Projecte i desequilibris: la difícil equació

Escric abans de conèixer els resultats, amb la sensació que mai a Barcelona no han estat exactament previsibles, que fins i tot en els temps més brillants del projecte socialista hi havia aquest punt d’incertesa que donava vida als comicis. Alguna cosa ens diu això de la configuració social d’una ciutat recrescuda en successives onades migratòries, que s’han anat integrant –acomodant—fins a construir un continu però que potser no hagin arribat a compartir un imaginari. Existeixen moltes barcelones, però bàsicament la ciutat es reparteix entre uns barris –els “barris” per antonomàsia—que busquen pujar esglaons en l’escala de la igualtat i uns altres barris que més aviat encalcen un lloc en el món, que és tant com dir que pretenen un encaix estimulant entre la ciutat i l’autoestima. Estem entre la Barcelona de la cohesió social i la Barcelona capital projectada internacionalment. No són incompatibles, ans al contrari. Però en una campanya electoral toquen ancoratges diferents.

Allò estrany d’aquesta campanya és precisament això: que per primera vegada s’ha volgut enfrontar una ciutat a l’altra, com si no fossin cares de la mateixa moneda. A una ciutat estable, que vol propostes concretes, solucions i projectes, s’ha oposat una altra ciutat fins ara desconeguda. No aquells barris que han patit la crisi com ningú i que esperen també solucions a problemes angoixants, que esperen futur, sinó la ciutat “dels qui no han guanyat mai”, segons va dir Ada Colau al míting de plaça Catalunya. Mai? Trenta anys de govern progressista, amb una transformació profundíssima d’uns barris que no tenien gairebé res, no compten? Ada Colau no ha ofert en aquesta campanya una proposta global per Barcelona sinó una manera diferent de governar la ciutat, de governar amb la gent però no tota la gent: governar amb i per a la gent que pateix i a la qual per primera vegada se li ha inoculat el germen del ressentiment. És un llenguatge que ha posat en circulació Podem, que no descriu amb precisió ni la situació de Catalunya –assenyalo per exemple que Mas i oligarquia catalana estan avui enfrontats—ni la temperatura de Barcelona. Colau i la CUP s’han contagiat d’aquest simplisme propi d’altres latituds.

Nou Barris no és el motor de Barcelona. Nou Barris necessita generositat i estímul, tot el suport social que la ciutat sigui capaç de proporcionar, però recordem Saskia Sassen: el problema no és la desigualtat sinó la injustícia. Són injusticia els desnonaments, però la desigualtat ha crescut perquè la crisi no és igual per a rics i pobres. No es tracta de comptar futurs llocs de treball com qui fa la subhasta del peix, milers amunt, milers avall, sinó de projectar la ciutat dels pròxims anys, les transformacions i el seu lloc en el món. Escoles bressol i smart city, beques i congressos. Per això m’ha resultat summament interessant seguir amb detall els programes dels tres candidats centrats –Mejías i Fernández Díaz estaven fora de focus, amb apostes ditiràmbiques–, que eren Trias, Collboni i Bosch. Si els superposéssim tots tres ens donarien una Barcelona molt completa, sense forats, plena de matisos. Imaginem, per esmentar un tema, la culminació del perímetre urbà: Collserola, el Morrot logístic i el Besòs industrial (aquest riu marca una línia de pobresa que es fica terra endins, però això ens ho hem mirat poc). I, al mig, la diagonal verda de la Sagrera a la Ciutadella, passant per Glòries. És perdre el temps, imaginar això? Fer-ho realitat?

Per completar aquesta anella –sostenible, estimulant—cal tenir la ciutat en marxa. Per repartir riquesa cal crear riquesa. Per atraure talent cal generar talent. Hi fan falta tots els barris. La ciutat és un organisme complex, difícil, que tendeix al desequilibri, que cal portar amb les regnes suaus. Cal escoltar la indignació, però la indignació tampoc no pot ser el motor de la ciutat. La unió entre la Barcelona social i la Barcelona d’ambició universal, que haurien de ser un equip, només s’ha donat quan el projecte ha estat espectacular. Per això és necessari corregir l’èxit banal dels últims anys. Potser la conquesta del futur –també politic—sigui aquest projecte necessari, però no es farà amb una Barcelona que s’identifiqui només amb la bronca de la crisi. Cal recosir la ciutat, però que sigui amb el fil de la col·laboració i la complicitat.