El ‘doctor’ Homar no vol que molestin la noia que es mor

Un cas de consciència mèdica que es complica fins al límit en la turbulenta Viena de principis del segle XX: un doctor jueu es nega que li donin l'extrema unció a una pacient, una jove de 18 anys que no sap que es mor. La decisió del metge provoca un tsunami de dimensions polítiques inesperades i l'arrossega a la presó enmig d'un clima de creixent antisemitisme, que anuncia temps pitjors. Aquest és a grans trets l'argument d'El professor Bernhardi, d'Arthur Schnitzler —el cèlebre autor de La ronda—, que es va estrenar ahir a la nit a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) en un muntatge del director del teatre públic català, Xavier Albertí, i amb Lluís Homar com a protagonista. La traducció catalana és de Feliu Formosa i l'adaptació —muntada sencera duraria cinc hores, aquí queda reduïda a gairebé tres amb entreacte— la signa la dramaturga Lluïsa Cunillé, tot un luxe. Teatre d'idees, de debat ètic i a la vegada gran funció amb un repartiment de 14 actors ple de noms coneguts (Pep Cruz, Manel Barceló, Joel Joan, Oriol Genís), El professor Bernhardies es representarà fins al 20 de març.

L'obra, explica Albertí amb la seva característica prolixitat, té un rerefons autobiogràfic. "Schnitzler era metge, neuròleg, en un moment d'auge de la medicina austríaca i la neurociència, amb la irrupció de l'escola psicoanalítica i Freud. El seu pare, Johan Schnitzler, era també metge, laringòleg, la qual cosa l'apropava al món de l'escena, ja que és ben sabuda la propensió dels cantants i actors a les patologies bucals. El pare va tenir un incident a la clínica de la qual era un dels fundadors amb un comptable jueu que va ser acomiadat acusat d'irregularitats, i sempre va sentir que havia fallat a aquest treballador, que no l'havia defensat prou pel clima antisemita. Aquest fet és l'arrel d'El professor Bernhardi”.

L'obra, la número 43 de les 45 que va escriure Schnitzler, la més llarga i més densa, va ser prohibida el 1912 a Viena i, de fet, no es va poder estrenar a Àustria fins al final de la I Guerra Mundial i la caiguda de l'imperi austrohungarès, que tenia una censura implacable. "És una obra que anticipa alguns dels fantasmes de la cultura europea del segle XX, especialment el creixement del feixisme i tot el fenomen del qual és paradigma Auschwitz". Encara que la peça adopta la forma de tragèdia clàssica, l'autor la va qualificar de comèdia i hi ha una voluntat irònica, de paròdia.

L'obra transcorre en el “brou de cultiu” de la Viena del 1900, l'any que mor Nietzsche, “l'home que va atestar la mort de Déu”. Albertí destaca l'efervescència de les arts i les ciències del moment i l'adveniment de noves formes ètiques i estètiques en el context d'un humanisme nou i radical. En aquesta Viena del canvi de segle, la presència jueva és aclaparadora en les lletres i les ciències. En aquest marc es produeix l'ingrés a la clínica Elisabethinum on treballa Bernhardi de la noia que pateix una infecció mortal perquè se li ha practicat un avortament clandestí. Li queda una hora de vida i el doctor li aplica una injecció de càmfora que li produeix eufòria. Per evitar-li l'angoixa de saber que es mor, el metge impedeix que entri el sacerdot. El conflicte que provoca la decisió, un problema de praxi mèdica, creix com una bola de neu i sacseja la societat en tots els seus estaments. Té lloc una investigació, es culpa al metge d'un delicte d'obstrucció, s'alteren testimonis, i les forces polítiques aprofiten el cas per als seus interessos. Quan Bernhardi surt de la presó, l'esquerra utilitza la seva figura per guanyar pes electoral.

“L'obra va més molt més enllà del debat religiós o ètic, i entra a reflexionar sobre l'articulació dels comportaments ideològics contemporanis", indica Albertí, que posa en relació aquesta reflexió, "de molta actualitat", amb la situació actual a Europa i Espanya i fins i tot el canvi en la dinàmica del vot. El professor Bernhardi “és una obra meravellosa per analitzar la deriva d'una societat”.

Pep Cruz, que interpreta el paper del doctor Cyprian, apunta que “en cada escena hi ha un conflicte i quan hi ha conflicte hi ha teatre: aquí hi ha teatre i del bo, que sempre tensa, cosa que manté l'interès del públic”. Cruz destaca que l'obra, encara que és “una defensa de la llibertat de consciència, no pren una posició moral; la gent pot jutjar”. Per l'actor, l'obra podria, de fet, anomenar-se “passió, mort i resurrecció del doctor Bernhardi”, atès que “té un punt de Nou Testament. Manuel Barceló encarna el doctor Flint, ministre de Culte i Educació, antic amic i col·lega de Bernhardi, que, no obstant això, ara actua en contra seva i a qui “l'escàndol Bernhardi” li esclata a les mans.

Joel Joan, que qualifica la funció de canela fina, no té dubtes sobre el nivell moral del seu personatge, el doctor Ebenwald, cirurgià: “És algú que vol escalar posicions. Veu que l'antisemitisme és un bon vehicle per créixer en un moment en què no estava estigmatitzat com ara i ho utilitza. És un gust fer el Darth Vader de la funció, el protonazi que acabarà sent. Utilitza el desordre del moment per al seu ascens personal: resulta un personatge molt actual”.

Bernhardi sona com Bernhard. “Per descomptat”, contesta amb entusiasme Albertí, “hi ha molt de Thomas Bernhard pre-Bernhard en l'obra, és la mateixa crítica de la societat austríaca que farà ell després, o Jelinek”.