Declaració d’insurrecció

La proposta de resolució que les dues formacions independentistes han presentat al Parlament posa de manifest, per si algú ho dubtava, que el procés català d'independència exprés no té res a veure amb els models de secessió del món civilitzat, als quals sovint es diu que segueixen. I no només perquè Espanya no és el Canadà ni la Gran Bretanya, com agrada repetir als sobiranistes, sinó perquè Catalunya no és el Quebec ni Escòcia. En cap d'aquestes dues nacions, que també anhelen la independència, s'entendria que el seu Parlament aprovés una declaració instant el Govern a desobeir la Constitució i el Tribunal Constitucional de l'Estat, del qual es pretén una “desconnexió democràtica” sense més legitimació que una majoria absoluta d'escons, però sense una majoria de vots, en contra del que afirma el punt de la resolució. La proposta de Junts pel Sí i la CUP no és una més de les 11 que el Parlament ha adoptat des del 1980 sobre el dret d'autodeterminació, i deixa sense sentit la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, del gener del 2013, anul·lada parcialment pel Tribunal Constitucional a la seva STC 42/2014. Ara ja no s'invoca aquell dret inexistent, l'invent polític que ha ocupat el centre del discurs polític sobiranista, sinó que es declara “solemnement” l'inici d'“un procés de creació de l'Estat català independent en forma de república”, i l'obertura d'un “procés constituent” a fi de “preparar les bases de la futura Constitució catalana”. Se segueix així el full de ruta aprovat el març del 2015 per Convergència Democràtica (CDC), Esquerra Republicana (ERC), l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), que ja preveia una declaració inicial “com a anunci i inici del procés cap a la proclamació d'un nou Estat”, i l'elaboració d'un projecte de text constitucional en el termini de 10 mesos. Un camí que ja llavors semblava delirant. Si res ho impedeix, el Parlament aprovarà en sessió solemne una resolució declarant que la Constitució espanyola ja no és vigent a Catalunya, i per aquest motiu no tindrà sentit la seva impugnació davant el Tribunal Constitucional, que a més es considera “deslegitimat”. El procés abandonarà així definitivament el món del Dret, al qual fins ara ha intentat esbiaixar amb astúcies, per endinsar-se al món prejurídic, el de la sobirania i el poder constituent. S'aparta dels valors de la Unió Europea i s'allunya del constitucionalisme com a invent il·lustrat per controlar jurídicament el poder polític. Ni legitimitat democràtica ni Estat de dret. La proposta de resolució no és una declaració unilateral d'independència, és una declaració d'insurrecció que situa el procés fora del món civilitzat.

Enric Fossas Espadaler és catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona.