Bryan Habana: “L’esport ens ha unit més que a cap altra nació”

Després de dotze anys sorprenent el món, Bryan Habana parla fins a l'infinit de competir, de posar-se sempre a prova. Assegut en una còmoda butaca del Lensbury Hotel hi ha el màxim anotador d'assajos als mundials. Va igualar la setmana passada les 15 marques de Jonah Lomu, però diu que no es pot comparar amb la manera en què la llegenda neozelandesa va canviar el rugbi. Del seu permanent somriure i les seves llargues respostes, fent servir les pauses necessàries per trobar el terme exacte, sobresurt el seu agraïment al destí per haver convertit un adolescent somiador en un mite nacional. L'ala, de 33 anys, es mesura aquest dissabte (17.00) a Gal·les en els quarts de final, l'últim capítol d'una història que va començar dues dècades enrere quan el seu pare el va treure de l'escola per fer un viatge quilomètric i veure els Springboks aixecar la copa a casa.

Pregunta. Com va definir la seva personalitat aquell viatge de 1995?

Va ser un moment molt important de la meva vida. Havia estat jugant a futbol durant la meva infància; el rugbi sempre hi era, però no era una cosa que em cridés l'atenció. Aquell viatge, sortir de l'escola, tenir l'oportunitat d'anar a Ciutat del Cap per experimentar per primera vegada a la vida el que el rugbi significava per a Sud-àfrica en un règim democràtic tan nou… Va ser una cosa increïblement inspiradora. Va inspirar el somni dins meu. Algun dia jo vull fer el mateix, tant de bo pugui posar-me aquesta samarreta verda i daurada. No és una cosa que et marqui imminentment el camí perquè passes moments molt durs, però tenir l'honor de portar aquesta samarreta és una cosa que mai donaré per fet. Estic molt agraït a l'equip del 95 i al president Mandela per ser capaços de convertir-se en un símbol d'esperança i per inspirar un noi de 13 anys perquè volgués fer el mateix.

Resposta. En què va consistir aquella inspiració?

Primer, agafar el rugbi i convertir-lo en la cosa més important de la meva vida. Han passat 20 anys, en fa 12 que jugo internacionalment i he tingut el privilegi de conèixer el món, fer amics per a tota la vida, viure èxits que no creia possibles. Experimentar el que vaig viure el 95 com a part de l'equip que el 2007 va tornar aquella inspiració al país va ser una cosa que no m'hauria pensat mai. Amb el temps he descobert l'esperança que porta la samarreta. Com va dir Mandela, l'esport té la capacitat increïble de trencar barreres i superar qualsevol problema social o econòmic. Em sento molt afortunat d'haver recorregut aquest camí des de la inspiració a ser la inspiració. Tant de bo ho pugui seguir fent, retornant el que vaig rebre.

P. Han passat vuit anys des d'aquell títol. Quin llegat ha deixat a Sud-àfrica?

R. Va haver-hi autèntiques llegendes jugant com Os du Rant, Pierce Montgomery, John Smith, Victor Matfield, Buth James, Jean de Villiers [lesionat en el partit inicial]… El gran llegat és que tots hem conviscut amb ells i la seva experiència. Tant de bo la gent de Sud-àfrica segueixi creient que tot és possible i puguem seguir retornant inspiració a un país que realment ho necessita. L'esport ens ha unit més que a cap altra nació al món. El Mundial de 2007 va allargar la inspiració per a molts que no van poder viure-ho el 95, com Handré Polard o Siya Kolisi, que eren petits aleshores. Cal treballar de valent per arribar als Springboks, per això cal entendre el significat especial que té.

P. Com s'adapta un dels jugadors més ràpids de la història del rugbi al pas del temps?

R. Hi ha diferents maneres i significats a l'hora de fer-te gran. Et fas molt més honest, més llest. No sé si m'he tornat més lent o si continuo igual perquè no he fet tests de velocitat en els últims sis o vuit anys [va córrer el 2007 contra un guepard per alertar del seu perill d'extinció]. La vida és així, has de ser capaç d'adaptar-te i seguir endavant. Tot ha estat exigir-me a mi mateix per ser un dels millors del món i he tingut la sort d'estar en equips guanyadors al llarg de tota la meva carrera, des dels Bulls fins a aconseguir ara dos campionats d'Europa i del Top-14 [francès] amb el Toló. Estar en entorns on es competeix permanentment per ser el millor m'ha ajudat a donar més i adaptar-me al més ràpid possible a les exigències de l'esport internacional.

P. Pensa més en el camp?

R. Crec fermament que fins que no penges les botes no pots jutjar adequadament quin jugador ets. Definitivament, he crescut i madurat durant els últims 12 anys, ja no sóc aquell jove que va debutar el 2004. He pogut estar al costat de les llegendes, els millors del món, he pogut aconseguir tres títols a millor jugador de l'any, anotar assajos per a equips guanyadors... Quan ho deixi seré capaç d'avaluar; fins llavors vull contribuir amb cada equip, ja sigui anotant assajos o placant.

P. Com creu que el rugbi sud-africà ha de definir el seu estil en el futur?

R. Crec que està en un moment veritablement excitant, amb uns joves magnífics que estan arribant des de tot Sud-àfrica. Tenim grans jugadors en aquest equip, gent que no arriba ni als 25 anys. Hi ha una gran riquesa, tant de bo pugui ser gestionada i entrenada degudament perquè el rugbi sud-africà es mantingui fort molt temps.

P. Recomanaria a aquests joves provar sort a Europa com vostè ha fet amb el Toló?

R. El que faci cada jugador sempre serà una decisió única per a un individu particular. Jo podia haver-ho fet el 2007, o el 2009, però crec que la meva experiència al Toló realment m'ha fet un jugador millor, més madur. Que se'n vagin amb 21 anys o amb 31 no és la meva decisió, és una cosa que ha de fer-se per les raons adequades. Jo sí que els recomanaria en algun punt de les seves carreres posar tot l'èmfasi a treballar increïblement per conèixer una cultura diferent i provar-se en un nou entorn. La raó de l'enfonsament de molts jugadors és que s'estanquen en la comoditat.

P. Després de tot el que ha passat en la seva carrera, què significaria guanyar aquest Mundial?

R. Per a mi seria el cim, guanyar dos mundials és una cosa que no pot dir qualsevol. No voldria ser part d'aquest equip si no cregués que podem fer-ho. Després de la derrota amb el Japó hem passat pels moments més baixos que he viscut en la meva carrera, i això ens ha enfortit.