Quan IU va dir ‘no’ a Pablo Iglesias

El líder de Podem ha rebutjat amb un cop de porta aquesta setmana concórrer amb IU a les generals: en un duríssim atac, ha titllat fins i tot de “funestos” alguns dirigents de la coalició. Fa poc més d'un any era Iglesias qui trucava a la porta d'IU . Llavors van ser ells els que li van dir que no, malgrat la seva insistència. “Anàvem de sobrats, les enquestes ens donaven un resultat espectacular i vam pensar que no necessitàvem pigalls”, admet un dirigent de la coalició. Iglesias havia esperat diversos mesos, en va, el fet que IU li permetés integrar-se a la seva llista per a les europees de 2014. Es va sentir ignorat i va acabar prenent la decisió d'anar pel seu compte. Quan ho va tenir clar, va convocar un sopar amb els seus amics d'IU per explicar-los que muntaria un partit. Alguns ho van interpretar com una traïció.

El líder de Podem no és un estrany al partit que lidera Cayo Lara. El 2011, Pablo Iglesias va començar a treballar com a assessor a IU i va forjar amistat amb molts dels seus dirigents. A aquells excompanys els ha anomenat ara “funestos”, els ha etzibat que han estat “incapaços de fer res en 25 anys” i els ha demanat que no s'apropin a Podem. “Que es quedin amb la bandera vermella i ens deixin en pau”, ha dit. Les profundes desavinences del líder de Podem amb IU no s'expliquen sense el seu passat en comú amb la coalició. Ara, el fill vol menjar-se el pare. Algunes claus ajuden a explicar el repudi d'Iglesias al partit. El que segueix és un relat d'aquell desacord, segons la versió d'IU.

Dimecres passat, a la seu de Podem, el seu secretari general va comunicar al candidat d'IU, Alberto Garzón, que en cap cas acceptaria la seva proposta de candidatura conjunta per a les generals. L'escena guarda un gran paral·lelisme respecte a una altra de només 16 mesos abans: llavors va ser Iglesias qui va acudir —acompanyat per Carolina Bescansa i Miguel Urbán— a la seu d'IU, on els van rebre el secretari d'Organització, Miguel Reneses, i Enrique Santiago. Iglesias va plantejar una fórmula de llista conjunta entre IU i Podem, recentment creat. Ells li van dir que no.

Contractat com a assessor

Tres anys abans d'aquella cita, el 2011, la secretària d'Elaboració Política i Programes d'IU, Marga Ferré, una de les millors amigues de Pablo Iglesias al partit, l'havia introduït a IU per donar-li un cop de mà laboral. Iglesias es queixa que a la seva feina —amb Íñigo Errejón— com a assessor de Cayo Lara, en la campanya de les generals d'aquell any, el coordinador d'IU no els feia “gaire cas”. Va ser el líder de Podem menyspreat llavors, i s'està cobrant ara una venjança? “No, en absolut, no se li va fer cap menyspreu”, recorda Ferré. “El vam contractar perquè ens assessorés i ho va fer molt bé, però no era un dirigent d'IU. Per què li hauríem de fer tant cas a un assessor extern?”.

Ferré s'ha sentit molt dolguda per les paraules d'Iglesias d'aquests dies. “Són terriblement injustes amb la gent que ha compartit tanta lluita amb ell, tant debat. Una arriba a la conclusió que l'objectiu de Podem és diferent de l'objectiu de la gent d'esquerres”, reflexiona. Ella, que li guarda molt afecte a pesar que la seva relació s'ha refredat, descarta el rancor com el mòbil del líder de Podem, l'atac del qual ha estat inusitadament dur. “Està provant de tallar de manera molt agressiva la proposta d'unitat popular d'Alberto Garzón”, interpreta.

Iglesias sí que va suportar després una certa insolència de la federació d'esquerres: van donar llargues a la seva petició d'anar a la seva llista a les europees de 2014 durant diversos mesos. Ell era insistent i se'l va fer esperar. “Als que teníem més relació amb ell ens enviava missatges: ‘Se sap ja alguna cosa?’ Li contestàvem una vegada i una altra que no, que encara no havíem començat el debat”, explica un dirigent de la coalició. Era l'estiu de 2013 i a IU havien de decidir si Willy Meyer encapçalaria de nou la candidatura.

“Pablo, no es fa així”

La federació d'esquerres va assajar llavors un projecte d'unitat popular. Va buscar un acord amb altres forces, com Equo, els Verds i gent del 15-M, que es deien Suma. Però aquell intent va acabar per frustrar-se. En el si de la formació es va obrir un intens debat sobre una possible candidatura alternativa a Meyer. Un sector apostava pel jove diputat Alberto Garzón. Iglesias va oferir sumar-s'hi. “Pablo ens va plantejar la idea d'unes primàries obertes per a la candidatura a les europees. Era la proposta espaterrant d'algú que només era popular per sortir a la tele. Sabíem que el votarien perquè el coneixien. El seu plantejament era: jo sóc popular, a veure si em guanyeu. Però això no encaixa amb la nostra cultura política”, afirma Ferré. “No em va semblar una bona idea, ho reconec. No, Pablo, això no es fa així”.

Algunes enquestes donaven llavors a IU un esperançador 15% dels vots, i això va fer també que els seus dirigents confiessin en el seu projecte. “Cayo [Lara] no donava a Pablo molt més valor que el d'un bon comunicador”, diu un membre de la cúpula. Iglesias es va cansar d'esperar i va decidir anar pel seu compte. L'hivern de 2013 va convocar un sopar per explicar als seus amics d'IU que crearia un partit. Va convidar, entre d'altres, Manuel Monereo, Ramón Luque, Tania Sánchez (que era llavors la seva parella) i Marga Ferré. “A mi no m'havia explicat res, i ja hi havia rumors. Em vagi enfadar molt i no hi vaig anar. Em va semblar una mala idea dividir l'esquerra”, diu Ferré.

La reunió posterior a la seu d'IU, ja a principis de 2014, és, segons fonts de la direcció, “un paperot”. “Va ser per deixar acta que ja no era possible entendre's”, afirmen. A les europees Podem dóna la sorpresa amb cinc diputats, enfront dels sis d'IU; “i aquí comencen tots els nostres mals”, assenyalen a IU.

“Ara pot ser que Podem cometi el mateix error que nosaltres, tot i haver-ho viscut en la seva pell”, destaca un dirigent. A la coalició es diu que Iglesias actua com un “convers”, mogut pel rebuig a les misèries d'IU per haver-les conegut des de dins, mentre que la resta de partits també les tenen, només que ell no les coneix. A IU hi ha desesperança, però també s'assegura que Iglesias no aconseguirà fer-los fora. Ho resumeix Marga Ferré: “No va poder amb nosaltres [en referència al PCE] ni el franquisme, no acabarà amb nosaltres un dels nostres fills”.