L’estatus del Valentino

Quan era petita i demanava alguna cosa que no em tocava, com per exemple una altra cosa quan hi havia peix per sopar, més cola, anar a dormir més tard, etcètera –ja ho sabeu: els nens sempre demanen (i si cola, cola)–, el meu pare sempre em responia el mateix: "Quan sigues pare menjaràs ous". "Què vol dir això?", li preguntava jo. "Que quan sigues pare menjaràs ous". "Però jo mai seré pare, seré mare", li deia. I continuava preguntant. No entenia res... Ara que no li he de demanar permís per tornar més tard a casa, ara que a la meva nevera no hi ha peix per sopar, ja ho tinc molt més clar. Com ho té Valentino Rossi, que no ha de demanar permís ni perdó a ningú al pàdoc de MotoGP, que ho té tot sota control, des dels pneumàtics (aquells pneumàtics més durs que l’afavoreixen a ell i no als seus rivals) fins a la visera del casc (o, més ben dit, a l’adhesiu protector de la visera, com aquell que li va llençar al Marc en plena lluita), que sap que l'experiència i la perícia li donaran les dècimes de segon que li falten l'última volta, que sap que les seves maniobres sempre tenen excusa. L'excusa són els seus nou títols. Són els milers d’aficionats que van als circuits vestits de groc.

No li cal res més. I se sent tan còmode ara que torna a ser el centre de totes les mirades... La xicana del circuit d’Assen –allà on va topar-se amb Márquez a l’últim revolt del GP d’Holanda– el va tornar a posar on havia estat tants cops, fa tants anys: al capdavant de la classificació, al centre de la diana de la resta dels rivals. L’statu quo del Mundial torna a ser l’estatus del Valentino: ell és el protagonista, ell riu més que ningú i més tard que cap altre. I si abans havia estat el guanyador de duels mítics amb Biaggi, Gibernau o, fins i tot, Stoner, ara pretén, als 36 anys, imposar-se també a pilots com Lorenzo o Márquez. Ho tindrà més difícil. El primer és molt fi amb la moto, molt ràpid, molt cabut i persistent. I ja li va guanyar la partida una volta. El segon és més jove, més tècnic, igual d’atrevit i irreverent. I ja no té res a perdre en aquest campionat que no podrà guanyar.

L’estatus del Valentino es demostra en el polèmic final de cursa a Assen, on es va saltar la xicana amb l'aquiescència de direcció de cursa. No sabrem mai si va buscar el contacte amb Márquez o si s’hi va trobar i no va tenir més remei que fer un recte. El que sí que ha quedat clar és que ha aconseguit fer emprenyar el Marc, aquell nen que col·leccionava les motos en miniatura de qui havia estat el seu ídol d’infància i que avui li té votada: “Ara ja sé què he de fer la propera volta”, va contestar. El que queda clar, també, és que Rossi és tan competitiu com abans (abans de deixar Yamaha, per exemple) i que desperta els mateixos recels i el mateix respecte que quan ho guanyava (quasi) tot. Tant que els altres pilots veuen una mà negra i denuncien, sense dir-ho clarament, que el subministrador de pneumàtics el beneficia expressament amb la selecció del compost de les gomes. I al Valentino ja li agrada aquest temor reverencial. Per això no es molesta a defensar-se i ningú no explica que Bridgestone, el subministrador, ja va decidir (i informar) al març quins pneumàtics faria servir en cada cursa.

El Valentino ja hi ha arribat. No té nens, però ja és pare, a la manera en què el meu pare es referia fa tants anys. I ben bé podria dir als Márquez i als Lorenzo de torn que quan siguin pares menjaran ous. Quan ho entenguin ho veuran tot molt més clar.