Què importa més: la Champions del Madrid o la Lliga del Barça?

El Madrid anava de mal borràs fins que va guanyar al Camp Nou. Va jugar a no perdre, i fins i tot a no encaixar gaires gols, i va acabar cantant victòria: 1-2. Ho va veure tan fàcil el Barça que es va equivocar en el disseny del partit: va deixar córrer el temps, va fer un gol com qui no vol la cosa i quan l’hi van empatar va pensar que no li costaria gaire tornar a marcar les diferències; un error de càlcul, perquè aleshores els blaugrana es van desorganitzar i van afavorir el desplegament del Madrid. El final de l’enfrontament demanava paciència i el Barça va perdre l’oremus, els punts i, amb el temps, el nord, fins a quedar eliminat de la Champions.

La derrota blaugrana contra l’Atlètic va estimular especialment el Madrid. No s’havia vist mai que el club de Florentino anés tan a favor de l’equip de Simeone. El Madrid tenia pànic que el Barça pogués guanyar la Copa d’Europa. No hi ha cap derrota més dolorosa en el currículum dels madridistes en els darrers temps que la protagonitzada per l’equip de Messi l’abril del 2011. Els seguidors poden tolerar perdre la Lliga i fins i tot aplaudir Ronaldinho. No accepten, en canvi, ser eliminats a la competició que consideren seva: la Champions. I el Barça ha guanyat quatre dels seus cinc trofeus els últims 10 anys.

Aquesta temporada també temia el Madrid que tornés a triomfar el Barça. Així és que la derrota blaugrana amb l’Atlètic va ser alliberadora per a l’equip de Zidane. Ha millorat el joc, l’entrenador ha trobat l’alineació i l’equip ha passat a convertir-se en un dels candidats a guanyat la Copa d’Europa. Les conseqüències del clàssic acostumen a ser transcendents per als dos equips: la pujada del Madrid contrasta amb la baixada del Barça. Ara són els culers els que demanen per sobre de tot que el club de Florentino no guanyi la Copa d’Europa. No se sap encara què passarà amb el City. Ni tampoc com quedarà l’altra semifinal Atlètic-Bayern de Munic.

Els barcelonistes s’encomanen per si de cas a Guardiola. El tècnic català sembla despertar més unanimitat al Camp Nou com a antídot del Madrid que no pas com a símbol del mateix Barça. Hi ha gent blaugrana que no li perdona la seva sortida del club i a qui no li agrada la seva manera de fer i de ser, mal vist també per alguns directius des dels temps de la presidència de Rosell. Ningú no té més ganes de guanyar el trofeu que el mateix Guardiola. La seva trajectòria al Bayern ha estat condicionada precisament perquè va arribar a un equip que acabava de guanyar el triplet amb Heynckes. I ningú no oblida que l’any vinent serà el tècnic de l’ara semifinalista City.

Cal no oblidar també que una de les derrotes més doloroses de Guardiola amb el Bayern va ser la que va patir fa dues temporades contra el Madrid. Aleshores es va maleir per no haver estat fidel als seus principis futbolístics, per no fer el que sentia, com d’alguna manera ja li va passar quan es va enfrontar amb l’Inter de Mourinho. Guardiola no acostuma a buscar culpables quan perd, sinó que assumeix les conseqüències i treu conclusions de cara a la temporada següent, cosa que ara no passarà perquè se’n va a Manchester. La Champions d’aquest any és doncs un punt final per a Guardiola.

Els aficionats del Barça no volen que Ramos aixequi la Copa a Milà. I aquesta espera és especialment feixuga a la Lliga. Els partits es fan llargs, costa superar les jornades, i s’ha passat de l’alegria a la por, tothom pendent que Suárez vagi fent gols, que a Messi no li passi res i que Neymar desperti en algunes de les cites pendents amb el Betis, l’Espanyol i el Granada. L’entrenador es deixa portar per la rutina del trident i ara la junta parla del doblet després d’omplir-se la boca amb el triplet, quan sembla que seria més oportú demanar de moment que dissabte es guanyi al Villamarín.

Hi ha una sensació d’immobilisme, d’estar tothom aturat, pendents que no passi res de dolent, ni a la Lliga ni després a la final de Copa. Al barcelonisme no li ha anat gaire bé quan ha estat més espectador que protagonista i s’ha deixat portar per la inèrcia, sobretot al Camp Nou. Hi ha símptomes preocupants que conviden a reflexionar seriosament a l’estadi i al Palau. El club perd pes a Europa, a les pistes, al camp i també als despatxos, com s’està veient en els patrocinadors, per més que llueixi la maqueta del nou Camp Nou. La virtualitat no hauria de servir per dissimular la realitat i la paràlisi al Barça.

Els lectors, que són molt savis, em fan arribar reflexions diverses sobre el moment del Barça, ara que hi ha tanta gent pendent que el seu equip guanyi la Lliga com que el Madrid perdi la Champions, sigui contra qui sigui, es digui City, Bayern o Atlètic. No em puc estar de triar la de l’amic Roman, que em recomana que posi aquella cançó de Loquillo, Cruzando el Paraíso, després que també hagin eliminat d’Europa el Barça de bàsquet: “Nada permanece/ todo se desvanece/ sé que no puedo quejarme/ trataré de no engañarme/ simple cuestión de tiempo/ llegar al precipicio”.