Benvingut Mr. Corbyn

L'energia dels fidels que van votar a favor del radical d'esquerres Jeremy Corbyn, el guanyador a les eleccions per al nou líder del Partit Laborista britànic, prové de la indignació. Cap dels seus tres rivals es va declarar amb més nitidesa o fervor en contra de les polítiques d'austeritat del Govern del conservador David Cameron.

Davant el consens en l'establishment polític, compartit per la gran majoria de diputats parlamentaris laboristes, que la victòria de Corbyn representa un suïcidi col·lectiu per al partit, l'explicació la va donar un columnista del Financial Times. “Culpeu els banquers”, va escriure fa un parell de dies, anticipant-se a la victòria de Corbyn. És a dir, des que es va desencadenar la crisi econòmica global el 2008 les grans masses han pagat els plats trencats de l'austeritat mentre les elits financeres se segueixen enriquint com si no hagués passat res. El vot a favor de Corbyn va ser un crit de ràbia contra una injustícia com aquesta més que una ponderada reacció a la derrota laborista a les eleccions generals de maig.

L'eufòria dels simpatitzants de Corbyn, molts d'ells joves, quan es va anunciar el resultat pot ser que hagi estat superada per la dels dirigents del partit conservador, que portaven diverses setmanes fregant-se les mans davant la creixent certesa que amb el barbut radical de 66 anys al comandament del principal partit d'oposició tenien garantida la victòria en les següents eleccions generals.

Però els conservadors farien bé, una vegada passada la tabola inicial, de tractar el fenomen corbynista amb cautela. El nou líder laborista, que mai ha ocupat un lloc ministerial en els seus 32 anys com a parlamentari, fa pensar una mica en el personatge que va interpretar Peter Sellers a la pel·lícula Bienvenido Mr Chance, un jardiner distret les senzilles opinions del qual arriben a ser enteses a Washington com a idees d'una enorme profunditat política, amb la qual cosa acaba sent considerat com a candidat a la presidència dels Estats Units. Però la simple honestedat de Corbyn, l'aparent absència d'una calculada política mediàtica quan es declara en contra de la guerra i a favor de la pau mundial, quan estableix com a prioritat oposar-se a tota retallada a l'estat de benestar, quan advoca per imposar més impostos al gran capital: tot això pot arribar a tenir ressò en un país en el qual molts dels seus habitants estan farts de la vella forma de fer política.

El més probable és que Corbyn no pugui imposar els canvis que proposa i que s'estavelli contra la mateixa dura realitat contra la qual ho va fer Syriza a Grècia. És possible fins i tot que arribi molt menys lluny que el líder de Syriza, Alexis Tsipras, i no només no arribi a governar sinó que sigui desbancat com a líder del seu partit abans de les eleccions generals. Però mentrestant, servirà la funció, com Podem a Espanya, de sacsejar l'antic món polític britànic. A la seva manera, el vell rocker de l'esquerra Jeremy Corbyn ja ha propiciat una petita revolució.