La torna

Als esports d’equip no els convenen els premis individuals perquè habitualment fomenten l’egoisme a partir de cerimònies molt mediàtiques en què els candidats desfilen com si fossin estrelles del pop o del cinema. Només cal recordar el crit de Cristiano Ronaldo quan l’any passat va rebre la Pilota d’Or. El portuguès va convertir l’acte en una reivindicació de la seva figura i per extensió de la seva ambició sense necessitat de recordar que jugava al Madrid. Cristiano difícilment fa equip, sinó que prefereix parlar dels seus gols, del seu currículum i de la seva condició de número u. Normalment al seu voltant no apareixen companys seus del Bernabéu.

No passa el mateix en canvi amb Messi, que segurament guanyarà la propera edició i es coronarà per cinquena vegada com el millor jugador d’Europa. Messi es disputa el guardó amb el mateix Cristiano Ronaldo i amb Neymar, tal com a l’edició de 2010 els seus rivals van ser Iniesta i Xavi. Aleshores el Barça havia guanyat el triplet i la selecció s’havia proclamat campiona del món amb un gol del manxec. Aquell podi va expressar la riquesa del joc del Barça i també el caràcter aglutinador del club fundat per Gamper: hi havia, per dir-ho d’alguna manera, el representant català (Xavi), també l’espanyol (Iniesta) i per descomptat el mundial (Messi).

Ara qui estarà al costat de Messi serà Neymar. Una fotografia que expressarà precisament l’evolució del futbol del Barça. Els davanters manen per sobre dels centrecampistes al Camp Nou, i Neymar es presenta com l’alternativa de futur al poder de Messi. Només hi falta Luis Suárez. L’uruguaià sap, en qualsevol cas, que difícilment desbancarà el 10 ni l’11. Suárez té un reconeixement extraordinari com a membre del trident i, per si sol, sembla la torna de la parella Messi-Neymar, malgrat que ha estat el jugador clau per facilitar la convivència de l’atac del FC Barcelona i marcar les diferències en camps difícils i feixucs com pot ser San Mamés.

Ja no es parla de galls ni de galliners, com acostumava a passar quan els davanters eren dos i no tres, sinó que el protagonisme recau en un triangle sincronitzat i solidari des que Messi va renunciar a ser un fals 9 per tornar a ser un 7 i va deixar l’àrea per a la figura de l’Uruguai. Luis Suárez l’hi agrairà tota la vida, perquè s’ha pogut reivindicar com el golejador que ha estat a l’Ajax o al Liverpool, cosa que no sempre va poder fer Ibrahimovic. A partir de Suárez, el barcelonisme ha recuperat la imatge del davanter centre clàssic, com recordava no fa pas gaire a l’estadi un futbolista que es va guanyar l’estima del barcelonisme a base de gols com va ser Krankl.

Suárez ha estat un futbolista cabdal per al bon funcionament del Barça, com també ho va ser Stòitxkov per al Dream Team, un equip excel·lent en la concepció del joc i en canvi mancat d’agressivitat per derrotar rivals de l’entitat del Madrid. Ningú ho va explicar més bé que Cruyff: “Necessitem un Hugo Sánchez”. La reencarnació del mexicà al Barça va ser el davanter búlgar, un jugador que faria fortuna pel seu cor entre l’afició del Barça. Stóitxkov va guanyar la Pilota d’Or. No se sap què passarà amb Luis Suárez. Ningú dubta, en qualsevol cas, que el 9 ha ajudat a quadrar l’alineació de Luis Enrique. Els millors equips necessiten futbolistes com l’ídol de l’Uruguai.

La seva ha estat una trajectòria complicada, sobretot perquè va ser suspès per racista i agressor, però el seu comportament al Barça ha estat fins ara exemplar, tant individualment com col·lectivament, motiu de sobres per tornar a evocar la majestuositat del número 9. No hi ha una postal més maca en un esport col·lectiu com el del futbol que el davanter centre al servei de l’equip, cosa que es pot veure al Barça amb Suárez i també al Bayern de Guardiola amb Lewandowski. L’un i l’altre no semblaven pas peces fàcils de calçar i, en canvi, s’han convertit en decisius per entendre la mecànica d’equips tan complexos com són els campions de la Lliga i de la Bundesliga.

Tot i que no guanyaran la propera edició de la Pilota d’Or, els seus companys i aficionats els respecten i els veneren com si competissin pel guardó amb l’excel·lentíssim Messi. No són precisament la torna, sinó que formen part del tot.