Tots som Brussel·les

Els atemptats de Nova York i Washington el 2001 van suposar la pèrdua de la invulnerabilitat nord-americana, el Pearl Harbour del segle XXI. Els de Bali el 2002, l'obertura d'una línia de combat, malauradament molt fructífera, contra el turisme globalitzat. A Madrid, el març del 2003, el terrorisme tenia un objectiu doblement democràtic: assassinar el poble treballador als trens matiners per influir en el resultat de les eleccions generals. A Londres el 2005, l'endemà que la capital britànica fos escollida seu dels Jocs Olímpics del 2012, els atemptats van arribar de la mà del gihadista interior, criat i crescut a Europa, gairebé deu anys abans que els llops solitaris francesos i belgues tornessin de les seves guerres a Síria i l'Iraq. En els atemptats del Bataclan i de l'Stade de France el passat 13 de novembre, l'objectiu que buscaven i volien aniquilar els gihadistes era la joie de vivre del divendres a la nit europeu.

En cada atemptat hi ha una vil intenció —una estratègia bèl·lica— i una inevitable interpretació dels qui se senten colpejats pel seu impacte. El terrorista busca sempre una reacció que rebaixi l'Estat de dret atacat en el nivell moral i emprengui el camí de la tortura, la detenció indefinida, l'erosió de les llibertats i la renúncia a les garanties individuals. En aquest cas, els atemptats a l'aeroport i el metro de Brussel·les, seu de l'OTAN i de les institucions de la Unió Europea, busquen com a objectiu destruir la idea mateixa de l'Europa unida, pròspera i en pau, i per això és l'11-S europeu, l'equivalent a l'atac contra el Pentàgon i les Torres Bessones el setembre del 2011.

En l'ofensiva actual, es tracta d'estimular els europeus, també electoralment, perquè ens tanquem dins de les nostres fronteres, destruïm l'espai de lliure circulació interior, endurim les polítiques d'immigració i d'asil, donem curs a la xenofòbia i a la islamofòbia i finalment acceptem l'envit diabòlic que estem en una guerra oberta amb l'islam mundial que converteixi una part de la població europea, la que professa la fe islàmica, en un enemic interior que cal controlar i potser internar. Sí, és un deliri totalitari que no se sosté, però Donald Trump als Estats Units i Viktor Orbán a Hongria o Jaroslaw Kaczynski a Polònia no propugnen coses gaire diferents.

Brussel·les és la capital dividida d'un país dividit i inextricable. No cal criticar la seva feblesa ni les seves divisions. Són les nostres, les de tots els europeus. Tots som Brussel·les i per això ens ataquen els terroristes. Perquè estem dividits i perquè som febles. La debilitat que es mostra és el pitjor dels flancs que es pot oferir a un enemic existencial. Excita els seus fanàtics partidaris com la sang excita les feres i suscita menyspreu entre certs aliats i amics propensos a treure profit de les nostres desgràcies. Només faltaven les llàgrimes sense contenció de l'alta representant de la UE per a Política Exterior i Seguretat, Federica Mogherini, precisament en una capital àrab.