“Resa pel meu martiri a la gihad”

—No hi ha esperança perquè no penso tornar. Vols que et doni falses esperances? Vols que et menteixi? Glorificat sigui Al·là. Sortirà bé. Resa per mi perquè Al·là m'atorgui el benefici del martiri.

El 4 de juny del 2012 Samra Mohamed Hamed va trencar a plorar quan va escoltar a l'altre costat del telèfon aquesta frase del seu marit Mustafà Mohamed Layachi, Pitis, un home de Ceuta de 30 anys que acabava de deixar la seva família per viatjar a Síria i unir-se a les hosts de l'Estat Islàmic. Ell i els seus amics, el taxista Rachid Hossain Mohamed, Wahbi, i Mustafà Mohamed, Tafo, eren els primers joves d'El Príncipe que van desaparèixer del barri per acudir a la crida de la gihad. Els telèfons de les seves dones estaven intervinguts per ordre judicial.

Tres dies després, el 7 de juny, el telèfon mòbil de Samra va tornar a sonar i Pitis va insistir que la seva decisió de morir ja estava presa. Ni l'afectuosa conversa que va mantenir poc abans amb la seva filla va modificar el seu llenguatge, segons reflecteixen les gravacions de la policia.

—Parles com si t'anessis a matar tu mateix. Parles com si t'anessis a fer explotar...

—Tant de bo que Al·là faci que ho aconsegueixi. I si torno... Tant de bo que Al·là faci que ho aconsegueixi quan torni.

—Però, tornaràs?

—Tornaré si arriba l'alliberament.

—Llavors?

—Ho has d'assimilar. Si em maten serà un honor per a ell (Al·là) i per a tu perquè quan mor un mujahidí no li fan un enterrament, ni li donen el condol, al contrari, el feliciten com si fos un bateig, haurien de dir-te felicitats. Tingues paciència... tinc una cita al paradís, si Al·là vol.

Pitis va demanar a la seva dona que fos forta i va insistir que si no es tornaven a veure en vida es trobarien a l'altra.

Quaranta-vuit hores més tard, el dia 9, Mustafà Mohamed Layachi va tornar a trucar a la seva dona des del campament gihadista del nord d'Alep en el qual es trobava. Van parlar de la recent mort de Wahbi, el seu amic taxista, que havia estat el primer del grup a “aconseguir el paradís”. Wahbi s'havia llançat al volant d'un camió carregat d'explosius contra una caserna militar i havia causat desenes de morts.

—Com va ser? Com ha mort?

—L'han matat i ja està. No en puc parlar. Ell ha deixat un testament (un vídeo de comiat). Resa per mi, perquè Al·là m'atorgui el benefici del martiri. Digues-li a la mare de Wahbi que tingui paciència i que ho celebri perquè és dels benaventurats.

Parles com si t’anessis a matar... com si t’anessis a fer explotar

A l'instant es va posar al telèfon la mare de Wahbi, el taxista suïcida, i Pitis va insistir que la família havia de celebrar la seva mort. “Al·là li va atorgar el benefici del martiri i ell adorava això, volia ser màrtir. Ell està en la veritat. Reseu per nosaltres, que el grandiós Al·là faci que ho aconseguim amb el mateix èxit que ell. El teu fill ha deixat un testament i te l'enviarem. Al·là el compensarà”.

Samra va tornar a agafar el telèfon per acomiadar-se del seu home i ell li va insistir que es refugiés en la religió. “Demaneu a Al·là que faci que nosaltres també ho aconseguim”.

El 22 de juny Pitis va enviar un correu electrònic a la seva dona a manera de testament vital. En el seu comiat parlava de religió, dels mujahidins i aconsellava als home de la família que anessin a la gihad i a les dones que “financin el camí d'Al·là ja que és la seva salvació”. I destacava el premi del “martiri”: “Al·là considera els mujahidins com les millors persones, veurà el seu lloc al paradís, estarà protegit, es casarà amb 72 donzelles i podrà demanar perdó a 70 parents seus”.

En dates properes Mustafà Abdesalam, Tafo, de 24 anys, el tercer membre del grup, també va trucar a la seva dona des de telèfons sirians. En totes les trucades li va explicar que no tornaria, però Nayua es negava a acceptar-ho. Els seus dos fills tenien llavors 3 i 5 anys. Setmanes abans Tafo, un jove alt i barbut, havia abandonat la seva família i la furgoneta Piaggo amb la qual es dedicava al repartiment al barri d'El Sardinero.

—Saps el que vull dir?

Si em moro no em donaran el condol, em felicitaran com si fos un bateig

—No, no ho entenc.

—Vols que et menteixi?

—És que és molt dur...

—Possiblement serà aquest cap de setmana o dilluns si Al·là vol. Ja et vaig dir que sóc en un lloc on hi ha un 90% de possibilitats de no tornar viu. He deixat el teu telèfon a un noi d'aquí. Em coneixen com Abu Omar... Si truquen i li diuen al teu germà que Abu Omar... que sàpigues que sóc jo.

Tafo es va acomiadar dient-li a la seva dona que es quedés la casa o que la vengués, que el seu ordinador era seu “vingui qui vingui” i que es cuidés molt, que esperava estar amb ella a l'altra vida. Nayua es va emocionar, va plorar i la conversa es va acabar.

Pitis i Tafo van morir perpetrant atemptats suïcides a Síria el 26 de juny del 2012. El telèfon dels seus pares i vídues no va sonar fins al 16 i 17 de juliol, setmanes després. “Ja estan casats”. Casat en el llenguatge gihadista és sinònim de martiri.

investigacion@elpais.es