Moments inoblidables de l’èpica nacional

Lluís Carandell s'ho passaria d'allò més bé a la Catalunya del 2015. Hi trobaria prou inspiració per escriure una nova edició del seu mític llibre Celtiberia show. El millor per a ell és que no hauria de regirar pàgines i més pàgines de successos dels diaris locals ni buscar amb lupa entre els anuncis classificats de revistes tronades per trobar mostres d'una societat que pot ser tan o més absurda que qualsevol altra, Carandell en tindria prou amb els titulars més grans, amb les portades i amb els programes de televisió de més audiència.

La versió catalana del Celtiberia show hauria estat de dimensions enciclopèdiques si s'hagués escrit el 2014, però aquest curs en marxa també ha estat generós en mostres de surrealisme polític. Dotze exemples per dotze mesos de vida d'elpais.cat que ens recorden que la Catalunya que vol ser lliure també pot ser ridícula.

La Grossa no toca

La Grossa és l'assimilació catalana del Gordo de la Loteria Nacional. La Grossa també és el ninot que anuncia el sorteig, una capgrossa d'una senyora endiumenjada, amb la permanent sempre a punt; podria ser Núria Feliu, podria ser l'estereotip de la tieta convergent. La Grossa apareix cada any ballant i petonejant els polítics que la van crear el 2013. És la loteria més social, asseguren. Ens bombardegen amb publicitat que ens convida a comprar dècims que s'invertiran en polítiques socials. El debat sobre la moralitat de vincular el joc amb inversions socials no és nou, però una cosa és que ho faci una institució privada com l’ONCE i una altra que ho faci un govern. Un dels referents intel·lectuals de CDC, Francesc-Marc Àlvaro, escrivia això d'aquesta loteria: “El meu problema amb la Grossa és que va acompanyada d'una coartada social molt explícita i finalista. Massa salsa retòrica per justificar que una administració que té problemes estructurals seriosos de caixa s'ha d'inventar tot el que pugui per anar fent. [...] Una societat madura pot comprendre –em sembla– aquest fet tan elemental, sense bonics embolcalls que –de retruc– generen mala consciència sobre l'arrelada creença popular en el cop de sort”.

El rovell carandellià de la Grossa és que el cop de sort no es produeix, no toca. El darrer sorteig de la loteria nacional, celebrat l'1 de gener del 2015, davant un auditori nodrit de polítics del Govern, va ser un bluf perquè el premi gran, la Grossa, no va tocar. Cap ciutadà solidari i patriota havia comprat el número que van cantar els presentadors –de TV3– de l'esdeveniment. I aquí va raure el principal fet diferencial de la Grossa respecte al Gordo: les càmeres de televisió no van haver de desplaçar-se a cap administració de loteria a filmar els veïns obrint ampolles de cava i els agents dels bancs a la recerca de nous clients.

Moments estel·lars de la llibertat

“Moments estel·lars de la lluita per la llibertat”. Stefan Zweig combinat amb la propaganda del Tricentenari. Un dels darrers invents del 2014 va ser el cicle de conferències que es va inaugurar el febrer passat al Born Centre Cultural amb el leitmotiv que inicia aquest paràgraf. S'hi van analitzar personatges històrics com Pau Claris, Joanot Martorell, Ramon Llull, Cristòfor Colom i l'espia Garbo. Entre els ponents hi va haver noms com Francesc Homs, David Madí, David Fernàndez, Joel Joan, Patrícia Gabancho i Héctor López Bofill. També s'havia de fer una conferència sobre la figura de Jordi Pujol però aquesta convocatòria va acabar desapareixent del programa.

Pocs mesos abans, el desembre del 2014, La Campana havia publicat el llibre Moments estel·lars de Catalunya: “Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.”, de Joan Bosch. La Mancomunitat, Josep Trueta i l'ANC desfilen per un llibre que també combina Zweig amb el corrent èpic del procés i que envaeix el nostre dia a dia.

El burro català i el Pi de les Tres Branques

Un migdia qualsevol del mes de març m'assec davant del televisor amb la safata del dinar. És l'hora que a TV3 emeten el programa de medi ambient Espai Terra. Aquell dia, els presentadors, Tomàs Molina i Irma Pina, van plantar un plançó del Pi de les Tres Branques als jardins de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. El Pi de les Tres Branques forma part de la mitologia nacional catalana. Cada branca d'aquest arbre, al Berguedà, representa una part dels Països Catalans. Uns desaprensius van talar una de les tres branques el 2014. El futur del símbol està garantit amb un nét de l'original perquè, segons van dir, “aquest pot viure 600 anys. Esperem que TV3 encara hi sigui”.

