Un debat sense guanyadors

Ahir es va celebrar el debat amb els candidats a la presidència del Barça, el primer i únic on van coincidir els quatre, ja que Josep Maria Bartomeu ha fugit d'acceptar-ne més. Santiago Segurola interpretava a RAC1 l'estratègia d'aquest silenci: no parla perquè en la seva opinió ha fet bé les coses i els fets parlen per ell. "Com menys parli, menys possibilitat d'error". Aquesta estratègia, segons Segurola, no hauria estat la mateixa fa quatre mesos, amb un Barça sense títols. "Ara se'l qüestiona menys i són els altres els que han de buscar el debat que Bartomeu no concedeix". Josep Maria Casanovas (Sport, 10 de juliol), com molts altres, ha escrit sobre la tàctica de Bartomeu. "Ha rebutjat tots els cos a cos que li han ofert", però no podia negar-se al de TV3, ja que "hauria significat assumir el paper de covard". La campanya ha coincidit amb les anades i vingudes polítiques del sobiranisme per refer una llista única. Però, com recorda Joan Vehils (Sport, 14 juliol), les del Barça no són com les eleccions polítiques, encara que hi hagi política, "només hi ha un guanyador i és qui suma més vots", la resta ha d'anar-se'n a casa. El patrocini de Qatar, l’Espai Barça i l'aprofitament, o no, de la Masia han estat temes recurrents.

La premsa d’avui coincideix a no donar un guanyador del debat, cosa que pot beneficiar Bartomeu. “Bartomeu surt il·lès del debat” (Marca); “Debat nul i oxigen per a Bartomeu” (As); “Bartomeu, referent” (Mundo Deportivo); “Combat sense vencedor” (L’Esportiu); “Un debat que no canvia res” (El Mundo); “Tots contra Bartomeu” (El Periódico); “Combat nul” (Sport); “Combat intens però nul” (La Vanguardia); "Bartomeu surt indemne del debat" (Cadena Ser, El Larguero). Josep Maria Artells (Mundo Deportivo) fa una breu síntesi: Laporta es va allunyar de les expectatives creades, Freixa va comunicar bé, Bendito va escampar negativitat i Bartomeu va fer una vertigionsa transició defensa-atac. Moisés Llorens (As) creu que Laporta s'havia de menjar el món i no va saber (o poder) fer-ho. "El millor de tot és que això ja s’acaba”. “Entreteniment pur per a connaisseurs del tema”, comenta Xavier Bosch (Ara), i Sergi Pàmies (La Vanguardia) va veure un debat més interessant que clarificador amb un Bartomeu que vol matisar les xifres del fitxatge d’Arda Turan, però ho fa amb la mateixa convicció amb què fa anys defensa els 57 milions que va costar Neymar, “es troben a faltar unes rialles enllaunades”.

No són gent normal

En aquestes eleccions, en paraules de Xavier Bosch (Ara, 9 de juliol), els presidenciables són un spin-off (concepte televisiu que fa referència a un projecte nascut com a extensió d'un altre anterior) de Laporta. Els quatre candidats del 2015 i els quatre candidats del 2010 (Rosell, Benedito, Ingla i Ferrer) surten del mateix lloc: de la candidatura de Laporta. En dotze anys "és curiós, estrany i significatiu que ningú de fora del grup hagi tingut prou firmes", conclou Bosch, per explicar la seva encertada metàfora. Francesc Escribano (El Periódico, 7 de juliol), per la seva banda, els agrupa sota una altra òptica: els candidats no poden ser gent normal. No ho poden ser, escriu, quan han de presentar un aval de 75 milions. Si hi ha alguna cosa evident en aquestes eleccions és que "ara com ara, i si les normes no canvien, és del tot impossible que un grup de gent normal arribi a la presidència del Barça".

Els presidenciables són un ‘spin-off’ de Laporta (Xavier Bosch)

Sobre qui guanyarà, Joan Vehils (Sport, 9 de juliol), que no descarta un pacte entre Laporta i Benedito, recorda que l'any 2003 els resultats van contradir el que semblava que passaria (Laporta va guanyar al favorit, Bassat), però ara hi ha una diferència notable: El "Barça estava fet un desastre i no es guanyava un títol ni per casualitat. Ara, Bartomeu es presenta amb un triplet sota el braç". Santi Giménez, sense fer una predicció, en una entrevista amb Agustí Benedito (As, 12 de juliol) diu que es considera "l'única alternativa per trencar el bipartidisme (Laporta-Bartomeu)", li falta militància però és l'oasi que cerca el soci quan les coses es posen massa tenses entre els favorits.

