Cinc raons que fan que el Barça torni a fascinar

Des de la pretemporada fins fa poc més d'un mes, el Barça sentia una calfreds terribles en defensa. Es mantenia la pressió ben amunt en camp aliè, però les línies estaven massa separades i els rivals entraven a l'àrea rival amb comoditat, remataven totes les pilotes aèries i optimitzaven qualsevol jugada per marcar un gol. Ter Stegen no resolia aquestes pífies amb els guants, la defensa es desconnectava, la línia de mitjos es perdia en la transició entre atac i defensa, i tot era un desgavell que posava en dubte un equip campió –va guanyar els tres títols la temporada passada–, que reclamava el perdó del veto de la FIFA per incorporar almenys un dels seus fitxatges a causa del trencament del genoll de Rafinha. Les lesions, en qualsevol cas, es reproduïen amb freqüència, la càrrega de minuts era exagerada per a uns quants i el futbol era espès. Però hi havia bons resultats per la qualitat d'uns davanters amb capacitat per descompondre el més ordenat.

El Barça ha recuperat la seva entrega en la pressió, la seva solidaritat en l'exercici defensiu, el seu encert en la passada i la seva capacitat per desmuntar els contraris de forma camaleònica, adaptant-se a les exigències que marca el rival. Tant se val que sigui amb la possessió, amb l'atac posicional o amb la verticalitat. El Barça viu un moment dolç, com va expressar contra el Madrid al Bernabéu (0-4) i ahir a la nit contra la Roma (6-1) al Camp Nou.

Cremallera defensiva

Durant tot el setembre i la meitat d'octubre, el Barça va disputar vuit partits, i en tots va encaixar almenys un gol (13 en total). “Ens estem corregint”, advertia Luis Enrique després de vèncer el Rayo per 5 a 2. Així en els vuit duels següents, que són els últims, l'equip només ha rebut dos gols i ha deixat la seva porteria a zero en sis ocasions. Resulta que Luis Suárez inicia la pressió amb l'ajuda per Neymar, i tots, en un efecte dominó estudiat, avancen les posicions per ocupar el camp contrari. No és estrany veure Luis Enrique remar amb el braç demanant a la defensa que se situï sobre la divisòria. Un exercici que permet recuperar l'esfèrica en camp advers i sortir a la contra, o bé absorbeix l'esfèrica en el seu terreny per reconfigurar l'atac.

Reanimació de la defensa

Alves, com gairebé cada temporada, va començar el curs esbravat, sense profunditat en les acceleracions i desorientat amb el que passava darrere seu. Era un forat sense remissió. Una cosa semblant passava amb Alba, que malgrat complir en defensa no feia de sortidor per la banda esquerra. I Piqué tampoc era el mateix de l'exercici anterior, lent en les correccions i fins i tot una mica desmanegat en la sortida de la pilota. Ara, no obstant això, passa tot el contrari. “Sembla que la gent no conegui la meva història en el futbol”, es va defensar aquesta setmana un Alves que suma diversos partits a un nivell més que notable (sense dificultats davant Cristiano i agitador en el partit d'ahir) i que contra el Roma per fi va aconseguir donar la primera assistència de la temporada. Les incursions d'Alba tornen a ser una realitat, amb aquesta espurna que mostra en l'esprint, i Piqué s'ha entonat quan més ho necessitava l'equip, excel·lent tant en la gestió de la línia i del fora de joc com en la repartició de l'esfèrica, també magnífic en l'aspecte físic perquè al final del clàssic es va fer un fart de pujar a buscar un cinquè gol que no va arribar, però que sí que va aconseguir contra els romans.

Bravo no falla

Al Camp Nou s'aplaudeix la valentia de Ter Stegen, que regateja davant dels davanters i que juga amb els peus com els àngels. Però va començar el curs amb mala sort –poc ajudat per l'equip– i va perdre la seva oportunitat d'assentar-se sota els pals a la Lliga. Una ocasió, en qualsevol cas, que sempre ha discutit Bravo, porter de qui no es recorda ni una sola cantada en un partit oficial (sí en un amistós contra el Nàpols ara fa dos cursos), esplèndid sota els pals i també encertat amb els peus. L'alemany, a més, torna a funcionar en les competicions d'eliminatòries, fins al punt que ahir a la nit li va aturar un penal al Roma per ser ovacionat.

Una mitjana camaleònica

Amb Busquets de migcampista, l'equip pot jugar al que vulgui. El 5 garanteix la possessió perquè ningú guarda la pilota millor que ell, de la mateixa manera que també pot llançar les contres i la passada vertical. Ahir, per exemple, en va signar dues d'espectaculars per a Messi, que va fallar pels pèls. “És el jugador més intel·ligent que he entrenat”, va dir resolutiu Luis Enrique la setmana passada. Al voltant seu, a més, emergeix un Iniesta que desequilibra amb els driblatges i trenca des del darrere, de la mateixa manera que Rakitic arriba a l'àrea rival i fa una tasca defensiva que estabilitza l'equip perquè permet que Messi es quedi a dalt perquè doni un cop de mà a Alves. Entre els tres entronitzen el rondo, però també catapulten l'equip a les contres. I, si Mascherano juga de migcampista, l'equip guanya múscul i capacitat defensiva.

El trident no perdona

En aquests dos mesos sense Mesi, lesionat, tant Neymar com Luis Suárez han certificat la bona salut de l'equip pel que fa als gols. L'uruguaià ha marcat en els últims sis partits i ja suma 19 gols en 21 duels, al mateix temps que el brasiler posa el punt picant per la banda esquerra per desfer qualsevol entramat defensiu contrari. També està encertat en la rematada perquè suma 12 dianes en 14 partits. Ara, a més, ha tornat Messi, que davant el Madrid va agafar embranzida i ja contra el Roma va fer dos gols i, de passada, li va regalar un penal a Neymar –fallat– per evidenciar que no només s'entenen dins del camp, sinó que també hi ha sintonia fora.