El 3%, la investidura i el futur

L’impacte polític. Un dels temes tractats a propòsit de l’escorcoll a la seu de Convergència i empreses donants en la investigació judicial del 3% és l’impacte que pot tenir sobre les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP de cara a la investidura. Que la tensió entre les dues formacions ha augmentat és evident. A la tertúlia de Catalunya Ràdio (22 d’octubre), Quim Arrufat (CUP) va afirmar que CDC utilitza també el procés per no fer una neteja interna a fons. Marina Llansana (ERC) va comentar-li que creia que l’escorcoll es va fer amb intenció d’afectar la investidura. “Aquesta escenificació tan desproporcionada és en el fons un missatge a la CUP, és posar pressió a la CUP i fer més difícil de donar suport a una eventual investidura”. I aleshores Arrufat va arribar al punt clau: “En la construcció de la república és més o menys intel·ligent situar Mas com a cap de proa, líder unipersonal, absolut del procés? O és més intel·ligent cercar altres fórmules en la construcció d’una república que ha d’arrossegar la majoria social?”. Llansana va respondre-li que això no ho havia de decidir la CUP perquè les urnes van donar suport majoritari a una candidatura que proposava Artur Mas com a president. I Arrufat li va recordar que hi havia una altra candidatura que havia dit que no faria Mas president. "Si ens mantenim en aquestes posicions, anem a eleccions anticipades”. Arrufat, a suggeriment de Mònica Terribas, va tornar a defensar una direcció col·legiada que no elimini Mas i es va preguntar si ERC pot arriscar el procés només perquè Mas sigui president. Al debat va intervenir l’exdiputat Josep Curto dient que prescindir de Mas és impossible. “Haurem d’anar a noves eleccions” perquè 1.600.000 van votar Junts pel Sí, que va dir que Mas seria el president.

Vicenç Villatoro (Ara, 23 d’octubre) titula el seu article dient que li costa imaginar “com podem evitar unes noves eleccions al març”, una perspectiva que qualifica de “catastròfica”. L’autor veu que s’ha complicat una condició imprescindible per mantenir el procés: una candidatura sobiranista conjunta a les eleccions espanyoles. “Francament, no veig la sortida”. El dia abans, el mateix diari defensava a l’editorial que una cosa “és la feina de la justícia contra la corrupció i una altra de ben diferent el seu ús contra el procés”. I acabava: “El país i el procés necessiten un govern i estabilitat”.

Francament, no veig la sortida” (Vicenç Villatoro)

Per El Punt Avui (22 d’octubre) no és a “l’Estat espanyol on els catalans podran recuperar la confiança en l’honestedat de la política i l’equanimitat de la justícia”. La Razón, pel contrari, assegurava (22 d’octubre) que el “3% de Convergència empeny Mas a unes noves eleccions”. L’editorial critica el silenci d’ERC i altres candidats de Junts pel Sí a qui considera peces clau “de l’adulteració política que viu Catalunya”. I conclou: “Tot indica que la reelecció serà impossible i, de fer-se, ens trobaríem davant d’un veritable insult a la democràcia”.

Si no hi ha investidura per un escó, abans del 20-D, Carles Ribera (El Punt Avui, 22 d’octubre) no exclou que a les eleccions espanyoles, “aprofitant el retorn a les trinxeres fratricides del sobiranisme”, guanyi Ciutadans i això faria Unió el guanyador del 27-S que va tenir, segons l’articulista, un únic objectiu: esgarrapar prou vots per frustrar la majoria necessària a Artur Mas

David Fernàndez nega que l’actuació del jutge del Vendrell sigui guerra bruta

Dijous a la nit, en un debat al .Cat de TV3, David Fernàndez i el catedràtic de Dret Penal Joan Queralt insistien a posar en primer pla la necessitat de saber com es finança Convergència. Fernàndez, admetent la guerra bruta en la teatralització mediàtica dels fets, va negar que l’actuació del jutge del Vendrell ho sigui, de guerra bruta. Queralt va criticar que CDC es protegeixi dient que no hi ha condemnats i que el sistema de finançament és legal. Per Queralt, prescindint del debat de si és legal o no, “si no és ètic s’ha d’expulsar del sistema polític”. Dos convidats més, José Antich i Vicent Sanchís, van preferir insistir en la “lectura política” de la investigació judicial. Sanchís va afirmar que a diferència d’Espanya, a Catalunya, si hi ha corrupció, és pel finançament dels partits no perquè hi hagi persones que s’embutxaquin diners. David Fernàndez va replicar-li amb una llista de noms que desmenteixen aquesta afirmació. Millet, Montull, Prenafeta, Alavedra, cas Mercuri... Per la seva banda, Francesc Sánchez, responsable de règim intern i comunicació de CDC, va assegurar (sic) que les adjudicacions de contractes no les fan els polítics, les fan els tècnics.

