat amb el Madrid, encara que amb el golaverage a favor. “Li vaig dir a l'equip que m'ajudés a plantar cara al rival perquè això seria un record per a tota la vida. Així que millor que no se'l quedessin ells”, explica el capità Quimet Rifé; “i durant l'escalfament Helenio ens deia sense parar: ‘A guanyar, eh?’ o ‘escalfeu, escalfeu’. Va funcionar; el Barça va golejar el Saragossa (5-0) i el Madrid va vèncer a Las Palmas (0-1). “Es va muntar una de grossa a Les Corts i l'Ajuntament”, recorda Rifé. Però Helenio ja no hi era, acomiadat del Barcelona perquè s'havia compromès amb el Inter.

1991-92. Quimera a Tenerife

El Madrid de Beenhakker tenia un punt d'avantatge i li valia amb un empat a Tenerife. “Si no guanyem la Lliga, els culpables serem nosaltres perquè fa dues setmanes que havíem de ser campions”, va assenyalar Cruyff.

Als jugadors se'ls van fer interminables aquests cinc minuts de retard amb el duel de l'illa, després de complir amb la seva part en guanyar l'Athletic (2-0). Va ocórrer que el Tenerife va remuntar un 0-2 amb gols de Estebaranz, Rocha en pròpia porta i un d'últim de Pier. “En la primera part no s'escoltava res, però en la segona sí hi havia soroll, sí”, explica Amor; “sabíem que alguna cosa bona passava. I quan va acabar el partit a Tenerife va haver-hi tal moment d'explosió d'alegria que ni me'n recordo del que vaig fer llavors”.

1992-93. Una història calcada

Cruyff va ser clar a la balconada de la plaça Sant Jaume: “Sóc la persona més feliç del món, però seguiré cabrejat per haver guanyat en l'última jornada”. Resulta que la història, capritxosa, va oferir el mateix final amb idèntic desenllaç. Stoichkov va fer el seu gol a la Real (1-0) i el Tenerife va superar el Madrid (2-0) amb gols de Dertycia y Chano. “Havíem de guanyar, però no hi havia molta confiança en què fallés una altra vegada el Madrid”, relata Jon Andoni Goikoetxea; “mentre jugava sentia murmuris, però al final es va deslligar la bogeria perquè era inesperat”.

Valdano, entrenador del Tenerife, va recollir el testimoni: “No he estat botxí del Madrid sinó mecenes del Tenerife. Ha guanyat l'honradesa”. I Cruyff va resoldre: “Rexach i jo tenim sort, potser és part del nostre estil”.

2006-07. Silenci sepulcral

Després dels empats davant del Betis i de l'Espanyol, el Barça va perdre una renda de nou punts per arribar a la clausura empatat amb el Madrid, però amb el goalaverage en contra. “Ho havíem fet molt malament i encara que miràvem de reüll cap al Bernabéu, no ens fèiem il·lusions”, recorda Edmilson. “No depeníem de nosaltres. La nostra esperança era molt petita”, aprofundeix Deco. El Madrid va guanyar la Lliga després de vèncer el Mallorca (3-1). “Aquest títol ha estat el de la unió, de la fe”, va expressar Raúl.

Vam sentir que el Mallorca es s'havia avançat, però quedava molt”, diu Deco; “vam fer el nostre partit (1-5 al Nàstic), encara que el Madrid va guanyar (3-1)”. El segueix Edmilson: “Va ser dur perquè vam tenir la Lliga a prop”. Deco s'afageix: “El vestidor era silenci absolut. Ja no hi havia res a dir”.

2009-10. Sardana blaugrana

El Barça venia de caure a les semifinals de la Champions davant de l'Inter, una patacada majúscula perquè somiaven amb disputar la final al Bernabéu. “Un gran cop perquè ho vam tenir molt a prop”, relata Bojan. “El joc va estar de la nostra part, però no el resultat; va ser complicat de digerir”, afegeix Piqué. Però l'equip es va reposar a temps. “Vam arribar a l'última jornada depenent de nosaltres mateixos”, rememora Bojan.

El Barça va batre el Valladolid (4-0) i el Madrid va empatar amb el Màlaga (1-1), per la qual cosa el títol va ser blaugrana. “El retard de l'inici del partit va fer que entre nosaltres i la graderia hi hagués una bonica sintonia”, diu Bojan. El millor va ser al final, amb la sardana —el festeig que feia l'equip de Guardiola al voltant del cercle central— per celebrar la Lliga. “Va ser merescut”, resumeix Bojan. “I tant”, remata Piqué, que avui espera repetir l'èxit.