La Lliga avorreix el Barça

Al Barça ja només li queda el goal average a la Lliga. No sembla cap avantatge després de dilapidar una dotzena de punts des que el Madrid va passar pel Camp Nou. El descompte ha estat tan vertiginós i cruel com era el joc de l’equip quan el trident estava en plena forma i va comptar 39 partits sense perdre entre la Lliga, la Copa i la Champions. No remet la sagnia barcelonista mentre els àrbitres es posen xulos, els porters contraris s’engrandeixen i els propis s’encongeixen, sigui Bravo o Stegen. Hi ha un rival situat a cada cantonada disposat a passar comptes amb l’anomenat millor equip del món, també el València.

Tenien molt presents els valencianistes la golejada a la Copa i es van venjar a la Lliga. No van jugar ni bé ni malament, sinó que es van encomanar a un porter prodigiós com Diego Alves i van deixar que es consumís el Barcelona, bloquejat, incapaç de trobar el punt d’inflexió al seu calvari, frustrat i depressiu, quan falten cinc jornades per acabar la Lliga. Els barcelonistes van de derrota en derrota, ara mateix camí de la derrota final, perquè perden els partits que abans guanyaven amb la gorra, enfrontaments com el del València. No entra la pilota ni tan sols al Camp Nou.

Un equip ansiós

Res canvia al Barça, ni tan sols les alineacions de Luis Enrique. No hi va haver més notícia que la suplència d’Alves. No és un bon moment per a bromes, sinó que l’afició prefereix el sentit dramàtic d’Iniesta. El dolor per l’eliminació de la Champions exigia mesures terapèutiques més que intervencions tàctiques, perquè el Barça té una alineació més que un equip i una plantilla, encadenat al trident Messi, Suárez i Neymar. Els suplents són escassos i Luis Enrique no mira al Barça B. Als mateixos que van aconseguir la glòria a Berlín els toca sortir ara d’un infern que arriba fins al mateix Camp Nou.

Mai l’Atlètic i el Madrid havien estat tan units en una causa futbolística que exigeix descavalcar el Barça. El públic blaugrana, no obstant això, va actuar com si no passés res, a excepció dels seguidors del gol sud, que van rebre els futbolistes amb una llarga pancarta: “Tornarem a vèncer!”. Ningú hauria dit que el Barça anava malament de joc, de punts i de títols després del desplegament inicial: velocitat, profunditat i intensitat davant l’escalf del Camp Nou. Les ocasions se succeïen, eixamplat el camp per Neymar i un bon Messi, replegat el València al voltant de l’estupend Diego Alves.

La recuperació de Messi és simultània a la del Barça. Tots dos milloren en predisposició i penalitzen encara en contundència, mancats de confiança, víctimes d’una dinàmica negativa, desencertats en situacions franques que abans culminaven amb els ulls tancats, sobretot el 10. Alves li va treure dues rematades que quan l’argentí estava en ratxa eren gol o gol: una en atac estàtic i l’altra després d’una transició armada per Bravo. Les coses, no obstant això, sempre empitjoren quan la ratxa és dolenta, i Bravo va encaixar un gol en pròpia porta de Rakitic després d’un centre de Siqueira.

El gol va destensar el Barcelona i va animar el València, un equip més seriós, ordenat i racional, i també més alliberat, des que l’entrenador és Ayestarán. Ansiosos, els blaugrana van perdre la calma, es van precipitar i van propiciar que el partit s’obrís de mala manera, un escenari que va evocar la visita del Madrid. Encara que Messi es va recollir en un intent de resoldre pel seu compte el greu atzucac en què estava el seu equip i va buscar el gol fins i tot amb el cap davant l’omnipresent Alves, Santi Mina no va perdonar el 0-2 després d’una excel·lent passada interior de Parejo. El Barça defensava malament després d’haver atacat bé a Alves.

El marcador exigia un acte de fe i caràcter, molta èpica i coratge, un arravatament o un gest irreductible més propi d’un torneig com la Copa, virtuts que no se li suposen precisament al Barça, parit per a gaudi del nen Messi. A l’afició no li quedava altre remei que esperar el 10. L’argentí va aparèixer per coronar un centre d’Alba i comptar per fi el seu gol 500 després de 515 minuts de fòrceps: 1-2. La percussió del lateral, l’anticipació de Piqué i Mascherano i els moviments de Messi van ajudar arribar a la porta d’Alves amb freqüència malgrat el joc taquicàrdic i descompassat del Barça.

La pilota, no obstant això, no va trobar més vegades la xarxa de l’excel·lent porter del València. Ningú va resumir més bé la confusió blaugrana que l’atabalat Neymar. Tampoc va recuperar la llum Suárez, i no n’hi va haver prou amb el recuperat Messi. Ningú, ni tan sols Piqué i Alcàsser, la van encertar en la ruleta final en la qual es va convertir el partit del Camp Nou. A cap seguidor li van quedar forces si més no per dir que no va merèixer perdre el Barça, ni bella ni bèstia, atrapat per l’Atlètic i amb un punt d’avantatge sobre el Madrid. Abatut, a l’optimista Piqué li va costar arribar al vestuari del Camp Nou. Afortunat durant l’any, el Barça s’ha convertit en un mes en un equip desgraciat també a la Lliga.