Les declaracions del dirigent de CDC Francesc Homs en el sentit que CDC i ERC aniran junts als comicis espanyols amb fórmules “supercreatives”, sense que ERC ho hagi confirmat, es veu des d’El Mundo (23 d’octubre) com “l’abraç de l’ós” de CDC a ERC per atrapar Junqueras en el seu propi destí. ”Mas”, escriu, “arrossega Junqueras en la seva caiguda”. El Periódico (22 d’octubre) destaca a l’editorial l’incòmode silenci dels socis de JxSí i la negativa de la CUP de fer abstracció del cas. “Mas està en un escenari que no controla. Ni el jutge ni la CUP semblen fer cas dels seus raonaments sobre que és imprescindible un nou mandat”.

L’Estat intenta, escorcoll a escorcoll, el fracàs de Mas” (Salvador Clot)

Salvador Cot a El Món escriu que un fet és que els partits que han tocat poder institucional s'han finançat, almenys en part, de forma il·legal i que les persones que gestionaven l'aparell del partit s'ocupaven, justament, que a partir d'un cert nivell ningú no s'hagués d'embrutar les mans. “De tota manera, a hores d'ara la corrupció ja només es fa servir com a arma política per entorpir les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. L'Estat ja no ha intentat distorsionar la campanya per derrotar l'independentisme, sinó que s'ha limitat a buscar un objectiu més modest: Intentar, escorcoll a escorcoll, el fracàs d'Artur Mas.

El Mundo (22 d’octubre) afirma que Mas ha utilitzat la independència com a “cortina de fum” de les irregularitats que corquen el seu partit i la Generalitat. L'Abc (22 d’octubre) creu que el règim d’impunitat de Convergència s’acaba. Al mateix diari, aquest divendres, Carles Herrera vol veure el tio que es riu de les xiulades a l’himne i que presumeix de ser l’instigador del procés independentista “xiulant amb la mirada posada al sostre del jutjat quan li preguntin pel milions de Teyco”.

S’haurà de fer servir, amb la proporcionalitat deguda, tots els mitjans i els instruments de la raó i del dret si arriba a produir-se el cop d’Estat lent” (Ramón Rodríguez Arribas)

L’article 155. Tres articles sobre una eventual intervenció del Govern espanyol. A l’Abc (21 d’octubre), el vicepresident del Tribunal Constitucional Ramón Rodríguez Arribas defensa que “sense abandonar la prudència, la moderació i l’equilibri dels qui apostem per Espanya, les seves llibertats, la seva democràcia i la seva unitat, ha arribat l’hora d’afirmar que en la defensa d’aquests valors [...] s’haurà de fer servir, amb la proporcionalitat deguda, tots els mitjans i els instruments de la raó i del dret, només de la raó i del dret, però tots sense excepció, si arriba a produir-se el que Alfonso Guerra ha qualificat de ‘cop d’Estat lent’”. David Ortega, catedràtic de Dret Constitucional, (El Mundo, 19 d’octubre) no es sorprendria gaire que hi hagués necessitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució per limitar l’autonomia “només com a últim recurs”. Després de considerar que la intervenció de les Forces Armades no seria lògica ni proporcionada, l’articulista defensa que es doni als funcionaris públics de l’Estat a Catalunya instruccions per suspendre i anular els actes contraris a l’ordenament jurídic o a l'interès general d’Espanya. Fins i tot, escriu, podrien fer-se servir mesures econòmiques de bloqueig i pressió. Si tot això fos insuficient es plantejaria l’actuació de les forces de seguretat de l’Estat, una situació poc desitjable que hauria de preveure l’existència d’un supòsit extrem. Per la seva banda, Martín Prieto (La Razón, 19 d’octubre) a un article titulat Intervenció indolora, explica que l’aplicació del 155 no implicaria suspendre les llibertats de premsa o associació. Suposaria suspendre l’Executiu en sedició i Mas i els seus consellers anirien lliurement a casa seva. I veu com “la delegada el Govern, assistida per catalans eminents, intentaria restaurar l’economia en l’autèntic nacionalisme que consisteix a restaurar i distribuir la riquesa” (sic).