Rajoy es va beneficiar políticament de l’enorme poder del PP valencià

El retrat que fan ara els dirigents del PP valencià d’Alfonso Rus, l'imputat i investigat president del partit a la província de València des del 2007, explica què ha passat a aquesta organització en un altre temps envejada i modèlica. Rus, de fet, no és un històric del PP ni d’AP. A principi dels vuitanta, va militar a les files populars i a DS, però després va muntar la seva pròpia Agrupació Independent de Xàtiva (AIX). Llavors ja era milionari, conduïa dos ferraris i fumava havans. Sense estudis, fill d'una família de comerciants, va fer els diners finançant a la seva botiga d'electrodomèstics els aparells a tots els veïns que van sofrir les inundacions del pantà de Tous el 1982.

El 1995, a través d'un germà de Mariano Rajoy, va conèixer el llavors subsecretari general del PP, que el va afiliar i es va captivar de la seva personalitat afable, simpàtica i de la seva facilitat per tractar amb la gent. A les municipals d'aquell any, ja dins del PP, va arrasar i des de llavors va campar com va voler durant aquests 20 anys, primer a Xàtiva, i després com a president de la Diputació i el partit a tota la província.

El cas de Rus a València pot estendre's al que va succeir en aquelles dècades a Castelló amb l'ara detingut Carlos Fabra o a Alacant amb Joaquín Ripoll, imputat pel cas Brugal. El PP valencià aportava vots, militants i poder.

Un responsable del PP valencià que va viure de prop aquesta etapa, i les relacions privilegiades de Rajoy primer amb Zaplana, després amb Camps, sempre amb Rita Barberá i més tard amb Rus, ofereix ara una explicació sociològica i econòmica al fet que 154 dels 353 imputats totals que té el PP en diferents trames de corrupció a tot Espanya siguin precisament d'aquesta comunitat, segons estudis independents. La pregunta s'ha difuminat aquests dies per tot el país: Què li passa al PP valencià?

“Han estat molts anys de Govern, amb majories absolutes, i amb una necessitat imperiosa de créixer en tots els sentits, marcats des del principi per Zaplana, amb l'objectiu de treure’s de sobre el complex de comunitat de segona i dependent de Catalunya, amb molts diners, i que va deixar en el si de l'organització moltes persones sense cap mena d'escrúpols i això ho ha contagiat tot”, conclou un dels màxims dirigents del PP a la comunitat.

El PP valencià, a més, no era ni és una agrupació qualsevol. José María Aznar ho va entendre ràpid, quan va ajudar a pujar a Zaplana el 1995 i va renovar l'aposta per Barberá per a l'alcaldia. Rajoy no només va cuidar aquest hort, sinó que el va considerar propi.

"T’estimo, Alfonso"

En la primavera del 2008, Rajoy va ser derrotat pel socialista José Luis Rodríguez Zapatero per segona vegada en unes eleccions generals. El PSOE va sumar 169 escons i el PP es va quedar en 154. Rajoy va arribar a preparar les maletes en el seu despatx de Gènova, 13. La mateixa nit electoral Esperanza Aguirre va deixar anar les seves hosts mediàtiques i polítiques. En un comitè executiu del PP li va llançar Ignacio González, el seu segon, amb un discurs molt dur a la seva cara. Després, en un fòrum de l’ABC, va dir la seva famosa diatriba del "no em resigno" i amb el congrés del partit ja convocat aquell any al juny i precisament a València va valorar les seves opcions per presentar una candidatura alternativa, amb les declaracions de malestar d’Aznar ja públiques.

Rajoy va trucar a Camps, que ja s'havia desempallegat de Zaplana, i va aconseguir els seus determinants vots, que corresponien als 150.000 afiliats de la seva organització, la segona en importància del PP. Els va sumar als de l'etern Javier Arenas, que va implicar des d'Andalusia els 162.000 militants de la primera federació del PP i va guanyar el conclave amb el 84% dels vots. Va enterrar el seu rival i va sepultar la dissidència, fins ara.

Pocs mesos abans d'aquell congrés decisiu, Rajoy va visitar València i va rebre de Rus una floreta en públic: “I love you”. Rajoy li va contestar des del faristol: “Jo t’estimo, Alfonso, cony, t’estimo”.