De coalició a partit, i torna a començar

El referèndum del 5 de juliol a Grècia sobre la proposta de reformes associades al tercer rescat econòmic del país formulada pels socis amb prou feines 10 dies abans –que l'oposició va interpretar com un sí o un no a Europa i l'euro– va ser idea d'Alexis Tsipras, ningú volia una consulta així en el seu partit. El gest va crear una relació de confiança amb la ciutadania i a partir d'aquell moment, i sobretot després de la cimera de Brussel·les del 12 de juliol, el líder de Syriza es va convertir en una cosa semblant a un estadista, en anteposar l'interès del país al seu propi, és a dir, al seu lideratge en el partit i a la cohesió d'aquest. Una unitat que ara corre el risc de desfer-se, i el partit, de tornar a l'estat anterior d'amalgama de grups.

Molts grecs es van adonar que a Brussel·les el primer ministre grec va fer tot el que va poder, i a més va ser capaç de confessar-ho, assegurant en defensar l'acord draconià que el seu deure és aplicar-ho encara que no hi cregui. Aquella ostentació de sinceritat li va provocar una onada de suport popular inversament proporcional a l'assumpció pels seus d'aquella capitulació del programa, i amb condicions encara més adverses que les de la penúltima proposta europea.

El probable avançament de les eleccions a tardor dependrà en gran mesura del que passi dins de Syriza, però aquells ciutadans que veuen amb tanta simpatia el Xaval –així l'anomena el carrer– no li perdonaran que les convoqui per dirimir el cisma del partit, conscients que el país no es pot permetre un destret més més en el seu futur incert. Tsipras ho sap, i per això ha plantejat a la seva gent un ultimàtum: un congrés extraordinari al setembre o un referèndum intern aquest diumenge, una maniobra que permetrà votar a tots els membres del partit i no només al díscol comitè central (la meitat del mateix és obertament crític amb el tercer rescat).

Encara que Tsipras hagi mostrat als rebels la porta de sortida, aquests no l'hi posen fàcil: es neguen a renunciar o a retornar les actes, cosa que deixa el Govern sense majoria parlamentària. Però no és la primera vegada que té en contra els radicals, ja crítics des del 2013, quan l'antiga coalició es va constituir com a partit i va iniciar un tímid tomb al centre, amb la incorporació d'independents i fins i tot de membres d'altres formacions, inclòs el seu soci de coalició, Grecs Independents. Un viratge que, si continués, podria fer de Tsipras un Lula a l'europea, amb el suport del sector més pragmàtic i moderat del partit i amb el contrapès de la tercera via, l'anomenat Grup dels 53, que insisteix a preservar la unitat del partit però també a obrir un debat sobre la relació amb Europa.