Les modistes surten de l’armari

A l’artista Rosa Solano li agrada dir que aquesta exposició ha tret les modistes de l’armari. Una professió que va arribar a tenir moltes pretendentes, que somniaven sobretot en treballar per als grans dissenyadors de l’alta costura, entre els quals Cristóbal Balenciaga era el més desitjat. ‘Entredós: seguint el fil’, que estarà a la Fundació Setba fins al 23 d’abril, és un homenatge a l’ofici de costurera, a totes aquelles que van patir i gaudir amb el fil i l’agulla en els tallers d’alta costura de Barcelona, però també és una mostra reveladora, que explica que copiar als titans del disseny ja era una pràctica habitual als anys cinquanta i seixanta, sota demanda de la burgesia.

Aquesta exposició, que és una seqüela d’una altra, ‘Entredós 2.0’, que es va inaugurar a la Fundació Setba el 2010 i es va veure al Museu Balenciaga de Getaria (Guipúscoa) el 2014, ja forma part de tota una història. Va començar amb la troballa d’una maleta de vímet, que va caure a les mans de la dissenyadora Fiona Capdevila, quan Pilar Ayarza, una modista que havia treballat per a Balenciaga va morir sense descendència en un modest pis del barri de Gràcia.

Estirant el fil d’aquella casualitat, Rosa Solano i Fiona Capdevila, van anar teixint la història d’una costurera, que els va portar fins a altres modistes jubilades i en actiu amb ganes d’explicar la seva experiència. Amb aquell material van forjar una nova mostra ‘Dones visibles, invisibles’, a la Casa Elizalde, un homenatge a les antigues costureres, vestigi de l’època daurada de l’alta costura a Barcelona, capitanejada per Balenciaga, Pertegaz, Asunción Bastida, Santa Eulalia o El Dique Flotante.

Sis anys després de la primera, les dues artistes presenten una nova mostra que indaga més en la professió per explicar-ne els secrets. Es tracta d’una interpretació lliure d’aquest món, que para l’atenció en el dia a dia d’aquestes professionals, poc valorades però imprescindibles, que guanyaven 160 pessetes a la setmana per cosir vestits que es venien a més de 7.000 pessetes, i es quedaven castigades sense treballar ni cobrar el dia que arribaven tard a la feina.

Aquests detalls es poden llegir a l’article ‘Diari d’una costurera’, reproduït en mida gran a l’exposició. Datat l’abril del 1951, l’escrit revela com era la professió, les seves penes i les alegries, i detalla com les costureres també treballaven a casa seva per a les clientes de l'atelier a preus molt inferiors. Les senyores les esperaven dins dels seus luxosos automòbils a la sortida de la feina, i els donaven una targeta per reclamar-los les seves prodigioses mans a preu de saldo. Així aconseguien aquelles dames alguns vestits més de l’estil de Balenciaga però que els costaven una dècima part.

Per a les modistes, joves i mal pagades, aquests encàrrecs eren ben rebuts perquè representaven un sobresou, i els podien entregar gràcies a les seves escapades d’amagatotis al lavabo, cobertes per les companyes, on ràpidament copiaven els patrons dels vestits dels dissenyadors. Tenien prohibit endur-se cap tipus de material, però sempre trobaven maneres d’amagar-lo. Això sí, si les descobrien, l’acomiadament estava assegurat, sobretot si les còpies eren de dissenys de les noves col·leccions.

Avui s’anomenaria “espionatge industrial”, explica Rosa Solano, i confirmen que aquesta era una pràctica habitual en diferents tallers les modistes que apareixen al documental ‘Sense tocar la roba’, una de les peces de tot aquest projecte que es projectarà el 17 de març als cinemes Maldà. Per saber-ne més, se celebrarà la conferència ‘L’alta costura a Barcelona’, a càrrec de Josep Casamartina, el 7 d’abril a la Fundació Setba.

Després de creuar una entrada que situa l’espectador en l’ambient dels ateliers, la pintura i el disseny dialoguen en una exposició que inclou fotografies, objectes (patrons i estris de cosir), quadres, collages, escultures i representacions que recreen l’ofici. Havent estirat el fil d’una professió per arribar fins al rodet, com si del moll de l’ós es tractés, a Rosa Solano encara li costa parlar de final, i admet que alguna cosa més li ronda pel cap.