La Juve i el motlle Agnelli

“L'estiu del 1982 vaig pujar a Villar Perosa [seu de les concentracions de la Juve] amb el meu pare. Tenia 7 anys, portava pantalons curts i Itàlia acabava de guanyar el Mundial. 'Al costat de qui vols seure?', em va preguntar el meu pare. ‘Paolo Rossi’, li vaig contestar. Així va començar tot”. Així va començar el seu amor per la Juventus i així contestava Andrea Agnelli quan un dia li van preguntar quin era el seu primer record de la Juve. Avui té 39 anys. N'és el president des de fa cinc. És el quart de la família Agnelli. El seu avi Edoardo va assumir la presidència amb 31 anys, el seu oncle Gianni amb 26 i el seu pare Umberto amb 21. Andrea, l'últim, ho va fer amb 34. En cinc ha reanimat un equip en descomposició després de l'escàndol del calciopoli i de l'infern de la Serie B, i ha tornat a fer de la Juve un equip estable, atractiu i guanyador. Un equip que juga en un campionat més aviat pobre, però amb una direcció que ha sabut captivar dues estrelles com Paul Pogba i Andrea Pirlo.

No sóc supersticiós. Si guanyar depengués de posar-se o treure's una americana, seríem campions cada any"

ANDREA AGNELLI

A Agnelli el descriuen com una persona educada, preparada i primmirada. La seva dona, Emma, diu que és gelós i bon cuiner. Diplomat al Saint Clare’s International College d'Oxford i a la Universitat Bocconi de Milà, a la Juve va començar com a ajudant en el sector comercial quan encara era un pipioli. Un tipus tan proper que quan va tornar al club l'anomenaven Andrea a seques. Sempre bastant moderat, només es va deixar endur a la llotja del Bernabéu quan Morata va marcar el gol de l'empat i de la classificació per a la final. Va fer un salt que va espantar Florentino Pérez, amb qui es va disculpar de seguida afectuosament.

Agnelli, que va treballar a Ferrari i a Philip Morris i va crear el 2007 el seu propi holding financer, lluita contra els grans amb la meitat dels ingressos. 530 milions han estat els del FC Barcelona l'any passat, pels 280 de la Juve. Prou per armar un equip competitiu i guanyador. En una època en què els històrics del calcio (Inter, Milan i Roma) busquen capitals i diners estrangers per poder sobreviure i aspirar a competir, la Juve d'Agnelli reivindica la gestió casolana.

El club, sota el seu mandat, ha duplicat els seus ingressos en quatre anys i ha reduït les pèrdues de 95 a 6,7 milions. Ha passat d'ingressar 154 milions la temporada 2010-2011, a 195 en la 2011-2012, 272 en la 2012-2013 per aconseguir els 280 l'any passat. L'estimació per a aquesta temporada és de 315 i l'objectiu per a la 2015-16 de 350 milions. Com s'ha fet? Amb una gestió dels recursos assenyada, amb la construcció d'un estadi nou i modern (que ha fet incrementar els ingressos per explotació d'11 a 49 i ha atret un nou patrocinador, Adidas, que pagarà 23 milions, 10 més que Nike) i amb una direcció esportiva que no ha comès bogeries. A Itàlia cap equip és amo del seu estadi, excepte la Juve.

“Hi ha hagut una renovació esportiva i empresarial: cada any arribaven deu jugadors nous i així era impensable buscar l'estrella que canviés el rendiment de l'equip. Avui sí que podem aspirar a fer-ho. Però hi ha una altra qüestió: crearem desajustos a la plantilla o hi inserim un valor afegit? La resposta depèn del que trobis al mercat. Una cosa és dir tinc una despesa il·limitada i una altra és dir he de trobar el crac que s'ajusti al projecte i que tingui un preu assequible i raonable”, explicava Agnelli en una entrevista al Financial Times.

La dels preus assequibles és la filosofia que ha seguit la Juve; l'equilibri a què aspira el president també es reflecteix en els sous de la plantilla. El que més cobra és Carlos Tévez amb 4,5 milions (el capità Buffon es va abaixar el sou de 6 a 4); lluny dels salaris estratosfèrics del Barcelona (20 Messi, 14 Neymar, 10 Luis Suárez). La direcció esportiva que acompanya Agnelli hi ha fet la resta. El president va nomenar Beppe Marotta com a director general –home de futbol, educat i amb experiència– va apostar per Pavel Nevdev com la seva mà dreta –l'exjugador de la Juve és veí d'Agnelli i company d'equip en els partidets que juguen cada dijous– i va triar Fabio Paratici com a director esportiu. “El millor és el que menys s'equivoca. Si fitxes quatre jugadors i dos són bons, un regular i un altre dolentet doncs l'has clavat. Això no és el mínim sinó el màxim”, explicava Paratici. I a la Juve, l'equip dels quatre semifinalistes de Champions, amb més jugadors del seu propi país (16 de 26), no li ha anat malament.

La despesa més imporant dels últims cinc anys ha estat Álvaro Morata (20 milions). Pogba, el talent benvolgut per tot Europa, va arribar a cost zero. Pirlo, amb qui la Juve va fer el salt de qualitat fa tres anys, també. Barzagli, un dels pilars de la defensa de la Juve i de la selecció italiana, va costar 300.000 euros. Vidal, Lichtsteiner i Tévez deu cadascun. I el valor d'aquest últim, a qui tots menys la Juve donaven per mort fa dos anys, s'ha duplicat o més.

A Itàlia cap equip és amo del seu estadi, excepte la Juve. Els seus ingressos han passat de 154 milions la temporada 2010-2011 a 315 aquest any

Agnelli, que va agafar un equip en descomposició després de l'escàndol de la compra d'àrbitres, ha aconseguit retornar-lo al lloc que ha anat ocupant històricament a Itàlia i a Europa. Ho ha fet primer amb Antonio Conte i ara defensant contra vent i marea Massimiliano Allegri, l'aposta personal de Marotta. Dissabte passat va ser el president el que va donar el toc de queda per posar fi a les celebracions del doblet (Lliga i Copa). Ell, que durant anys estava obligat a avisar el seu pare Umberto si es retardava més de quinze minuts per al sopar a casa, ara és el que mira el rellotge de la Juve. Club del qual es defineix primer seguidor i mànager. Diu que no és supersticiós i que pagaria una entrada per veure un partit a Anfield Road i escoltar el You will never walk alone.

“No sóc supersticiós ni tinc rituals. A Tòquio, abans de la final de la Copa Intercontinental [la del 1996 que la Juve va guanyar a River amb un gol de Del Piero] em vaig comprar una americana. Em vaig dir: me la poso o no me la poso? Me la vaig posar. Si guanyar depengués de posar-se o treure's una americana, seríem campions cada any”, va confessar en una entrevista. Aleshores segur que no se l'endurà a Berlín.