Lluís Hernández, la vida compromesa del ‘Capellà Roig’

Podem agafar la vida de Lluís Hernández, la del Capellà Roig, alcalde de Santa Coloma de Gramenet entre el 1979 i el 1991, aquesta vida que dilluns va deixar amb 79 anys, com a exemple de moltes coses bones. Imaginem el que devia significar per a un catòlic, un barceloní nascut al barri de Sant Andreu del Palomar al cap de quatre mesos d'haver esclatat la Guerra Civil, de pares murcians i que amb 13 anys ja ingressava al seminari de la Conreria, girar l'espatlla a un règim que passejava sota pal·li el dictador. Lluís va decidir conviure amb el poble de Riobamba (Equador), on es va guanyar l'àlies el Bisbe dels Pobres per acabar fonent-se ja a Badalona en les lluites obreres i veïnals, igual que va fer a Santa Coloma de Gramenet.

Com tants altres cristians, entre els quals, Juan García Nieto i Alfonso Carlos Comín, aquell compromís el va portar a militar en un partit antifranquista, en el seu cas, el PSUC. Hi ha moltíssimes barris que deuen molt a la tasca, pastoral i després activista, de gent com Lluís, sovint en contra del designi de les jerarquies o arriscant-se a acabar a la presó de Zamora.

Hernández és també un bon exemple dels primers alcaldes democràtics. Entre el 1950 i el 1975 Santa Coloma va viure una allau migratòria que va multiplicar per deu la seva població. No ho van fer al mateix ritme ni la urbanització ni els serveis i els equipaments, a la qual cosa s'afegia la segregació territorial al marge esquerre del Besòs. El 1978, l'arquitecte Xavier Valls i “l'altre capellà”, Jaume P. Sayrach, van liderar les associacions en la redacció de l'anomenat Pla popular, detalladíssim compendi d'alternatives que més tard va assumir el nou Consistori com a full de ruta del canvi. En les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979, el PSUC va proposar a Hernández que fos l'alcaldable. I ell va acceptar-ho malgrat l'oposició de l'arquebisbat. Va guanyar amb el 45% dels vots.

Va ser un alcalde molt proper al seu poble, aquest que, gràcies a la iniciativa, entre d'altres, de Sayrach, el va acollir quan va ser deportat de l'Equador per la seva lluita contra les desigualtats i que el va veure fer missa en el seu propi pis al barri més humil, el d'Oliveres.

Cada matí, Hernández arribava al seu despatx a la plaça de la Vila amb una llista de problemes que li havien fet arribar o que ell mateix havia constatat: una família amb greus dificultats econòmiques, una paperera trencada, un semàfor que no funcionava... Des d'aquesta vivència, combinada amb una recerca constant de consens polític i un meritori respecte als tècnics municipals, va propulsar un canvi que més tard va ser continuat per la seva successora, Manuela de Madre, amb qui, home de caràcter, va tenir un dur enfrontament amb algun excés inclòs que després, noblement, va admetre.

Costarà trobar un colomenc que no s'enorgulleixi d'aquella transformació visible en els serveis socials, en la recuperació d'espais públics, com la llera del riu, en la normalització lingüística plena de fa 30 anys o en l'arribada del metro...

Santa Coloma és avui la capital del que Javier Pérez Andújar ha definit com “la Internacional dels blocs”. Una Internacional amb milers d'adherits, que van deixar la seva terra buscant una destinació individual millor i van acabar forjant una Catalunya millor, tan diversa com cohesionada. Persones condemnades a l'anonimat, però que es poden sentir reconegudes en l'homenatge a gent com el capellà Lluís.

Ricard Fernández Ontiveros va ser coordinador tècnic del Pla estratègic Santa Coloma 2000, entre el 1989 i el 1993.