El fil roig de la Muriel Casals

Muriel Casals s'havia guanyat per mèrits propis el reconeixement de molta gent en el lideratge del procés sobiranista. Tothom qui la va conèixer sap que la seva suavitat i elegància en les formes no amagaven una solidesa en el seu pensament i en les seves conviccions. De tracte afable i ideals forts, va fer del diàleg un dels seus millors atributs. Ella sempre va preferir el raonament a la consigna, i el pensament al verb fàcil i ràpid. Potser per això ella va contribuir com ningú a fer del procés sobiranista una revolució dels somriures. El seu somriure és una de les icones més valuoses d'aquests darrers anys de mobilitzacions tan multitudinàries.

Muriel Casals ha estat des de sempre una dona que ha sabut donar valor a l'acció unitària. Ella generava consens al seu voltant, però tenia una altra virtut i és que buscava aquest consens activament. Sabia del valor de la unitat, potser perquè venia de l'escola del PSUC dels anys foscos de la dictadura i perquè havia treballat estretament amb un dels artífexs de la mítica Assemblea de Catalunya, l'Antoni Gutiérrez Díaz, en Guti, una escola de treball unitari.

No és casualitat que ella fos una dels grans arquitectes de Junts pel Sí, convençuda que només des de la unitat i la confluència es podia guanyar la majoria parlamentària a les eleccions del 27-S. I com tantes altres coses, aquesta construcció la va fer com ella se sentia còmode treballant, amb més treball discret que exposició pública.

En el seu lideratge mai va defugir el protagonisme ni la seva projecció mediàtica, sabia que era un peatge a pagar, però mai el va exigir. Mai va competir per acaparar l'atenció dels mitjans, ni per tenir el minut de glòria que molts polítics de la vella escola matarien per guanyar-lo. Muriel Casals, malgrat ser de la generació de la postguerra, nascuda per cert a l'exili del país veí, no ha estat mai una política convencional, com els de la vella escola. La política ha estat la seva gran preocupació. Creia en la política i estimava la política. Sabedora que una societat no podia viure sense política i disposada a que ningú fes la política en nom d'ella. Però disposada a fer una política amb saba nova, amb un estil diferent dels estils encarcarats que el sistema institucional oferia i encara ofereix. La política com a servei a la comunitat i al país.

La trajectòria de la Muriel és d'una traçabilitat precisa. Hi ha un fil roig que tot ho relliga i que de manera coherent culmina amb el seu lideratge com arquitecta del procés sobiranista.

Dona amb una marcada sensibilitat social, mirada progressista sobre l'evolució i les dinàmiques socials, ubicada durant molts anys a l'espai ideològic de l'esquerra, compromesa des de sempre amb els valors de l'esquerra nacional, amb una fort compromís a favor de la llengua catalana i l'excel·lència cultural i educativa del país i dels seus homes i dones. Un posicionament que amb naturalitat —seguint aquell fil roig que tot ho relliga— expressava a la universitat comprometent-se en equips de direcció de la seva UAB, a la Fundació Autònoma Solidària o assumint l'impuls a la federació d'universitats d'arreu dels Països Catalans.

La Muriel sempre va creure en el valor i la importància de la iniciativa social i associativa. La recordo especialment els anys que vàrem compartir junts a la Fundació Jaume Bofill. Ella com a membre del patronat i jo com a director. D'això en fa aproximadament deu anys, i el neguit compartit era com ajudàvem a transformar la societat catalana, a fer-la més justa i menys desigual, a partir de la recerca social en àmbits com les polítiques educatives o el fenomen de les migracions i les desigualtats socials, entre d'altres.

Amb la Muriel el compromís social i nacional han anat junts. Han estat sempre dues cares de la mateixa moneda. En aquest sentit es bo posar de relleu que una de les seves aportacions intangibles però més valuoses al procés sobiranista ha estat la de fer ben natural la idea de la independència com el pas necessari per poder construir un país socialment just.

Muriel, seguirem caminant sense tu. La gent de l'ANC, Òmnium i l'AMI et trobarem a faltar. I seguirem els teus passos buscant sempre la unitat màxima a favor de la plena sobirania, mantenint la convicció insubornable en uns principis democràtics i objectius nacionals i socials i a la vegada oberts al diàleg, però decidits a seguir avançant fins a convertir el somni que som, en realitat. Fins sempre, estimada Muriel.

Jordi Sànchez és president de l’Assemblea Nacional Catalana