En aquella mateixa edició d'Espai Terra, Molina i Pina explicaven a l'audiència com podien apadrinar un animal del Centre Mundial del Ruc Català, també al Berguedà, “el millor burro del món”. L'apadrinament és per evitar la seva extinció però també per utilitzar-los per netejar boscos o per comercialitzar derivats de la seva llet, “el millor antiaging que hi ha”, segons el programa. “El burro català és superintel·ligent, un dels més intel·ligents que hi ha al món”, assegurava la periodista. Cada vegada que veig Bertín Osborne a La 2, penso que podria ser pitjor.

Planta't per la llengua

500 persones, la majoria, adults, van plantar-se dins d'uns testos de plàstic que tots junts componien la forma dels Països Catalans. La iniciativa era de la Plataforma per la Llengua i estava patrocinada per la Generalitat i un nodrit grup de mitjans de comunicació afins al procés. “Planta't pel català” volia ser una “potent acció simbòlica de sensibilització per promoure el català com a llengua comuna i de cohesió a la nostra societat i arran del nou país que estem construint”. La plantada es va celebrar a la plaça del Born Centre Cultural i va tenir Quim Masferrer de presentador i el DJ Xerramequ d'animador. El comunicat de la Plataforma per la Llengua destacava que l'acte va ser un focus de famosos: “Nombroses cares conegudes de la societat civil i la cultura, com Carme Forcadell, Montserrat Carulla, Anna Sahun, Joel Joan, Pere Tàpies, Sergi de Meià o Marc Giró, Lina Maria Forero, Jordi Boixaderas i Carme Sansa, entre moltes d’altres, han participat en l'acció i han format part d'aquest gran mosaic”.

Els autors de les cinc millors fotografies de la mobilització van guanyar uns lots d'experiències de la cooperativa Fent País. Les activitats de Fent País són molt diverses: hi ha l'itinerari guiat per la ruta de resistència als Borbons de Cardona, fer caiac al pantà de Sant Ponç, una subscripció a la revista del Club Super3, una ruta literària de Jacint Verdaguer, escalada i fins i tot una jornada al parc de rucs Rukimon.

El Porsche de Pujol Jr.

Marta Ferrusola va declarar davant la comissió parlamentària pel frau fiscal que els seus fills no en tenien ni cinc. En concret, del seu fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, va dir que la seva col·lecció de cotxes clàssics gairebé l'havia adquirit peça a peça i per fascicles. El diari El Mundo va informar fil per randa l'11 de maig sobre el setze automòbils de Pujol Ferrusola, i va publicar en portada una imatge d'un dels vehicles: un Porsche 911 de color groc i tunejat amb les quatre barres, que recorrien la carrosseria. El valor material del cotxe era de 78.260 euros; el valor simbòlic, d'un temps i d'una gent, és incalculable.

Convida un estranger a casa teva

Òmnium Cultural va convocar per a l'últim cap de setmana de juny la campanya “Catalan Weekend”, “per internacionalitzar el procés”. Catalans independentistes havien de convidar a casa seva ciutadans d'arreu del món perquè passessin tres dies d'immersió nacional a Catalunya. Malgrat l'anunci amb roda de premsa, vídeos promocionals i articles amables als mitjans partidaris de la causa, el projecte es va acabar postposant al cap de setmana de la Diada. El diari ARA va informar que el Catalan Weekend s'havia “reformulat i desplaçat al setembre per buscar «complicitats internacionals» precisament en els dies més determinants del procés”. El lema de convocatòria era “Tornem al carrer. La revolució dels somriures. Volem que el món ho visqui amb nosaltres”.

Òmnium Cultural va organitzar activitats per als estrangers que s'apuntessin a la Diada convivint amb independentistes. Hi havia d'obsequi un welcome pack –‘paquet de benvinguda’– amb l'agenda d'activitats de la Diada i “informació sobre Catalunya en diferents idiomes per ajudar-vos a explicar el procés d'independència als vostres convidats”. Òmnium encara no ha emès cap comunicat avaluant els resultats i la participació al Catalan Weekend.

