Una ciutat de codis oberts

Alguna cosa se'ns ha escapat de les mans a Barcelona després dels Jocs Olímpics, això diuen a Ada Colau els arquitectes que donen suport a la seva candidatura. Aquest “alguna cosa”, que explicaria una ciutat de ferides urbanístiques i desigualtats socials, és la política elitista dels últims consistoris, practicada des del despotisme il·lustrat. Per combatre aquesta desviació, Barcelona en Comú proposa un urbanisme reparador, basat en la planificació democràtica, els mapes de la realitat i la participació ciutadana. La seva voluntat és reprendre el fil de la manera de fer preolímpica, en un intent de retrobar també aquella energia ciutadana. Ara, segons els cànons del dret a la vida urbana fixats pel sociòleg Hery Lefèbvre. En traducció de la candidata: la ciutat dels drets humans.

El discurs d'aquesta plataforma al·ludeix obertament les experiències de Curitiba, Porto Alegre, Hamburg o Seattle, ciutats de referència del desenvolupament sostenible, a partir d'una mobilitat sustentada en el transport públic i un urbanisme definit com a inclusiu, redistributiu i distribuït. Moltes petites obres molt repartides, d'això es tracta; de buscar no només la repartició geogràfica sinó també més distribució del treball professional i de la inversió per barris. L'anomenen un urbanisme tou, no com a contraposició a les places dures, sinó com a expressió d'una entrada suau entre els veïns d'uns projectes planificats i acordats per ells mateixos. Una ciutat de codis oberts.

A deu anys vista, voldrien haver completat la rehabilitació energètica de la ciutat, construït el corredor verd perimetral de Barcelona (un anell que connecti amb els diferents eixos verds interiors de la ciutat i amb els parcs metropolitans) i disposar d'una oferta suficient d'habitatge social. Aquestes apostes prioritàries hauran generat ocupació (10.000 llocs de treball és el seu objectiu per al mandat) i acabat amb la pobresa energètica del 10% de les famílies. El més urgent, incrementar els pisos de lloguer amb la construcció o rehabilitació de 4.000 habitatges i la recuperació de 4.000 més, actualment en mans privades i d'entitats bancàries, mitjançant l'exercici del dret de tempteig i retracte per part del consistori; a més, l'ajuntament hauria de crear una agència de lloguer social.

El que no representa cap prioritat per a ells són les vies ràpides, l'ampliació de la ronda del Litoral al Morrot, la cobertura parcial de la de Dalt o els túnels urbans, perquè la seva aspiració és la primacia del transport públic de superfície. En aquest sentit, ampliarien la xarxa octogonal d'autobusos de Barcelona, estenent-la a escala metropolitana i associada a una xarxa de park and ride per dissuadir els conductors privats. Després, abordarien la pacificació de la circulació en el màxim nombre de carrers possible, a l'estil de Gràcia, per guanyar espai per a vianants i ciclistes. Són partidaris acèrrims del tramvia i estan decidits a unir els dos trams existents per la Diagonal; començant per enllaçar les Glòries amb el passeig de Sant Joan, per la seva proximitat amb la Sagrada Família i per pal·liar el conflicte dels busos turístics.

L'única de les obres faraòniques sobre la qual mostren interès és la Sagrera. Perquè és una ferida urbana de dimensió descomunal i perquè en la finalització del projecte veuen una oportunitat emblemàtica per posar a prova el seu urbanisme amable i pactat. En aquest espai, podria créixer significativament l'oferta d'habitatge social, s'impulsarà la mobilitat sostenible amb la gran estació central de tren, metro i autobusos i allà es visualitzaria l'encaix dels eixos verds interiors amb el perímetre verd de Barcelona, al seu pas pel Besòs, gràcies al gran parc urbà previst. Saben que no hi ha diners per finançar tot això però confien en la creació d'un Institut Municipal de Crèdit per buscar solucions.

Pel que fa a l'obra que ja s'ha escapat de les mans, segons el seu diagnòstic, es proposen revisar algunes llicències urbanístiques; tornar a obrir la ciutat al mar, matisar la utilització privada de molls i marines amb la recuperació d'espais públics; frenar les privatitzacions encobertes d'hospitals, com el Clínic o el de Sant Pau, i d'escoles bressol; no descarten la municipalització del servei d'aigua, com a París o Berlín; es plantegen una moratòria turística per obrir una reflexió sobre el fenomen i volen repensar el model dels grans congressos i fires, que qualifiquen de porciolista, per obtenir un millor aprofitament social. En aquesta batalla han comprovat l'efecte diabòlic dels titulars: asseguren no estar contra el Mobile World Congress, simplement creuen que a més de promocionar estratègicament Barcelona, hauria de servir per trencar la bretxa digital ja existent entre els barris.

La ciutat que imaginen necessita d'un lideratge públic, amb regles clares de participació per a tothom, també per al sector privat, i ha de tenir una projecció a escala metropolitana. També en aquest àmbit són partidaris de repensar el model, per opac i escassament representatiu. No obstant això, no aposten per l'elecció directa d'una autoritat o un alcalde metropolità sinó per la creació d'una assemblea metropolitana triada pels ciutadans. Intueixen que aquesta legitimitat democràtica reforçaria l'aplicació de les polítiques d'aquesta nova corporació i dels seus instruments de coordinació i regulació, com el Pla director urbanístic.