El Paraguai es rebel·la contra l’encantadora Argentina de Messi

L'Argentina i el Paraguai van reservar una hora i mitja de sorpreses en la nit més feliç i descontrolada d'aquesta Copa Amèrica. Va ser un partit memorable i variat, impossible de vincular a un episodi, ni a dos, ni a tres. Just en l'aleatorietat i en les paradoxes. El Paraguai va fracassar a les ordres de Ramón Díaz i va recuperar l'orgull de la mà d'Haedo Valdez. Davant de Messi, ni més ni menys, comandant d'una Argentina que va empatar però hauria pogut golejar. Perquè el que va ser veritablement estrany a l'estadi de La Portada va ser el que li va passar al gran favorit del torneig. No, l'Argentina no va guanyar, però no va decebre; no va triomfar però pot presumir del triomf existencial d'haver estat fidel al seu geni. Per fi.

L'Argentina no va guanyar però va recuperar l'encant a la plàcida localitat de La Serena. Amb el mar, en un estadi recollit que no va admetre més de 20.000 persones, acariciada per la brisa tèbia del nord. Després d'anys de desert, de partits furibunds, de jugadors turmentats, d'exigències desaforades, de supersticiosa fe en el doble cinc, i fins i tot de simple i plana ignorància, la selecció que ha acollit alguns dels futbolistes més enlluernadors de tots els temps va fer l'efecte de divertir-se i de voler divertir. El Tata Martino, que no és el més sofisticat dels entrenadors, va obrar la transformació. En va tenir prou amb treure la pols al vell manual. Va recuperar el vuit, com li diu ell, i el va encomanar a Banega; i per davant va posar un deu en la figura de Pastore, encara que el dorsal se'l va enfundar Messi. Pel camí va eliminar el doble cinc, o doble pivot, giny tàctic que des de fa uns anys, entre els tècnics d'aquestes latituds té la consideració solemne que mereixen els amulets.

No era el model més equilibrat però mentre els executants van tenir energia el partit va tenir una sola direcció. Va ser una reacció en cadena. Mascherano es va coordinar amb Otamendi i amb Garay; Banega es va sincronitzar amb Mascherano; Pastore es va oferir juntament amb Di María per davant dels migcampistes; i Messi va poder triar quan i on va aparèixer. No va ser necessària la seva intervenció contínua per donar sentit a les jugades. Messi va posar el penúltim toc, el regateig, l'acceleració. El Paraguai no va trobar la manera de resistir. El pla de Ramón Díaz va ser aguantar invocant la proverbial arpa guaraní. Es va replegar amb tots els jugadors al seu camp, fins a Santa Cruz, el punta, per darrere de la línia de la pilota. Va aixecar una estacada. Es va escudar. Va aguantar fins que va cometre un error i va concedir l'1-0.

Els paraguaians havien sortit a pressionar a camp contrari després d'una jugada a pilota parada quan Mascherano va iniciar la sortida amb Messi. El capità argentí va intentar el regateig llarg però Samudio li va posar el cos i li va robar la pilota abans de lliurar-li al seu porter, Antony Silva. Va ser una mala decisió. Anticipant-se a la cessió, Agüero va interceptar la pilota i va marcar el primer.

L'Argentina sumava homes en cada maniobra. Despenjava Rojo, o Roncaglia, incorporava Banega, arribava amb Pastore tirant parets, i Messi s'associava amb tots. Va ser Messi una altra vegada, cinc minuts després de l'1-0, qui va arrossegar marques i va deixar sol Di María amb un toc perfecte. I va ser el pobre Samudio, una altra vegada, qui es va creuar en el camí de la pilota. L'àrbitre va xiular penal. No ho va semblar. Messi va executar el 2-0 i el partit es va convertir en un entreteniment per als previsibles guanyadors. L'Argentina hauria pogut marcar el tercer, el quart i el cinquè. Enmig d'un vendaval de faltes, algunes de molt dures. Messi va ser objecte d'un penal brutal. Paulo da Silva se'l va emportar de males maneres però a l'àrbitre li devia fer vergonya jutjar el desgraciat defensa amb tanta severitat. Messi, segur que les ocasions brollarien de la font, ho va acceptar amb un somriure.

“Ens han passat per sobre”, va dir el veterà Nelson Haedo Valdez després del partit; “però quan hem entrat al vestidor al descans hem dit que som una família. Necessitàvem una bona bofetada. No teníem res més a perdre”.

“Som una família“, va dir Valdez. “No tenim res més a perdre!”

El partit mai està acabat per als valents com Valdez. Complerta la primera part, ell i els seus companys van haver de pensar que, com va dir el poeta, el coratge és una forma de riquesa. El Paraguai va tornar al camp amb una mica més que esperit revengista. Més que pegar, que va pegar, com va pegar González a Di María abans d'obtenir la indulgència arbitral, l'equip blanc-i-vermell es va atrevir a moure la pilota. No havia transcorregut una hora quan els aficionats van descobrir que aquell espectacle podia tenir doble sentit. Que González, a més de rascar, sabia passar la pilota; que Ortigoza la trepitjava i la distribuïa; que Cáceres s'atrevia a tocar i que a dalt, Valdez no parava de desmarcar-se a l'esquena de Mascherano. Va ser una revelació. La primera jugada que els paraguaians van completar fent més de tres passades seguides va acabar en un tir de Valdez que va rebutjar Romero. Al minut següent, Ortigoza va tornar a connectar amb Valdez i l'exjugador de l'Hércules va fer un gran xut. Des de fora de l'àrea. La pilota va sobrevolar Romero i va colpejar la xarxa. El gol va posar l'Argentina davant d'un escenari nou. L'escenari del descontrol.

Messi va demanar la pilota com qui s'ofereix voluntari per a una aventura juvenil. Sota les llums una mica tènues de l'estadi de La Portada el que va passar va ser el més semblant a un intercanvi col·legial al parc. Amb els dos equips fracturats per la meitat, els centrals exposats al mà a mà i els atacants corrent a l'albir de la seva intuïció, el que va passar va ser molt sucós per als aficionats. Fintes, curses, passades, rematades, parades, curses, passades, rematades, parades… Ningú baixava a ajudar ningú. Tots se la jugaven i la fatiga causava estralls d'ordre tàctic. Quan el Tata va ordenar els canvis només va tirar més llenya al foc: Pastore i Agüero per Tévez i Higuaín, primer; després Banega per Biglia. Canvis per no canviar absolutament res del que es pretenia.

Messi i Di María van estar a un centímetre d'augmentar la distància. Però es va imposar el Paraguai. Per les bones i per les braves. Empenyent. Pressionant. Provocant faltes i córners que van obligar Mascherano i Romero a escridassar-se reclamant atenció. L'Argentina estava a punt de celebrar la victòria quan va rebre la maçada. Falta frontal d'Ortigoza, descàrrega de Silva, distracció dels argentins que havien de vigilar, i Lucas Barrios que apareix des de darrere per afusellar. Al minut 90. Així va empatar el Paraguai contra el primer candidat a emportar-se la Copa Amèrica de Xile. Després d'una de les millors estones que aquest joc brindarà a l'afició en aquest torneig. El dia que l'Argentina no va guanyar però, almenys, s'hi va recrear. El dia que el Paraguai va fracassar amb Ramón Díaz i va recuperar l'orgull amb els seus futbolistes.