L’atemptat a Turquia qüestiona el Govern davant l’auge del gihadisme

“Els que estan lluitant són dos sistemes antagonistes en abraçada mortal. […] Cap de les dues faccions representa el nostre concepte de civilització. Aquesta guerra no és cosa nostra”. Aquestes paraules de Winston Churchill referides a la Guerra Civil Espanyola com a manera de justificar la posició del mandatari britànic –deixar que “feixisme i comunisme” s'afeblissin mútuament– bé poden servir per explicar part de la negativa del Govern de Turquia a implicar-se més en la lluita contra l'Estat Islàmic (EI).

Des de les primeres hores després de l'atemptat d'aquest dilluns contra un grup de joves esquerrans a la ciutat de Suruç –que ha deixat 32 morts–, totes les condemnes dels dirigents del Govern i del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP, islamista moderat) han anat acompanyats de recordatoris que el gihadista no és l'únic terrorisme que sacseja Turquia. Especial esment s'ha fet a les accions armades del “separatisme” kurd, aprofitant que també dilluns un soldat va morir en un combat contra el grup armat PKK, una organització que manté llaços estrets amb la milícia kurdosiriana YPG i els militants de la qual, a més d'estar presents a Turquia, també combaten contra l'EI a l'Iraq i Síria.

Mitjans propers a l'AKP, com el diari Sabah, fa setmanes que al·leguen que les milícies kurdes “són més perilloses que l'Estat Islàmic”, i defensant la posició del Govern de no defensar els que a Washington ja es considera que són “les botes sobre el terreny” de la coalició per aturar el gihadisme.

El problema és que en la guerra civil siriana, al contrari que en la contesa espanyola, no hi ha dos bàndols clars, sinó almenys quatre, dividits, a més, en infinitat de subgrups en ocasions enfrontats entre si: el règim de Bashar al-Assad; les YPG kurdes; el Front de la Conquesta, que agrupa rebels moderats i islamistes radicals i, finalment, l'Estat Islàmic. I la posició d'Ankara ha estat anar basculant entre uns grups rebels i uns altres –fent els ulls grossos davant les seves activitats en la mateixa Turquia– amb l'objectiu últim de provocar un canvi de règim a Síria.

Per aquest motiu, diversos partits de l'oposició, especialment el prokurd HDP, hagin acusat el Govern d'haver permès que Turquia “es converteixi en base logística de l'EI”, una cosa que el primer ministre, Ahmet Davutoglu, nega rotundament: “L'AKP mai ha donat suport a cap organització terrorista”.

Ibrahim Çevik, del think tank TÜRKSAM, justifica que l'Executiu turc té poca cosa a fer per la dificultat de vigilar una frontera molt porosa “en la qual actuen diverses organitzacions terroristes com l'EI i el PKK”, obstinades a “portar la seva lluita a territori turc” i convertir el país en “un nou Líban”.

“La intenció de Turquia, a l'inici del conflicte sirià, no era provocar l'aparició d'organitzacions com l'EI, sinó donar suport a islamistes moderats com els Germans Musulmanes, pensant que ràpidament arribarien al poder enderrocant Al-Assad, com va passar a Tunísia”, considera per la seva banda Hakan Yilmaz, professor de Ciència Política de la Universitat del Bòsfor: “El problema és que, com tot en la vida, hi ha conseqüències inesperades. I Turquia, en lloc d'esmenar els seus errors, ha seguit amb la seva política siriana fins a l'actual punt de no tornada”.

No obstant això, en les últimes setmanes Ankara ha començat a actuar amb més zel, reforçant la seguretat fronterera i atacant les cèl·lules de l'EI al seu territori. Una cosa que es produeix en coincidència amb dos fets: la pèrdua de la majoria absoluta de l'AKP en les eleccions del 7 de juny –cosa que el força a buscar aliats entre una oposició contrària a la seva política exterior– i la visita de representants nord-americans a Ankara en un moment en què Washington exigeix més del seu aliat turc.

“L'atemptat de Suruç és una amenaça de l'EI al Govern perquè no prossegueixi amb les seves batudes. Però no queda cap més remei que canviar la política sobre Síria”, afegeix Yilmaz. D'una altra manera, “Turquia es pakistanitzarà”, sosté l'acadèmic en referència a l'espúria relació entre el Govern d'Islamabad i els grups gihadistes actius a la veïna Afganistan.