Un carrilet per jugar amb la neu

Una candidatura de Barcelona per organitzar els Jocs Olímpics d'Hivern seria prou motiu per sortir en lletres daurades a Celtiberia Show. Però com que a Catalunya mai en tenim prou, a la candidatura s'hi va sumar una nova alcaldada, la d'Ada Colau, que va retirar i tancar el projecte sense consultar-ho amb ningú. De postres, l'oposició va exigir un ple d'urgència per analitzar l'operació frustrada. En aquest ple, celebrat el juliol passat, la defensa més agosarada dels Jocs va ser la de Juanjo Puigcorbé, regidor per ERC i “el Sean Connery català”, segons definició del seu cap de files, Alfred Bosch. Puigcorbé va insistir que els esports d'hivern són tan de Barcelona com el futbol o la natació: “De la mateixa manera que els nens desfilen avui per la ciutat per anar a les piscines a aprendre a nedar, ho podrien fer per anar al parc de gel de la ciutat a patinar, o podrien agafar un carrilet de doble via i arribar en 90 minuts a peu de pista per poder jugar amb la neu”.

A més de proposar la construcció d'un trenet per anar i tornar de la neu el mateix dia, Puigcorbé va oferir el lema definitiu per al certamen: “Barcelona es convertiria en l'única ciutat del món que hauria organitzat els Jocs Olímpics d'Estiu i d'Hivern. Jocs que serien, per cert, els primers Jocs d'Hivern càlids: «The first warm winter olympic games»”. “Ja tenen l'eslògan”, va dir Puigcorbé a l'equip de l'alcaldessa. Poques setmanes després, el lema quedava desfasat: Pequín va ser elegida per acollir els Jocs d'Hivern del 2022.

Un pessebre d'estiu a Palau

La convocatòria de les eleccions del 27-S va provocar una gran quantitat de reaccions crítiques per la retransmissió en directe de l'esdeveniment. El telenotícies de TV3 va connectar amb el saló Mare de Déu de Montserrat del Palau de la Generalitat, on Artur Mas havia de signar el decret de convocatòria. El fet que tothom a Palau estigués esperant, quiets com espantaocells, que TV3 connectés en directe per iniciar la cerimònia va ser motiu d'avaluacions negatives a càrrec del consell professional de TV3 i del Col·legi de Periodistes. Aquest va advertir que “una cobertura informativa no es pot confondre mai amb un senyal institucional”.

El que va succeir aquell 3 d'agost a Barcelona va ser com si la RAI hagués connectat en directe amb Betlem, i amb l'exclusiva del Vaticà en el moment que neix el nen Jesús. I no només això: va ser com si la Verge Maria hagués estat aguantant estoicament la dilatació fins que les càmeres l'estiguessin enfocant en directe. L'exemple no és gratuït perquè el més fascinant de l'esdeveniment va ser l'escenografia, que era la d'un pessebre vivent. El secretari del Govern –l'arcàngel Gabriel– va llegir el decret amb Artur Mas –la Verge– al seu costat. De fet, tot just darrere seu es podia veure un retaule gòtic que representa l'Anunciació. A la dreta del president, en fila i alineats amb una senyera, tres consellers i la presidenta del Parlament –els pastorets– observaven el moment clavats a terra com estaques. La solemnitat de l'acte era tan forçada que si hi hagués irromput un personatge de Polònia, la cosa hauria quedat més natural.

Un 'selfie' amb Karmele

La periodista del cor i referent de Tele5 Karmele Marchante s'ha convertit en un puntal de l'ANC per a la comunicació de l'independentisme a l'àrea metropolitana de Barcelona. La implicació de Marchante amb el procés va encetar-se l'octubre del 2014 quan l'ANC i Òmnium van posar en marxa la campanya de la Gigaenquesta: milers de voluntaris havien de visitar Catalunya porta a porta per fer unes preguntes als residents sobre quin país desitjaven tenir. Marchante va participar-hi a Badalona, i va aparèixer davant els veïns i els mitjans amb un penjoll i una diadema amb el dibuix de l'estelada.

Marchante va tornar a la primera línia de la causa independentista l'agost passat, quan l'ANC va convocar una trobada de veïns de Cornellà amb ella i sota el lema següent: “Vine i fes-te un selfie amb Karmele Marchante! Si tens dubtes i no són sobre la Pantoja, pregunta-l’hi!”. A Marchante se la va poder veure a la Diada al costat de l'expresident del Parlament Joan Rigol vestida amb una disfressa de l'estelada. La setmana passada també va ser portada d'Interviú coberta únicament amb una bandera independentista.

