El Brasil guanya en l’últim minut

Quan tot semblava indicar que Ricardo Gareca aconseguia el primer gol per al Perú en una nit gèlida i desordenada, Neymar va confirmar una vegada més la seva superioritat i es va inventar una victòria que estalviarà soroll mediàtic al pacient Dunga i a la seva jove esquadra. Potser va ser per entrar com més aviat millor en calor, potser van ser els nervis de dues seleccions en plena reconstrucció, però el Brasil i el Perú es van dedicar a un intercanvi ràpid de xuts que va oferir dos gols en cinc minuts i un primer temps francament entretingut per als espectadors, si bé, poc reconfortant per als entrenadors.

La successió d'errors defensius i l'enorme quantitat de buits van permetre a Neymar, Willian, Farfán i Cueva trobar autopistes lliures cap a l'àrea rival. Va ser estrany que el marcador no augmentés en la primera part, especialment per la selecció brasilera, que va trobar en l'experiència i les centrades des de la dreta de Dani Alves un alleujament freqüent. Amb una d'aquestes passades, la primera, havia arribat el cop de cap de Neymar que va equilibrar l'insòlit gol peruà marcat en el minut dos en una doble fallada de David Luiz i Jefferson, de la qual va intentar salvar-se el primer en un acte d'escàs companyonia, aixecant els braços al porter com per protegir el seu decreixent prestigi.

No va haver-hi pausa en la gèlida nit de Temuco: semblava que no existien els migcampistes, la pilota anava de tres quarts del camp a tres quarts del camp contrari, els laterals es projectaven alegrement i es permetien recíprocament buits a l'esquena. Una anada i tornada amena però suïcida contra un davanter centre d'autèntica categoria internacional. El marcatge de Miranda a l'estrella peruana, Paolo Guerrero, va ser exemplar durant tota la nit. Thiago Silva i David Luiz són definitivament una parella del passat. El partit era intens i tenia ritme. Gareca ha convertit en quatre mesos de feina la selecció peruana, barreja de joventut i veterans que tornen com Farfán, en un rival com a mínim incòmode.

Sempre va fer la sensació que Neymar jugava un esglaó per sobre de tots els altres. Amb freqüència exquisit, innecessàriament juganer en alguna ocasió, veloç i imaginatiu, segueix sent l'únic representant indiscutible d'un futbol que ha meravellat el món durant dècades. Va intentar 19 regatejos, més dels que va fer en tota la Copa Amèrica del 2011. En la segona part Dunga va introduir Douglas Costa per Tardelli, que no va saber aprofitar el caos, i va reorganitzar l'equip amb un altre segon punta, Roberto Firmino, una de les esperances en la selecció més jove del certamen, però que no va tenir gaire pes en els 15 minuts que va jugar.

Willian va gaudir de llibertat gairebé absoluta en la segona part i va ser el millor home (sempre amb el permís de Neymar, que juga a una altra cosa) fins que es va esgotar. El partit avançava i el Brasil començava a perdonar. Neymar va estavellar un xut imparable al travesser. Més enllà del digne partit del Perú i una sensació general de descontrol que va acompanyar el partit, hauria d'haver-lo deixat guanyat abans per acumulació d'ocasions. La banqueta peruana semblava satisfeta. L'estrella del Barça va fallar un gol cantat en el minut 89, altre cop amb passada d’Alves. Dos minuts després, es va inventar una passada magistral entre línies a Douglas Costa, que només davant del debutant Gallese va rematar al costat del pal. Hauria pogut signar-lo el seu company Iniesta.

L'esforç havia tingut premi. Al cap i a la fi, Dunga, que prefereix el triomf que jugar bé, ha guanyat el seu primer partit oficial i continua la seva ratxa (11/11). El partit confirma la dependència de la Canarinha del seu capità, sense autèntics socis, i la incertesa que acompanya l'equip des de fa gairebé un any. Però és un triomf que prefigura un enfrontament fascinant, dimecres, contra la necessitada Colòmbia de José Pékerman.