L’Athletic destrossa el Barça i acaricia la Supercopa

Les pretemporades són com les prejubilacions, períodes intermedis, petits llimbs on no fa ni fred ni calor i per més que un títol d'anada i tornada s'anomeni Supercopa, no deixa de ser un territori desconegut, a mitjan agost (encara que Bilbao va simular una tardor anticipada, suposant que aquesta estació de l'any segueixi existint) i amb tot un rival. El Barça, castigat per la Supercopa europea de Tbilissi davant del Sevilla, va optar per canviar de cares: frescor contra talent, especialment al centre del camp, risc màxim contra seguretat, sobretot a l'eix de la defensa amb la parella Vermaelen-Bartra, de mitjana edat i "pinta de buena gente", que diria Serrat. L'Athletic va actuar sense estalviar-se res, sense guardar per demà el que hauria pogut fer avui. Dilluns ja tornarà al Camp Nou i ja es veurà com convé creuar el semàfor blaugrana. Depenia del viatge d'anada, el de Bilbao, el d'un San Mamés lliurat a la causa.

I com que les pretemporades són així, llimbs en què tant s'és feliç en la inconsciència com avorrit en la lletania, l'Athletic es va trobar amb un d'aquells gols insospitats, com un sol d'estiu a Bilbao. Iraizoz que refusava a la babalà una pilota cedida a la seva àrea pels seus companys. I la pilota que arriba al centre del balcó de l'altra àrea on no perillava cap test. Cap rival a proa ni a popa, ni a babord ni a estribord, i Ter Stegen que decideix tocar de cap la pilota en la solitud del seu niu. L'envia al centre del camp. Bé, amb una diferència, que rere el porter alemany hi havia un mar de dubtes, un desert que va acabar convertit en una mar de llàgrimes, quan San José des del centre del camp va tocar la pilota amb tant de pols com encert en el cop.

Fins llavors, les àrees estaven immaculades, cuidades com una espècie protegida. Aduriz no hi feia el niu malgrat els dubtes que prometia la parella de centrals barcelonistes. A les àrees prevalia l'hivern o més aviat un hivernacle desgavellat. El Barça, sense lideratge, va decidir fer passades i més passades, totes horitzontals, totes possessives, sense que ningú fes un pas endavant. Ni Rafinha ni Sergi Roberto tenien prou valentia per trepitjar cap angle. Mascherano, des de darrere ja tenia prou feina a no oblidar-se dels seus centrals. De Messi, en vam tenir poquíssimes notícies, esperant a la seva banda dreta un vent de l'est. Costava endevinar un Barça tan improductiu, tan aliè a l'àrea. Tant que només va veure la llum amb una falta a l'últim segon de la primera part que va llançar Messi, a la qual va respondre Iraizoz estirant el braç fins que gairebé es trenca l'aixella.

L'Athletic no ho brodava, només cosia, aturat pels peus laboriosos de San José, Beñat i Eraso, que donaven l'equilibri a l'equip per ser senzills però eficaços. Però les tempestes a Bilbao venen soles. Cal poca cosa per animar-les. Va aparèixer la groga quan Luis Suárez va rematar al travesser, i més groga encara quan Messi va rematar un centre de Luis Suárez que de nou per poc feia trencar l'aixella de Iraizoz. Semblava que la tempesta tenia el color groc dels estius interiors. Però va canviar el vent. Aduriz, que com Messi havia estat per on habita l'oblit, va trucar a la porta de Ter Stegen tres vegades i les tres la va trobar oberta, amb el cap va tocar la pilota i va espanyar la porta, després de diversos rebots va deixar petjada a la xarxa (en una gran jugada de Sabin Merino) i finalment va fer un gol de penal després d'una ridiculesa d'Alves en un servei des de l'angle.

Va ser una tempesta en tota regla en ple desconcert barcelonista. Qui més va apostar, més va endur-se en la licitació. Poc importa, en els debats futbolístics, si el botí va ser excessiu. El més curiós és que fos l'Athletic qui, jugant contra el Barça, amb Messi i Luis Suárez al camp, tingués més oportunitats i apropés la Supercopa a Bilbao fins a la riba de la Ría.