Caram i Ballarín

Els diaris han publicat consideracions de molts colors, fent servir fins i tot instrumental més o menys esotèric. Per exemple, el diari Sport (12 de juliol) ha publicat una anàlisi grafològica dels candidats. L'expert en aquesta matèria veu Bartomeu més equilibrat i persistent. A Laporta, ciclotímic i apassionat. En el cas de Freixa i Benedito els penalitza el fet que la darrera ratlla de la seva firma vagi enrere. Això, segons aquest expert, evidencia que "el passat els pesa i no els permet acarar el futur amb prou valentia per dirigir un gran col·lectiu cap a metes ambicioses". Tots els candidats, però, han rebut clatellots. Bartomeu per la seva resistència al debat. I Laporta ha estat considerat com "un campió de la desunió", així ho veu Joan Poquí (Mundo Deportivo, 9 de juliol) repassant els pocs companys que segueixen amb ell des que va guanyar el 2003. Joan Maria Batlle (Sport, 13 de juliol), per la seva banda, destacava una figura que no es presenta a les eleccions: Luis Enrique. "És la força de la pilota, el que ho dóna i ho treu tot i en aquesta ocasió ha donat al Barça el punt de seny perquè s'organitzi en torn de la figura d'un líder, que és quan millor ha anat tot, amb Pep, amb Cruyff... O no?" Josep M. Minguella ha recordat, sense esmentar-la, la figura d'un absent, misteriosament desaparegut: Sandro Rosell. "No sabem si encertarem amb la nostra elecció majoritària. Hi ha exemples recents que han restat en la més pura incomprensió, la gent se'n va, no explica res i desapareix. Que no torni a passar" (Mundo Deportivo, 13 de juliol).

El Barça tornar a passar per ser un club compromès amb l'Església catòlica (Santi Giménez)

Una anècdota que ha donat molt de rendiment periodístic ha estat l'aparició de dues figures religioses a la campanya. Dagoberto Escorcia (La Vanguardia, 9 juliol) recorda que sor Lucía Caram va intervenir en un acte de Bartomeu per parlar de la sensibilitat social de l'entitat i Josep Maria Ballarín amb Laporta per plantejar un carnet especial per a socis més grans de 70 anys. El periodista, però, creu que guanyar no és una qüestió "de qui resa més". Santi Giménez (As, 8 de juliol) també hi va ficar cullerada: Semblava que portar les copes a la basílica de la Mercè, escriu, i donar les gràcies pels triomfs amb peregrinacions a Montserrat era cosa del passat, però resulta "que el futur del Barça tornar a passar per ser un club compromès amb l'Església catòlica", sembla com si les eleccions es fessin dissabte per poder anar a missa diumenge. Núria Ribó (El Mundo, 13 de juliol) mostra la seva perplexitat perquè l'Església "sigui un filó per a aquells que pretenen el poder" i es pregunta com argumentarà sor Lucía Caram el patrocini d'un país islàmic que no reconeix els drets de les dones, les minories i els homosexuals.

Disputa econòmica

Però una de les baralles més crues és la que han tingut a l'Ara, Xavier Sala-i-Martín, extresorer amb Laporta, amb Susana Monje, exdirectiva membre de la candidatura de Bartomeu. Sala-i-Martín, basant-se en un informe de Football Money League de Deloitte, va mostrar la seva sorpresa perquè el Barça no sigui el líder mundial en ingressos, sinó el Reial Madrid. L'economista es pregunta "¿Com pot dir, doncs, Bartomeu que la seva gestió econòmica és impecable quan l’informe internacional de Deloitte diu que els ingressos del Barça han caigut un 1% des del 2011-2012 mentre que els ingressos del Manchester (que fa temps que no guanya cap títol) han augmentat un 40%? (…) La resposta és senzilla: la junta ha aplicat el mateix tipus de prestidigitació comptable que ja va aplicar quan va reformular els comptes i li va encolomar 70 milions de pèrdues a Laporta. Pura màgia. Pur engany comptable". La crítica, però, no s'acaba aquí: La suposada “bona gestió”, doncs, ha consistit, bàsicament, a “prostituir” la samarreta del Barça. Per a això no calia anar a Esade!".

Baralla entre Sala-i-Martín i Monje sobre l’economia del club

Monje, en la seva resposta, l'acusa de sumar pomes amb peres. L’error? Doncs comptar 50 milions d’euros de menys al Barça. "El nostre club aplica un criteri comptable pel qual hi ha partides en què només es reconeix com a ingrés el benefici (ingrés net) que genera una activitat, i no l’ingrés brut (sense descomptar les despeses), com fan altres clubs. (...) Aquestes partides, per sumar-les correctament, s’haurien d’incrementar, i cito només les principals, en almenys 50 milions d’euros”. Els números de Monje són molt diferents dels de Sala-i-Martín. “Avui dia el Barça ja és el número 1 en ingressos per primera vegada a la història". I acut a una altra font internacional: "El rànquing de la revista Forbes mesura el valor dels principals clubs. Els últims anys havíem escalat del 24 al 2 i aquest any arribarem a l’1. Què ha analitzat Forbes? Tot el conjunt, el que som i el que serem, és a dir, la nostra capacitat de créixer".