Sefir compleix i Jemeli toca el cel

L’etíop Dino Sefir baixava pel Portal de l’Àngel acompanyat d’Eliud Tarus quan va accelerar. El kenyata, incapaç de seguir el ritme del favorit, va desistir. Via lliure. Sefir va encarar els últims quatre kilòmetres amb una amplíssima gambada, conscient que la victòria era seva. Com així va ser. Barcelona ja té el seu nou campió (2h09.31). L’africà va quedar-se lluny del rècord de la prova (2h07.18), vigent des de 2010.

Una mica més enrere, la kenyana Valary Jemeli va resguardar-se rere la seva llebre, Thomas Payn, per intentar batre el rècord femení. L’atleta va quedar-se sola al capdavant de la cursa a partir del kilòmetre 20 i va clavar la mirada al cronòmetre. Empesa pels ànims dels aficionats que van sortir als carrers, a Jemeli li va sobrar més d’un minut (2h25.29) per obtenir la millor marca d’una dona en terra espanyol. “No m’ho esperava”, va reconèixer.

Però si alguna cosa va mostrar la 38ª edició de la Zurich Marató de Barcelona va ser el seu esperit popular i festiu. L’avinguda de Maria Cristina va despertar a primera hora del matí amb desenes i desenes d’espectadors que escalfaven amb aplaudiments la sortida dels corredors. L’esport popular també obtenia el seu reconeixement. “Papa, papa!”, cridava un nen aferrat a les baranes de Plaça Espanya. Familiars i amics buscaven amb el cap alçat la mirada dels atletes coneguts. Saludar-los entre la multitud ja era la primera victòria.

L’organització va establir l’inici de la cursa en cinc blocs diferenciats. El primer incloïa els corredors més ràpids, amb els africans al capdavant, “no fos cas que els caigui algú a sobre. Les seves cames valen milions!”, explicava somrient una de les tècniques de so.

Durant els 20 minuts següents la resta de corredors van sortir sota la banda sonora de “Barcelona”, de Freddie Mercury i Montserrat Caballé, l’himne esportiu de la ciutat des dels Jocs del 92. Precisament un dels pilars de l’olimpíada va permetre que la marató fos un èxit: 4.000 voluntaris repartits per la ciutat van donar suport als atletes. Fins i tot un d’ells va esprintar 200 metres en un dels punts d’avituallament per donar la beguda a Jemeli després que se l’hagués deixat enrere.

La majoria de participants tenia un objectiu coincident: acabar. Però per si de cas algú es trobava amb problemes, un autocar en funció de cotxe escombra acompanyava els participants a la cua de la prova. Els límits se’ls posava cadascú.

“La marató és patiment, però és un patiment que ens agrada”, explicava Marc Roig, 15è, just a la línia d’arribada. El català va ser el tercer europeu, just per darrere de l’ucraïnès Babarika i el madrileny Francisco España.

En categoria femenina, Marisa Casanueva, quarta, no va aconseguir la mínima pels Jocs de Rio. “M’és igual, he gaudit moltíssim”, va reconèixer; “estic molt contenta per haver obtingut la meva marca personal (2h34.56)”.

Mentre Safir i Jemeli pujaven al podi, milers d’atletes seguien competint. A ells no els van rebre ni les autoritats ni van obtenir cap trofeu. Però també havien guanyat.