I una portada ha despertat Rajoy

Puc imaginar-me l'ensurt de Mariano Rajoy de bon matí envoltat de diaris. I no per les interpretacions exòtiques, psicològiques, polítiques del 20-D, sinó perquè el que més el tranquil·litza quotidianament li ha causat aquesta vegada un disgust inesperat: Inés Arrimadas a la portada del Marca i amb una bufanda del Barça.

No imagino cap catàstrofe iconogràfica pitjor per a la sensibilitat del president, sobretot perquè els seus esforços per negar les realitats que l'esperen –el sobiranisme, el creixement de Ciutadans– se n'han anat en orris amb l'exorcisme del seu diari de capçalera. Pensava recrear-se amb l'enèsima portada de Cristiano Ronaldo –no cal recordar que Mariano és molt del Madrid– i se sobresalta, en canvi, amb una tempesta perfecta: Inés Arrimadas, blaugrana, campiona dels comicis catalans al bàndol unionista i revulsiu generacional i polític a costa d'un PP exhaust.

El Marca ha fet un bon servei a Rajoy perquè està obligat a despertar-se. El president pateix la síndrome de Candyman. Em refereixo a la pel·lícula de terror en què el monstre només apareix a l'altra banda del mirall si l'esmentes tres vegades.

Rajoy ha engegat la mateixa estratègia que la que va utilitzar Zapatero en l'encobriment de la crisi econòmica. La prova és que va concebre un artifici algebraic per refutar les evidències del 27-S. Va afirmar, sense immutar-se, que l'opció sobiranista únicament havia aconseguit una adhesió del 37%, valent-se per a una conclusió tan flagrant com aquesta no en els vots comptabilitzats, sinó en el cens total, assumint amb la mateixa barra que tots els ciutadans absents a les urnes donen suport a la unitat territorial i, ja posats, responen a la categoria de militants endormiscats del PP.

Adoptar aquest enfocament és greu perquè sostreu al president de les seves responsabilitats en un moment de crisi política i d'emergència. D'acord amb Rajoy i amb els seus càlculs a la carta, no hi ha un problema català. I com que no hi ha cap problema, reivindica com a vigent el marc institucional i constitucional en què ens trobem.

Li passa el mateix amb Ciutadans. Cospedal ja va declarar dilluns que els espanyolistes havien recorregut al partit de Rivera com a expressió conjuntural del vot útil. És una manera de descriure la inutilitat del vot popular, tot i que l'autohipnosi de Rajoy implica que el desastre del seu partit a Catalunya és l'origen d'un gran rebot a escala nacional, per molt que les europees, les andaluses, les municipals i les autonòmiques descriguin una trajectòria inapel·lable cap al forat negre.

El Marca ha despertat Rajoy, tal com ho fa cada matí, però és possible que també l'hagi despertat en sentit metafòric i simbòlic. Si no és així, el seu partit es quedarà aïllat en el recurs infantil de tapar-se els ulls mentre el llop aguaita amb una bandera del Barça al coll.