L’atzar del Sis d’Octubre

Els daus de l’atzar ens la juguen sovint i solen parlar a vegades més que tots nosaltres plegats. Aquell 6 d’octubre del 1982, quan EL PAÍS va imprimir el seu primer número de l’edició fabricada a Catalunya per un equip de periodistes catalans, molt pocs recordaven o volien recordar els fets coneguts com els del Sis d’Octubre. Va ser una data triada per atzar la que va fer coincidir aquell 48è aniversari de la proclamació de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola a càrrec del president Companys amb la inauguració de l’edició catalana d’un diari fins aleshores només editat a Madrid i lògicament en castellà.

Recordo perfectament la nit d’aquella inauguració de la rotativa de la Zona Franca, amb les autoritats catalanes, encapçalades per Jordi Pujol, i els directius de PRISA, el president José Ortega Spottorno, el conseller delegat Jesús Polanco, el director Juan Luis Cebrián i, naturalment, el nostre director a Catalunya i director adjunt del diari Antonio Franco. Sí, algú va fer un fugisser comentari privat i sorneguer, sense donar-li més importància, sobre la coincidència amb l’aniversari oblidat del desafortunat intent de rebel·lió o cop d’Estat d’una autoritat de la República contra la República mateixa, però res més.

Mai abans de la fundació de l'edició catalana de EL PAÍS, el 1982, cap diari fundat fora de Catalunya havia aconseguit fer-se un forat en el mercat català

El moment no era especialment brillant per a l'economia espanyola ni per a la catalana. No acabàvem de sortir de la recessió que havia començat amb la gran crisi del petroli el 1973 i a més ens endinsàvem en una crisi bancària de dimensions enormes, només superada per la que ara acabem de passar, que s’emportaria la mateixa Banca Catalana que havia fundat qui era aleshores el president de la Generalitat. Aquell desembarcament, si voleu dir-ne així, aportava unes importants inversions en maquinària i instal·lacions, un bon grapat de llocs de treball, alguns d’alta qualificació, i un projecte periodístic nou i dinàmic que incorporava un ampli planter de periodistes catalans. Qui podia estar-hi en contra?

Doncs Jordi Pujol, i així ho va explicitar uns mesos abans quan Polanco i Cebrián el van anar a veure al Palau de la Generalitat. Hi havia una qüestió si es vol simbòlica: mai abans cap diari fundat fora de Catalunya havia aconseguit fer-se un forat en el mercat català i molt menys havia gosat fer una edició catalana. Però n’hi havia una altra de molt política o, si voleu, de poder: el president de la Generalitat volia lligar ben curt els mitjans de comunicació i preferia tenir les empreses i els directius tots ben a prop seu i si fos possible sotmesos a dependències informatives i fins i tot financeres, mitjançant la publicitat i les polítiques de subvencions. Malgrat tot, el diari va trobar el seu lloc molt ràpidament (tercer en difusió a Catalunya, després de La Vanguardia i El Periódico) i va demostrar que era bona la intuïció de Pujol respecte a la seva indocilitat periodística, dues qüestions que no han canviat pràcticament trenta-tres anys després.

Hi havia una clara idea respecte a la catalanitat, tal com va quedar expressat en l'edició d’un suplement cultural en català, el Quadern

L’edició catalana d’EL PAÍS era filla de dues circumstàncies: una voluntat empresarial que volia construir un mercat periodístic hispànic a partir del que fins aleshores havia estat una fragmentació provincial, i una capacitat tecnològica que permetia per primer cop a Espanya la multiimpressió, és a dir, la transmissió de les planes del diari per via satèl·lit i la seva impressió simultània en diferents punts d’una geografia extensa sense necessitat d’utilitzar els mitjans de transport habituals. Acompanyaven la voluntat empresarial i la tecnologia una clara idea respecte a la catalanitat, tal com va quedar expressat per la immediata edició d’un suplement cultural en llengua catalana, el Quadern, avui encara ben viu, que ja de bon començament va aplegar els millors escriptors i intel·lectuals de l’àmbit lingüístic català, en un moment en què no existia cap altra publicació equivalent a la resta de premsa escrita en castellà.

Unes i altres circumstàncies han seguit existint en el projecte que es va fer realitat ara fa un any de llançar una edició digital en llengua catalana en peu d’igualtat amb les edicions digitals en castellà que es fan per a Espanya i per a Amèrica i amb l’edició en portuguès que es fa per al Brasil. La circumstància tecnològica, si bé ha canviat, i de quina manera, és la que ens permet tenir una edició digital en català que es pot llegir on time des de qualsevol punt de planeta. I el mateix succeeix amb la voluntat empresarial, fa 33 anys encara només d’abast hispànic i ara d’abast global, que concep la capçalera d’EL PAÍS en una doble dialèctica americana i espanyola i dins la dualitat o doble capitalitat Madrid-Barcelona, la qual cosa vol dir immediatament incloure i reconèixer la potencialitat i la necessitat de la llengua catalana, tal com s’havia fet ja de bon començament. O per dir-ho d’una altra manera: la projecció en la globalitat europea i americana només pot tenir sentit des d’una idea de la pluralitat lingüística i cultural espanyola, tan ben representada per l’existència de dues capitals com Madrid i Barcelona.