La Diada de la prehistòria

“Venim de molt lluny”, “mil anys d'història” són missatges habituals a l'ideari del nacionalisme català. Per provar que això és així, i en “el moment més important de Catalunya dels darrers 300 anys” –cita d'Artur Mas–, el cartell oficial de la Generalitat per a la Diada d'enguany era una pintura rupestre de 7.000 anys d'antiguitat. Es tractava d'una escena de dansa de les pintures del Cogul (les Garrigues) i que, segons apuntava el dossier informatiu del Govern, “són una de les primeres representacions artístiques de la col·lectivitat a Catalunya”.

La guerra de banderes

Les festes de la Mercè del 2015 seran recordades per la regressió infantil que van patir alguns dels nostres representants polítics. Des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona, Alfred Bosch –autor d'un prolífic bagatge de performances al Congrés– va desplegar una estelada per a la satisfacció del públic present a la plaça Sant Jaume. Bosch va trencar el codi de neutralitat institucional de Barcelona i en un tres i no res va aparèixer Alberto Fernández Díaz amb una rojigualda per respondre a la trapelleria de Bosch. Mentre Bosch demanava calma als conciutadans, Fernández Díaz i la regidora del PP Ángeles Esteller miraven de penjar la bandera espanyola. Per complicar la cosa, al lloctinent d'Ada Colau, Gerardo Pisarello, li va sorgir l'ànima republicana –dit per ell mateix– i va dedicar-se unes empentes amb Fernández Díaz amb la intenció d'impedir-ho. Per què l'estelada, sí, i l'espanyola, no? Per què no cap de les dues? Per què no la del Barça? A l'altra punta del balcó, el president de la Generalitat somreia sorneguer, com si l'embolic no anés amb ell.

Els ocells de Junqueras

El moment més èpic de la campanya electoral es va produir el 25 de setembre a Montjuïc. L'acte final de Junts pel Sí, amb les columnes de Puig i Cadafalch i les fonts il·luminades de groc i vermell, va ser d'una emotivitat que hauria fet plorar Jack l'Esbudellador. El discurs d'Oriol Junqueras en va ser la cúspide, el moment que Hollywood escolliria per culminar una pel·lícula dels fets. El president d'ERC va començar així: “Durant molt de temps a la meva vida m'he dedicat a explicar història. Ara no estem explicant història, ara estem fent història. Ens hem convertit tots plegats en protagonistes de la història més bonica que pot viure un poble: la història de la llibertat”.

Les seves paraules van anar creixent en intensitat, com si fos part d'un guió d'Isabel Coixet. Junqueras va parlar dels seus passeigs, quan era nen, amb l'avi per la muntanya màgica. L'avi li explicava que “hi va haver un moment que aquest país i aquestes fonts eren l'admiració del món”. Junqueras va destacar que el procés d'independència “és la història de l'amor per la justícia, de l'amor per la llibertat, de l'amor per l'esperança, l'amor per la fe dels que no es resignen, dels que no es rendeixen”.

Jo, que hi era present, m'imaginava que sonava la banda sonora de L’imperi del Sol, o de Jurassic Park, en especial quan Junqueras va posar nom a les il·lusions: “Ara que estem a punt de complir amb les més grans de les nostres esperances, les més grans de les nostres il·lusions, les més íntimes de les nostres promeses, ara que estem a punt de regalar a la nostra gent, als nostres fills i als nostres néts, el més gran dels presents que es poden fer, la llibertat”.

El clímax va ser la paràbola dels ocells: “Voldria que ens conjuréssim, que vol dir que ens jurem els uns als altres, que mai més ens conformarem amb el Más vale pájaro en mano que cien volando. Perquè el nostre compromís, el nostre jurament, no se satisfà ni amb un ocell ni amb cent d'ocells a la mà; perquè el que nosaltres volem és volar lliures amb tots els ocells del món”. L'organització de l'acte va ser notable, però per ser excel·lent, en aquell moment haurien d'haver deixat anar un centenar de coloms; dels blancs, no pas dels grisos, que diuen que són una plaga i l'Ajuntament en mata centenars cada any.