Un Sevilla immens i un Barça inesgotable

A cada partit el Barça troba un argument per exigir-se la victòria sense mirar la classificació ni atendre els infortunis del Madrid ni la distància respecte a l'Atlètic. Té un repte amb ell mateix, el de batre el rècord de partits sense perdre que té el Madrid, amb 34, des de la temporada 1988-1989, i l'esperava també un compte pendent amb el Sevilla, l'últim equip que l'havia guanyat, el 3 d'octubre al Sánchez Pizjuán. Els blaugrana es van revenjar després d'una volta sencera a la Lliga i van igualar la marca de l'equip de Beenhakker.

L'estadística ajuda a donar volum al periodisme de dades, tan de moda, i certifica el caràcter irreductible del Barça, protagonista d'una altra remuntada en un partit dels importants, esplèndid, resolt com demandava la nit per un fora de sèrie i un superdotat: Messi i Piqué. El Sevilla va rebentar el Barça. Va fer un partit prodigiós, però no va poder vèncer un equip que no descansa, entestat a guanyar els partits senzills i els difícils, disposat a ser campió de Lliga i si pot de Copa i Champions.

Ni tan sols la visita d'un equip potent com el Sevilla va alterar el pla de rotacions de Luis Enrique. Van formar de sortida Aleix Vidal, Arda, Sergio Roberto i Mathieu i van acabar el partit Alves, Iniesta i Rakitic. El tècnic va necessitar els titulars per tancar un triomf que sempre el Sevilla no va parar de qüestionar, fins i tot fins quan va aparèixer Iniesta tan afaitat que va evocar la figura de Lo Pelat. Encara que sembla més a gust al lloc d'Iniesta que al de Rakitic, el turc encara no calça en el joc del Barça, per més que ahir li convinguessin jugadors fins com Arda.

No és gens fàcil jugar contra el Sevilla, sempre poderós, exuberant físicament, ben organitzat per Emery. El caràcter fer del Sevilla va accentuar-se per l'absència per sanció del virtuós Banega i la presència d'Iborra, que li va amargar la nit a Busquets, senyal de com de ben estudiat té Unay el Barça, avançament de l'emocionant final de Copa que s'acosta, una mostra més de l'enfrontament que sostenen els dos equips des de la Supercopa d'Europa. Al Barça li ha costat més tombar el Sevilla que no pas l'Atlètic o el Madrid.

Molt sòlid i tapat, el Sevilla es va lliurar al contraatac i al joc directe, fort com és en el futbol aeri, amenaçador en cada córner i especialment subtil quan s'activen Gameiro i Vitolo. Igualment esperada va ser la proposta del Barça, intens en la pressió alta, encès pels arabescos de Neymar, virtuós amb Messi. La pilota volava com un plat sobre la pista del Barça i xiulava arran de terra a la del Sevilla. El partit es va posar molt interessant pel ritme, els serveis de córner i les arribades dels visitants i per dos xuts al pal del Barça.

El gol va caure a la porteria de Bravo de la mateixa manera que podria haver caigut a la de Rico. A partir d'un servei de banda, Krohn Dehli va aprofundir per Tremoulinas i la seva centrada al segon pal la va rematar Vitolo. No tanquen bé els laterals blaugrana, de vegades els centrals no troben el seu lloc, ni davant del porter ni darrere de Busquets, i no sempre és fàcil localitzar Messi. Els blaugrana no trobaven posicions de rematada malgrat l'esforç de Neymar i els desmarcatges de Suárez. Fins que Rami va fer caure el 9 a la frontal de l'àrea.

Encara que la falta era per a un dretà, perpendicular al pal dret de la porteria del Sevilla, la va xutar el millor esquerrà del món, un futbolista per a qui no hi ha res impossible, tampoc a pilota parada, com és Messi. El 10 va disparar amb una potència colpidora, la pilota va descobrir una corba perfecta per sobre de la barrera cap al pal esquerre de Sergio Rico i l'afició es va recrear amb el gol de l'empat: 1-1. El Barça ja no va parar. L'equip pressionava, Neymar accelerava, Messi atacava i Suárez es desmarcava. No hi havia ni un moment perquè el Sevilla recuperés l'alè. 

Un punt de febre

Fins i tot amb el descans pel mig, als nois d'Emery els va tocar resistir, i els va ser impossible desplegar-se com a l'inici des de la porteria de Sergio Rico. L'equip de Luis Enrique té un punt de febre que el fa impossible fins i tot per a rivals immensos com el Sevilla. El trident no descansa mai, ni tan sols en les segones jugades, també en les posteriors als córners: Suárez i Messi van combinar a una velocitat que només va saber llegir Piqué, que va posar el peu per al 2-1. El gol va donar pas a un espectacular duel de porters.

Sergio Rico va negar el gol a Neymar i a Suárez; Bravo va tapar un xut a boca de canó de Gameiro, habilitat per un cop d'esperó d'Iborra. El partit va quedar tan obert que Luis Enrique va oxigenar el seu equip amb futbolistes com Alves, Iniesta i Rakitic mentre Emery carregava l'atac del Sevilla. El planter d'Emery se'n va anar a l'atac i el Barça es va encomanar a la contra en un diàleg vibrant, presidit per la força de N'Zonzi i els driblatges de Suárez. Ningú diria que el Sevilla no ha guanyat cap partit fora a la Lliga.

Al Barça li va costar conservar la pilota, controlar el partit i va acabar fins i tot amb Messi a  la barrera per defensar una falta i després dos córners consecutius abans que xiulés el final Jaime Latre. Un final d'infart per a un partit vertiginós, com si s'estigués jugant la Lliga, res d'especular ni administrar, com convidava a fer la classificació i el derbi del Bernabéu. El Barça no en perdona ni una.