Del parc temàtic a l’entropia

Que la cultura catalana avui manifesta característiques de parc temàtic sembla no importar gaire als guardians de l'essència de Catalunya. De fet, el nacionalisme i, en conseqüència, el secessionisme han posat les institucions culturals a la disposició d'un gran decorat que ja des de l'auge pujolista incentivava la quantitat sobre qualitat. En realitat, de tota manera, l'intel·lectual orgànic del pujolisme sempre va ser Jordi Pujol. Els altres eren personatges secundaris, amb o sense despatx. Tot aquest passat es suma a les inèrcies vegetatives del present fins a aproximar-se al risc de l'entropia, en termes analògics: com a incertesa o desordre molecular. Un terratrèmol que deixa en ruïnes una ciutat és un paradigma d'entropia. Pel que fa a la cultura catalana, hi ha qui pretén persistir en el constructivisme nacionalista i qui considera l'entropia com una forma de catarsi per distingir entre el bosc i els arbres. El que més abunda, per descomptat, és el desinterès públic per aquests assumptes, de manera que els diners del contribuent segueixen fluint cap al no-res cultural, la transgressió més moderna entre totes les transgressions o l'oficialisme secessionista, de dubtosa creativitat intel·lectual. És com una versió transsexual d’Els Pastorets.

Mentre la conspiració montserratina que irritava tant Tarradellas o Josep Pla es marceix a les pàgines de Serra d'Or —la Serra de Plom, segons les cartes entre Joan Sales i Mercè Rodoreda—, hem passat a un populisme cultural que, des del punt de vista de la independència, va portar a la commemoració acrítica del 1714 i ara —entre la CUP i els gestos d’Ada Colau— a un xaronisme més aviat premodern, seqüela molt peculiar de la deterioració causada pel postmodernisme. Més entropia. A hores d'ara un es pregunta si l'Ajuntament de Barcelona, per exemple, es proposa aplicar el model top manta a la cultura. La bretxa entre la cultura real i la cultura institucional s'extrema. Els cercadors de renda van apostar fa uns anys per la gran desconnexió, amb beneficis vistosos però possiblement minvants, mentre que la veritable cultura és ara un món eclèctic de lamentacions, desconcerts i iniciatives disperses. La cultura institucional —costosa, burocràtica i excloent— opera en el buit i d'esquena a la cultura real, és a dir, a les iniciatives individuals. Aquestes circumstàncies obstaculitzen les expansions de la creativitat —cosa ja tangible en la Barcelona de la postcrisi— si no és que la coarten.

Tal vegada estiguem en un escenari de destrucció creativa, amb l'oportunitat de sortir del parc temàtic i de no entrar en l'entropia, si no és massa tard. Una opció pot ser la des-institucionalització de la cultura catalana. En contrast amb una vitalitat creativa que busca oxigen, les institucions han anat fossilitzant-se, generant inèrcies que al seu torn generen mediocritat, faccionalisme, burocràcia, megalomania grotesca i anèmia intel·lectual. Són inèrcies tòxiques, a l'espera d'una llei de fundacions i mecenatge que alliberés energies i iniciativa privada, amb els poders autonòmics com a subsidiaris de la societat. Per exemple, en el manteniment de les grans infraestructures culturals. La pràctica de la subsidiarietat “des-anquilosa” la cultura com a forma de bé comuna. Fonamentalment, “des-institucionalitza”.

La interacció entre la cultura catalana i la societat és cada vegada més feble, com passa a altres països. En l'horitzó independentista identifiquem una mena de nou folklore intel·lectual, l'aparició d'un búnquer d'arquitectura “Koiné” i la voluntat d'un xoc esquemàtic, com va passar altres vegades, entre la marca Barcelona i aquesta Catalunya profunda que pràcticament ja no existeix. Incomoda tota comparació entre la dècada dels seixanta del segle passat i l'actualitat perquè la diferència és immensa. Qui sap si es consumarà l'eclipsi dels lectors il·lustrats, els que buscaven editors com Vergés, Sales o Cruzet. La decepció per l'il·lusionisme del procés també podria ser una alenada d'aire nou però reforçarà la relació entre cultura i societat o es concretarà en gestos d'esgotament? No es pot confiar, per descomptat, en què la precària cultura del secessionisme decideixi reconèixer per una vegada els seus errors. El procés ha representat impulsar una tasca reduccionista. En resum, el secessionisme ha simplificat les coses —el ritme històric, les realitats socials, el determinisme nacional— fins a l'extrem, sense tenir en compte que el món pot ser més aleatori del que suposàvem. I així està sent.

Valentí Puig és escriptor.