Bartomeu calla, Laporta mana

Un soci molt qualificat del Barça, ja exdirectiu, bon coneixedor del club, reflexionava ahir en un esmorzar en què se li demanava l'opinió sobre qui guanyarà les eleccions del 18-J. “Laporta és un seductor, un líder carismàtic amb el qual estàs d'acord en moltes coses, segurament la majoria. No m'importaria que fos de nou el president; es pot dir que és millor que Bartomeu. El problema és que jo no li donaria la clau de la caixa”.

Laporta va ser un molt bon president mentre va delegar i va exercir el càrrec de manera institucional, fins que es va veure obligat a intervenir en l'estira-i-arronsa de Soriano-Rosell, i va prendre partit pel vicepresident econòmic, segurament perquè l'esportiu no es podia veure amb Cruyff. Laporta va acabar barallat també amb Soriano, va canviar de director general per no pensar en les despeses i no hi va haver hereu que continués la seva obra en els comicis del 2010 que va guanyar Rosell.

La venjança de Rosell va ser tan desmesurada que es va tornar en contra seva quan a l'assemblea va promoure una acció de responsabilitat contra la junta de Laporta. El llavors president va quedar retratat quan va rematar una bona exposició amb una mala decisió: va votar en blanc i se'n va rentar les mans, com sempre, utilitzant a tercers. No es va conformar amb reprovar els números sinó que es va acarnissar en l'ajust de comptes, a propiciar la fractura social, a negar l'obra de Laporta.

Rosell no ha sortit des de llavors dels jutjats i ha ressuscitat el millor Laporta: el líder carismàtic de qui es recorda fins i tot Guardiola, defensor del club i del país, proper als jugadors, desafiador amb els poders fàctics i amable amb les figures emblemàtiques com Abidal, presentat com a secretari tècnic quan podia haver estat ambaixador o un treballador qualificat del Barça. Agitador i populista, Laporta es permet moltes llicències, com les de reprendre també públicament un periodista o comparèixer dilluns, com si no hagués passat res, amb personatges que evoquen la seva última i discutida etapa de president: la de l'espionatge, negocis amb Uzbekistan, moció de censura i del malbaratament simbolitzat en el cigar i el xampany de Luz de Gas. Ningú ha definit millor la situació de Laporta que Sergi Pàmies: “Quan amb gran encert el candidat avisa que la majoria ja coneixem els seus defectes, apel·la als valors de la franquesa i la indulgència retrospectiva”.

El discurs de Laporta és captivador davant del silenci de Bartomeu, que actua sempre com si no sabés ni hagués fet mai res, raó de més per sospitar que el triplet tampoc és cosa seva i que si necessita seguir amb Qatar és per acabar de pagar la fitxa de Neymar. Bartomeu actua per omissió i la seva paciència és tanta que avui aspira al fet que Laporta es marqui un gol en pròpia porta després del fracàs de l'acusador Rosell. I pot ser que li surti igual de bé. A Bartomeu, al cap i a la fi, no li importa que es digui que Laporta seria un gran president i que l'equip i el club estan en mans de Messi mentre els socis li confiïn la clau de la caixa.