Varufakis: “Espanya encara corre el perill d’acabar com Grècia”

"El despotisme sàdic de la ideologia dominant". "La lectura moral d'aquesta crisi". "L'abraçada mortal del deute". Iannis Varufakis (Atenes, 1961) rep EL PAÍS a la seva cèntrica casa de la capital grega, amb la seva famosa moto aparcada a la cantonada. En les distàncies curtes, el ja exministre es mostra amable i desimbolt. Acosta al periodista una tassa de cafè, se’n serveix una altra i en treure la gravadora demostra per què se la considera una de les llengües més afilades de l'esquerra europea. 45 minuts després, sap greu deixar fora d'aquest text un grapat de frases com les que serveixen per arrencar el paràgraf.

Del seu cap perfectament rasurat no en deixen de brollar idees i alguna contradicció. El tercer rescat a Grècia, vaticina, no funcionarà; "està dissenyat per fracassar" i és el punt final a una espècie de "cop d'estat" dels creditors. Berlín té un pla per portar la troica fins a París, "el premi gros". I l'Europa que atemoreix amb la sortida de Grècia de l'euro, sosté, va camí de convertir-se en una idea sinistra, amb fortes dosis de prejudicis morals i un diagnòstic pèssim de la crisi que ha portat a receptar polítiques profundament equivocades una vegada i una altra.

Pregunta. Va deixar el ministeri fa poc. Com és el seu dia a dia?

Resposta. Els periodistes sospiten que estic desanimat, però no vaig entrar en política per fer carrera. Vaig entrar per intentar canviar les coses. I cal pagar un preu per haver intentat fer-ho.

P. Quin és aquest preu?

R. El menyspreu, l’odi profund de l'establishment. Si un arriba a la política sense voler fer carrera acaba ficant-se en problemes.

P. Té la sensació d'haver aconseguit canviar les coses?

R. Per descomptat. Per què ha vingut vostè a veure'm si no? El Govern grec va ser triat per negociar fort, amb arguments que no eren acceptables per a l'eurozona. El mandat de Syriza era clar: aconseguir un pacte amb Europa amb la idea de dir als socis que no podien continuar ofegant Grècia d'aquesta manera tan inhumana. Els grecs ens llancem amb una força imparable contra un Eurogrup amb una lògica inamovible i irracional. El resultat ha estat un munt de soroll. I espero que també una mica de llum.

P. En el seu últim llibre, Economia sense corbata, explica la crisi a la seva filla. Amb el tercer rescat, Grècia seguirà sota tutela de l'extroica fins a mitjan segle; fins que la seva filla tingui més o menys la seva edat. Com ho porta això?

R. S'equivoca. No és l'antiga troica: la troica ha tornat.

P. I què li sembla que els homes de negre segueixin a Atenes fins que els seus néts siguin adults?

R. No ho faran. L'acord no té futur. Es basa a continuar amb la farsa de la puntada de peu cap endavant: prorrogar la crisi amb nous préstecs insostenibles, i fingir que això resol el problema.

P. Què espera llavors dels pròxims mesos? Res de bo?

R. El tercer rescat està dissenyat per fracassar. Siguem sincers: el ministre alemany, Wolfgang Schäuble, no va estar interessat mai a pactar res que pugui funcionar. El seu pla és redissenyar l'eurozona: part d'aquest redisseny és fer fora Grècia. Crec que està completament equivocat, però té molt de poder. Una de les fal·làcies d'aquests dies és presentar el pacte entre Atenes i els creditors com una alternativa al pla de Schäuble. No és així: l'acord és part del pla de Schäuble.

P. Dóna per segur el Grexit?

R. Tant de bo no sigui així. Però hi haurà molt de soroll, retards, incompliment d'objectius, més recessió, problemes polítics. Quan arribi el moment es veurà si Europa vol o no continuar endavant amb el programa de Schäuble.

P. Berlín acaba de suggerir un pla per aplicar les regles de l'euro encara amb més duresa.

R. Schäuble vol deixar de banda la Comissió i crear una espècie d'autoritat fiscal amb capacitat per tirar per terra els pressupostos nacionals, fins i tot en països que no estiguin sota programa. És com posar tots els socis sota programa. El pla Schäuble és imposar la troica a tot arreu. A Madrid i a Roma. Però especialment a París.

P. París?

R. París és el premi gros, la destinació final de la troica. El Grexit es farà servir per crear la por necessària a Madrid, Roma i París.

P. Sacrificar Grècia per canviar la fisonomia d'Europa?

R. És una demostració: això és el que passa si no us sotmeteu a la troica. El que ha passat a Grècia és un cop d'estat: l'asfíxia d'un país a través de restriccions de liquiditat. A Brussel·les no hi va haver mai interès per oferir un pacte beneficiós mútuament. Les ajudes no arribaven; calia fer front a pagaments continus a l’FMI i al BCE, i al final ens quedem sense diners. Després ens van donar un ultimàtum i ens vam veure obligats a tancar els bancs. El resultat és el mateix que haver enderrocat un Govern o haver-lo forçat a enderrocar-se a si mateix.

P. En quin lloc queda Europa en aquest relat?

R. Ningú pot ser lliure si una sola persona està esclavitzada: aquesta és la paradoxa de Hegel. Espanya i els altres socis no poden prosperar, ser lliures o tenir cura de la seva sobirania i les seves democràcies si s'impedeix a un altre soci la prosperitat, la sobirania o la democràcia.

