Chris Froome s’endú el Tour

Abans d'arribar a París volant, als cels grisos i a la seva pluja lletja que deprimien César Vallejo i als paviments xopats dels Camps Elisis on Jean Seberg i Belmondo fumaven luckies perquè donaven sort, a Chris Froome li van preguntar si no havia estat un Tour avorrit, de pocs atacs. “Que m'han atacat poc?”, va respondre molt sorprès l'educadíssim britànic, que va dubtar entre el sarcasme i la ironia per continuar. Finalment, va triar el lament.

“Més aviat diria el contrari. M'han atacat des de tots els angles. M'han atacat els rivals a la carretera. M'han atacat des de les cunetes, m'han escopit, m’han tirat orina, cervesa, m'han fet botifarres… Alguns periodistes han dubtat que estigui net, d’altres han deixat caure que faig servir un motoret amagat a la bici. Fins i tot s'ha publicat que tinc un tracte de favor de la UCI simplement perquè un fill de Brian Cookson, el president de la federació, treballa per l’Sky… Hem guanyat el Tour sols contra el món, jo i el meu equip”. I, ingènuament, acabava el seu discurs Froome, de groc ja 28 dies de la seva vida, preguntant-se per què no queia bé, que ell era molt amable; per què als altres ni els insultaven ni els agredien ni els posaven en dubten.

Els francesos exposen dues raons. És anglès, i els anglesos només creuen el canal com a conqueridors. I ha guanyat el Tour, i dues vegades. A la resta del món li val amb la segona de les causes: des de fa 20 anys, no hi ha cap guanyador de qui no sigui obligatori dubtar. És la taca del groc, indeleble, el pecat original que cap confessió perdona.

Al Soudet vaig aconseguir un avantatge de més d’un minut de Nairo i molts s’han passat el Tour exigint les meves dades fisiològiques” Chris Froome, ciclista

Blanc com un cigne va acabar segon el seu segon Tour darrere de Froome Nairo Quintana. Veient-lo diminut i forçut, orgull i ambició tan concentrats al seu cos com l'Ariel ultimíssima fórmula, Christian Prudhomme se’l mira tendrament com una mare i gairebé lamenta que no hagi estat ell el que hagi acabat victoriós.

“El públic l’estima i jo l’admiro”, diu el director del Tour, que ja va predir fa quatre anys que Nairo guanyaria el Tour. “Els aficionats i jo l’estimem perquè és un escalador que ataca, i aquests són els corredors preferits, i a més és un noi educat i gentil”. I, podria haver afegit Prudhomme, expert al capdavant de la gran cursa del món, perquè no ha vestit mai de groc. “I jo també l’admiro, la forma en què ha assumit les seves responsabilitats, és molt bona persona, la manera en què prepara els seus atacs i els duu a terme, i m’hi veig reflectit”, reflexionava Froome. “Però és curiós. Molts han posat en dubte que el meu rendiment sigui net, i s'han passat el Tour exigint les meves dades fisiològiques, simplement perquè en un atac al Soudet vaig aconseguir un avantatge d'un minut davant seu, però a la muntanya ell ha estat millor, i l'últim dia em va treure gairebé un minut i mig, i d'ell no ha dubtat ningú”.

Per Froome, Quintana no l’ha pogut vèncer perquè ningú té un cap com el seu, capaç de resistir els terribles mètodes de preparació

No afegeix l'alt (1,86 m) i primíssim (67,5 quilos oficials) guanyador que del que va succeir al port fronterer amb el Roncal el més sorprenent no va ser el minut a Quintana, sinó el nivell dels seus gregaris Richie Port i Geraint Thomas, que van acabar molt millor la jornada més decisiva que tot el podi de l'anterior (Nibali, Péraud i Pinot), les esperances dels quals van volar, i millor també que Contador, que 10 mesos abans, a la Vuelta i Los Ancares, s’havia menjat el britànic.

I des de llavors el Tour es va convertir en una tasca fàcil per l’Sky, que només havia de vigilar un corredor, Quintana. “Però aquell atac l’havíem planejat setmanes abans”, va dir Froome. “L'estratègia sempre ha estat fer el cop més fort el primer dia de muntanya, i després, defensar”. No hem inventat res. Així ho feia Lance Armstrong, així ho va fer Brad Wiggins, així ho feia Contador, així ho va fer el mateix Froome el 2013.

El valor de la victòria de Froome, magnífica, queda magnificat per la gran qualitat dels que el segueixen a la general, tots guanyadors una vegada almenys d'alguna o de les tres grans curses per etapes: Quintana (Giro), Valverde (Vuelta), Nibali (les tres) i Contador (les tres i diverses vegades). I pel gran nivell dels guanyadors de les millors etapes: les dues de Purito, Pinot, Nibali, Bardet, Froome, Rolland, Martin, Greipel, Majka, Cavendish… I perquè, un any més, i ja en són 30, la premsa francesa acaba el Tour fent un reportatge sobre quant fa que un francès no guanya el Tour.