L’oposició recorre la ‘llei mordassa’ perquè vulnera la Constitució

L'oposició presentarà aquest dijous al Tribunal Constitucional un recurs contra la Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda com llei mordassa, que entrarà en vigor el proper dia 1 de juliol. El text del recurs considera que la norma vulnera una dotzena d'articles de la Constitució i és la primera vegada que un text d'aquest tipus és subscrit per gairebé tots els grups parlamentaris, excepte el majoritari, en aquest cas el PP. Els drets afectats, segons el recurs, són fonamentalment els de tutela judicial efectiva, manifestació, reunió i expressió. Signaran el recurs el PSOE, IU, Grup Mixt i UPyD. CiU i PNB consideren que és inconstitucional, però en l'últim moment s'han despenjat de la signatura del recurs. El text ha estat elaborat pel Grup Socialista.

La norma regula com a sancions administratives una sèrie de conductes que, la majoria, abans eren faltes incloses al Codi Penal. El Govern espanyol va impulsar aquesta norma que afecta drets com el de manifestació, creant noves conductes punibles, i sostraient de la intervenció judicial la seva penalització.

El recurs, al qual ha tingut accés EL PAÍS, comença per impugnar l'article 20.2 de la Llei de Seguretat Ciutadana, que “permet l'escorcoll corporal extern i superficial que, fins i tot, pot consistir en un nu total o parcial, però pel qual no s'estableixen els requisits i les garanties exigits per la Constitució i plasmats en la doctrina jurisprudencial del Tribunal Constitucional”.

Segons el text elaborat pel PSOE i subscrit pels grups, aquest apartat vulnera l'article 10.1 de la norma fonamental, que reconeix el dret a la dignitat de la persona; el 15, sobre el dret a la integritat física i moral, i el 18, sobre la intimitat de les persones.

El text conclou que aquest article “permet, en l'àmbit de les relacions generals entre els ciutadans i l'Administració –les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat–, dur a terme aquest tipus d'escorcolls corporals, sense cap justificació en la finalitat perseguida (seguretat ciutadana)”.

Els següents articles impugnats són el 36.2 i el 37.1, que castiguen com a “pertorbació greu de la seguretat ciutadana que es produeixi en ocasió de manifestacions davant de les seus del Congrés dels Diputats, el Senat i les assemblees legislatives de comunitats autònomes, encara que no estiguessin reunides” i “l'incompliment de les restriccions de circulació per als vianants o itinerari en ocasió d'un acte públic, reunió o manifestació, quan provoquin alteracions menors en el seu desenvolupament normal”.

En aquest cas, el recurs considera que es vulnera l'article 21, que reconeix el dret de manifestació. Entenen que aquest dret està sotmès a modulacions i límits, però sempre que “sigui necessari per aconseguir la finalitat perseguida havent d'atendre la proporcionalitat entre el sacrifici del dret i la situació en la qual es troba aquell a qui s'imposa i, en tot cas, respectar el seu contingut essencial”. Se citen sentències com la del Tribunal Europeu de Drets Humans, que diu que “la llibertat de participar en una manifestació pacífica és tan important que una persona no pot ser sancionada per haver participat en una reunió no prohibida, tret que hagi incorregut personalment i directament en un comportament reprotxable”.

Rebutja que pugui ser sancionat qui simplement hagi participat en una concentració que no hagi estat comunicada

Rebutja que pugui ser sancionat qui simplement hagi participat en una concentració que no hagi estat comunicada i la “restricció a l'exercici del dret de reunió injustificada i desproporcionada ja que simples alteracions menors en el desenvolupament de la manifestació no poden justificar l'obstaculització o l'impediment del lliure exercici del dret fonamental de reunió”. Explica que “el mateix vici d'inconstitucionalitat pot predicar-se respecte de l'article 37.7 sobre “ocupació” de qualsevol immoble o fins i tot de la via pública”.

El següent article impugnat es refereix a l'article 36.23, que considera falta greu “l'ús no autoritzat d'imatges o dades personals o professionals d'autoritats o membres de les Forces i Cossos de Seguretat que pugui posar en perill la seguretat personal o familiar dels agents, de les instal·lacions protegides o en risc l'èxit d'una operació, amb respecte al dret fonamental a la informació".

Els grups entenen que “el legislador ha establert un límit a la llibertat activa i passiva d'informació en establir una prohibició general amb reserva d'autorització, mitjançant la sanció de l'obtenció d'informació sense prèvia autorització administrativa”.

En aquest cas, els articles de la Constitució vulnerats serien el 20 i 21, que parlen de la llibertat d'informació perquè la llei mordassa preveu “la possibilitat que l'Administració pot acordar la confiscació i el segrest del material informatiu si considera que l'informador (professional o el simple ciutadà) ha captat imatges o ha pres dades dels agents incorrent en la prohibició esmentada, cosa que vulnera totalment les previsions constitucionals respecte de la reserva a l'àmbit judicial de l'adopció el segrest d'una informació o de la publicació o material que la continguin”.

Els grups de l’oposició impugnen les anomenades ‘devolucions en calent’ a la tanca de Ceuta i Melilla

Els grups de l'oposició impugnen la disposició final, que legalitza per primera vegada les anomenades devolucions en calent a la tanca de Ceuta i Melilla. Aquest article és l'únic que ja està en vigor i, segons el recurs, no té connexió amb la resta de la llei i vulnera tres articles de la Constitució: el 9.3, que parla del “principi de legalitat” i “la seguretat jurídica”; el 106, que assegura que “els Tribunals controlen la potestat reglamentària i la legalitat de l'actuació administrativa”, i el 24.1, sobre “la tutela efectiva dels jutges i els tribunals en l'exercici dels seus drets i interessos legítims, sense que, en cap cas, pugui produir-se indefensió”.

El recurs conclou que “la via de fet que suposa aquesta disposició addicional també impedeix que es pugui garantir l'aplicació del principi de no-devolució, segons el qual els Estats tenen obligació d'assegurar-se del tracte al qual s'exposen els migrants que retornen als seus països d'origen o de procedència”.