P. Ningú discuteix que l'austeritat era excessiva ni la necessitat de reestructurar el deute: es discuteix la seva estratègia negociadora.

R. Res del que està relacionat amb l'austeritat i l'alleujament del deute era indiscutible al gener: és indiscutible ara, perquè vam posar aquest debat sobre la taula. A tots els que em diuen que hem fracassat, els diria que hem aconseguit obrir un debat no només sobre Grècia, sinó sobre Europa, que val més or que no pesa.

P. Li satisfà el resultat?

R. L'euro estava mal dissenyat, com es va veure després del col·lapse de Lehman. Des d’aleshores, Europa viu en estat de negació i ha fet el contrari del que devia. Un país com Grècia, amb només el 2% del PIB europeu, va triar un Govern que ha posat sobre la taula temes crucials; després de sis mesos de lluita hem perdut la batalla. Però hem guanyat la guerra: hem canviat el debat.

P. Llavors en té prou amb això?

R:. Evidentment. No puc quantificar el resultat; no puc dir-li quants milers de milions val transformar el debat. Però hi ha coses que es mesuren pel seu valor, no només pel seu preu.

P. Vostè tenia un pla B: una moneda paral·lela dins de l'euro. Encara es pot activar?

R. Separem dues coses. Hi havia un esquema, denominat pla X, un pla de contingència per respondre als actes d'agressió del BCE, l'Eurogrup i altres institucions. I un disseny per a un nou sistema de pagaments a través de l'oficina d'impostos. Aquest sistema s'hauria d'haver aplicat de totes maneres; hauria d'aplicar-se demà. Però el pla X ja és història.

P. Segons Tsipras, no hi havia alternativa al pacte. Amb el pla B està dient el contrari?

R. Des de jove he rebutjat la idea thatcheriana que no hi ha alternativa. Sempre n’hi ha.

P. Ha parlat de terrorisme monetari i de tortura fiscal. Aquesta retòrica no va ser molt nociva?

R. La idea de la tortura fiscal és una descripció exacta del que ha passat. La idea és que al torturat se li fica el cap a l'aigua; abans que s'asfixiï, se’l permet respirar per després tornar a submergir-l’hi, i així fins que confessi. A Grècia se l’asfixia amb la falta de liquiditat. Fins i tot després del rescat, els socis només han donat 7.000 milions, el just per pagar l’FMI i el BCE: d'aquesta manera, el Govern segueix sota control absolut. Pel que fa al terrorisme, el 25 de juny els creditors ens van obsequiar amb una proposta per a cinc mesos, sabent que era impossible complir les condicions. Decidim sotmetre-la a referèndum, i demanem una extensió del rescat de dues setmanes per votar en pau. L'Eurogrup ens va negar aquesta ampliació; ens va obligar a tancar els bancs. En una economia moderna, tancar els bancs és la pitjor manera de terrorisme monetari. Què és el terrorisme, si no perseguir una agenda política mitjançant la por? Això van fer: aterrir la gent sobre els efectes de votar no. Si a Brussel·les s'haguessin abstingut d'espantar els grecs, jo no hauria fet servir aquesta paraula.

P. Anomenar criminal l’FMI, com va fer Tsipras, va afavorir en alguna cosa les condicions de l'acord?

R. Siguem precisos: Tsipras va parlar d'un programa de negligència criminal que va imposar als grecs una crisi monumental, incloent-hi una crisi humanitària. No pugem el nivell de la nostra retòrica fins a final de juny. Fins i tot aquí vam ser extremament cortesos, malgrat la increïble hostilitat de l'Eurogrup. Aleshores, Tsipras havia acordat el 90% del programa. Què van fer els creditors? Van fer marxa enrere i van tornar a plantejar mesures inacceptables, per exemple en l'IVA. Aquest va ser un acte d'agressió: aquí parlem de negligència criminal.

P. Si l'acord és tan dolent, per què el va acceptar Tsipras?

R. Això ho ha de preguntar a ell.

P. Per què no va aconseguir un sol aliat a l'Eurogrup?

R. Aquesta idea que l'Eurogrup són 18 contra 1 és il·lusòria. Hi ha una petita minoria que creu en l'austeritat. Hi ha un grup més gran de governs que no creuen en l'austeritat, però estan obligats a defensar-la perquè la van imposar. I encara un tercer grup, amb França, que ni creu en l'austeritat ni la practica.

P. Els grecs que van votar un partit d'esquerres entenen les fotos al Paris Match?

R. Faci un passeig amb mi pels carrers i ho veurà. Així i tot, em penedeixo d'aquella sessió fotogràfica, d'altra banda estèticament terrible. Pot ser que no em cregui, però quan vaig acceptar no coneixia Paris Match. Vaig cometre l'error d'acceptar la sessió de fotos. Demano disculpes.

P. Una vegada va dir que el llegat de Thatcher va ser la perillosa financerització de l'economia i, sobretot, Tony Blair. Quin llegat deixarà Angela Merkel?

R. Europa corre el risc de convertir-se en una gàbia de ferro: espero que la cancellera Merkel no vulgui deixar aquesta herència.