Tot i que EL PAÍS no va caure bé a Palau el 1982, hi havia una sintonia molt més forta del que semblava entre els periodistes que el fèiem aleshores i el conjunt de les forces polítiques que representaven els catalans al Parlament amb el Govern de la Generalitat al capdavant. Nosaltres volíem per al nostre diari el mateix que volíem com a catalans per a Catalunya: la màxima autonomia a Barcelona, en l’àmbit català de la nostra incumbència, i la màxima influència a Madrid, la capital que representava el poder en el conjunt d’Espanya, i així ho havíem d’expressar en la nostra línia periodística i editorial. EL PAÍS ja era aleshores el primer diari espanyol. Ara és, a més a més, el primer diari global en llengua castellana (a la qual cal afegir l’anglès, el portuguès i el català que també utilitza el diari). L’ambició periodística catalana de la nostra redacció significa, doncs, ser forts a Catalunya i a la vegada tenir la màxima influència espanyola dins d'un projecte amb ambició internacional. Lluny, per tant, del periodisme capficat en la circumstància local, del periodisme que no té cap mena d’ambició global, i naturalment del periodisme que prefereix allunyar-se de la resta d’Espanya o blasmar tot el que vingui de Madrid en lloc d’intentar fer-se sentir i influir-hi.

Volíem per al nostre diari el mateix que volíem per a Catalunya: la màxima autonomia

Hi ha moments en què és una tasca prou difícil, potser incompresa o fins i tot atacada des de tot arreu. Des d’uns certs mitjans de Madrid, perquè tot el que no sigui un mur infranquejable i hostil és una concessió i fins i tot una rendició a l’independentisme. Des d’uns altres certs mitjans de Barcelona, perquè tot el que no sigui empènyer o a com a mínim cedir educadament el pas en favor del procés significa un obstacle que convé remoure o en tot cas estovar. Per tant, catalanistes a Madrid i espanyolistes a Catalunya. Res ha canviat des de Palau, el poder català, al contrari: amb el procés independentista s’han accentuat tots els recels que tenia Jordi Pujol el 1982, quan ens va assenyalar com si fóssim una ingerència i ens va marcar per incontrolables; tot plegat autèntiques condecoracions a la independència i a l’honor periodístics.

El fet, en tot cas, és que el 6 d’octubre del 2014, l’any del Tricentenari, quan la història ens cridava i tot el món ens mirava, va començar l’edició digital en català, amb l’adreça digital elpais.cat. I aquest cop sí que es parlava dels Fets d’Octubre, dels quals es complia un aniversari rodó i inquietant, 80 anys, i a més en parlava tothom referit al president Mas. Ens farà un Sis d’Octubre?, es preguntaven molts. Alguns creien que ja l’estava fent i fins i tot d'altres voldrien que el fes, encara que aquest cop amb més fortuna que Lluís Companys el 1934.

Un dia com avui ara fa un any, doncs, va arrancar la nova edició digital, i aquest cop amb una representació institucional una mica diferent. Va presidir l’acte oficial al Macba la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, acompanyada del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, en nom de la Generalitat, i naturalment del president de PRISA, Juan Luis Cebrián, el director Antonio Caño i jo mateix, actual director adjunt a Catalunya, com ho han estat abans Antonio Franco i Xavier Vidal-Folch, que també ens acompanyaven. El conseller de Cultura, i a més bon amic meu i de tots nosaltres, va expressar en públic i en privat la seva satisfacció pel pas periodístic que havíem fet, que havia d’afavorir necessàriament la llengua i la cultura catalanes i era una clara aposta pel futur del català i de Catalunya.

El conseller de Cultura va expressar la seva satisfacció pel pas periodístic que havíem fet amb elpais.cat, que era una clara aposta pel futur del català i de Catalunya

En tot cas i al marge de la coincidència, els Fets d’Octubre del 1934 encara ens parlen i ens parlen de manera molt directa als catalans del 2015. Legitimitat i legalitat han de ser les dues cares del mateix full d’un Estat de dret democràtic. No hi ha democràcia fora de la regla de joc acceptada per tots. Els primers que l’han de respectar són els representants elegits segons aquesta regla de joc que només es reforma des de la regla de joc mateixa. No es pot deixar enrere la societat real, la majoria dels ciutadans, com va succeir ara fa 81 anys, i tampoc es pot fer amb la meitat de la ciutadania, com succeiria ara. Cal anar amb molt de compte amb les derives populistes i radicalitzadores. De les gestes èpiques i de les inflamacions patriòtiques i revolucionàries, encara més dels messianismes, solen sortir-ne més aviat pocs resultats positius i massa disgustos i a vegades dolor, sovint un dolor sense remei.

I un colofó gairebé exclusivament per a periodistes, que avui en dia, vol dir per a tothom. La responsabilitat de l’ofici és immensa. Hi ha un periodisme que peca per acció, però també pot haver-hi un periodisme que pequi per omissió. La inacció, sobretot quan van maldades, és tan determinant com l’acció equivocada. “La clara lliçó” va ser el títol de l’article profundament crític i amargat de Gaziel, que mai va callar ni va pecar per omissió, després d’aquella ensulsiada catalana. Recordem, només per refredar la nostra mirada envers els fets d’aleshores i per relativitzar les passions actuals, que va ser un bon periodista, Josep Maria Massip, qui va escriure la malaurada proclama d’independència del president Companys. I recordem també que Massip, excel·lent corresponsal internacional, es va exiliar durant la guerra i va acabar la seva carrera professional escrivint des dels Estats Units per a les planes de l’Abc franquista.