Mor Manolo Tena, la veu rasposa de la ‘movida’ madrilenya

Amb el seu estil raspós i actitud fatxenda, poques veus han estat tan reconeixibles en el pop espanyol com la de Manolo Tena, que ha mort avui a Madrid a l'edat de 64 anys, com informa la SGAE. Emblema de la movida madrilenya per la seva pertinença a grups com Cucharada i Alarma!!! però també per la seva carrera en solitari, la seva veu estava al darrere de cançons com Quiero bailar rock & roll, Frío, Preparado para el rock & roll i, sobretot, Sangre española i Tocar madera, composicions amb les quals va aconseguir el seu èxit més important en solitari a principis dels noranta, quan la festa de la movida es desintegrava a un ritme vertiginós.

Nascut a Badajoz, encara que criat al barri madrileny de Lavapiés, Tena es va ficar en el món de la música fascinat pel rock i el blues, amb especial predilecció per John Mayall. En l'agonia del franquisme va formar el seu primer grup el 1977. El nom: Cucharada. Va ser una sort que col·laborés amb Lacochu (Laboratorio Colectivo Chueca). El 1978, la banda va aconseguir colar-se en el disc generacional Rock del Manzanares (Viva el Rollo v.2), editat pel segell Chapa de Mariskal Romero. Cucharada va passar a ser una de les formacions més simbòliques del que més tard es va conèixer com a rock urbà, etiqueta que no sempre agradava als seus protagonistes.

Com altres grups de la capital il·luminats en els desencisos de la ciutat i la vida de barri d'una incipient democràcia, com Burning, Leño o Asfalto, Cucharada va néixer amb molta actitud rock: el protagonisme de les guitarres elèctriques, una bona dosi de teatralitat en els directes i lletres irreverents per a una societat que encara vivia sota la Ley de vagos y maleantes, que van criticar a Social peligrosidad, composició inclosa al recopilatori llegendari de Chapa que els va portar problemes als inicis. No va ser la seva única denúncia. També carregaven contra el consumisme, la hipocresia social o el poder dels Estats Units.

No obstant això, Tena va mostrar el seu veritable perfil a Alarma!!!, el grup que va engegar el 1981. Amb un so proper a The Police, sent massa rockers per al pop de la movida i massa tous per al rock urbà, Alarma!!! es va moure en terra de ningú en plena glòria de la movida madrilenya, però va deixar veure la capacitat compositiva de Tena, un interessant creador de vinyetes sentimentals, un hàbil relator d'històries de perdedors romàntics. Encara que admirada per coetanis com Los Secretos, i havent envellit bé en la nostàlgia d'aquella època, a la banda sempre li va faltar el carisma de Loquillo y los Trogloditas o una afinació pop més precisa, com la de Nacha Pop o Radio Futura.

Malgrat tot, Alarma!!! va servir també per anticipar l'autèntic motlle de Manolo Tena, que aconseguiria més èxit pel seu compte. Com cantava en l'emotiva Frío, aquell cantant era “un estrany al paradís, una joguina de la desil·lusió”. Àvid lector de poesia, el músic va introduir en les seves cançons l'aroma de supervivent maleït, que, al cap i a la fi, il·lustrava la seva pròpia figura existencial d'addicte a les drogues amb pronunciades baixades a l'infern.

El cop de gràcia el va donar amb Sangre española el 1992, en què, amb l'ús d'instruments de vent, va saber insuflar un optimisme atractiu al seu cançoner. Temes com Sangre española i Tocar madera sonaven a tota hora i a qualsevol emissora. Semblaven himnes de l'Espanya de l'Expo 92. Encara que convé assenyalar que no tot el que lluïa era or i tant d'èxit convivia amb préstecs artístics, diguem-ne també plagis, com el que feia amb Ain't got you, del disc Tunnel of love, de Bruce Springsteen.

Però, com en aquella illa de la Cartuja abandonada després del fulgurant fervor de l'Expo 92, la seva carrera no va tornar mai a ser igual. Tena, que va entrar a la junta directiva de la SGAE, sent un dels músics protegits per la polèmica entitat, va caure sorprenentment, arrossegant els seus problemes amb les drogues. És cert que no va deixar de treballar amb gent com Miguel Ríos, Ana Belén, Luz Casal, Los Secretos, Rosario Flores, Siniestro total o Ricky Martin, però trigava anys a publicar material nou i cada disc que sortia era més intranscendent que l'anterior.

Només l'últim any, després de set anys de silenci discogràfic, semblava que recobrava el pols amb un àlbum i un documental sobre la seva figura. El va animar el seu germà Rafa i va venir acompanyada per la seva presència al programa televisiu A mi manera, tot un estèril exercici de nostàlgia compartit amb Marta Sánchez, Sole Giménez, Mikel Erentxun, Antonio Carmona o Nacho García Vega. En aquest espai d'homenatges embafadors, es veia un Tena supervivent de la seva pròpia història d'èxit i fracàs, en tots els fronts. En el fons ho era. Tena era tot un supervivent d'aquesta generació d'eterns joves maleïts de la movida, exemplificada en Antonio Vega, Álvaro Urquijo, Pepe Risi, Carlos Berlanga o Antonio Flores, que van creuar més del compte el límit dels excessos.

Ho era fins avui, tot i que encara ressoni la seva característica veu rasposa, despullada sota la pluja.