Rossi venç a l’Argentina i deixa Márquez a terra

Marc Márquez sabia amb qui se la jugava. Però ell no cedeix mai. No ho ha fet mai. I ara tampoc ho farà, quan tots els focus l'il·luminen. Sempre li ha agradat guanyar els grans. No ha amagat mai la seva devoció per les maniobres de Rossi, encara que freguessin els límits del permès, de l'elegància. Així que, arribat el moment, també es va atrevir a deixar-se l'elegància a casa. Una altra vegada. Encara que fos Valentino Rossi el que li posava la roda ben a prop. Va passar, però, que aquesta vegada no va ser ell qui va guanyar. Rossi no es deixa acoquinar, és gallina vella. I quan va sentir la seva envestida, va tirar. Sense escrúpols. I l'altre, poc acostumat al fet que competeixin amb la mateixa agressivitat que ell, se'n va anar per terra. No va tenir contemplacions el nou vegades campió del món.

La carrera va quedar sentenciada, doncs, a tres voltes per al final. L'italià havia caçat el d'Honda, marcat el rendiment de tots dos per l'elecció de pneumàtics, i s'hi va apropar perillosament al final de la recta de meta. Li va prendre l'interior, a la seva esquerra, a la segona corba, però Márquez, convençut, sempre lluitador, va resistir i va sortir de la tercera encara primer. Així van arribar a la frenada del final de la contrarecta, la més gran del traçat, i allà el de Yamaha va tornar a atacar: li va tornar a guanyar l'interior a la cinquena corba, aquell va tornar a insistir, li va donar un cop carenat amb carenat, i en fer el canvi de direcció per prendre el sisè viratge Rossi –“Ho sento però he notat que em tocava enmig de la corba, espero que estigui bé. Ha estat una carrera fantàstica”, va dir només baixar de la moto– va provocar la caiguda del campió.

Per allargar la batalla –la victòria se li començava a fer dificilíssima– li va faltar precaució a Márquez, que intentava dificultar la maniobra al seu rival. I va acabar per terra. La moto, irrecuperable. La carrera, perduda. Així com els 20 punts que hauria sumat si s'hagués conformat amb la segona plaça. Ara té 36 punts, pels 66 de Rossi, el líder, espectacular, despietat.

A aquestes tres últimes voltes, s'hi va arribar després d'una extraordinària carrera de tots dos, excel·lents en la gestió de l'estratègia. La decisió es va quallar durant tot el cap de setmana. L'elecció, en el cas de Márquez, a la mateixa graella de sortida, es va prendre en els últims minuts. El dilema era si córrer amb el pneumàtic dur o l'extradur, els dos compostos que Bridgestone havia presentat al circuit de Termas, terrible amb les gomes. Al pneumàtic dur se'l suposava amb més adherència i millor en les primeres voltes, però amb menys durabilitat; l'extradur es pressuposava l'ideal per a la carrera per la seva millor resistència en un circuit que desgasta tant els pneumàtics. Márquez no notava una gran diferència entre tots dos, deia. La temperatura, sobretot, el faria decantar per un o altre.

Però també comptava l'estratègia. Si confiava a escapar-se en els primers girs i agafar prou avantatge als seus rivals com per resistir en les últimes voltes, sortiria amb el dur; si ho veia més complicat, si anteposava un millor rendiment en les últimes voltes per atacar la primera posició al final i no al principi, on sol fallar en les sortides, optaria per l'extradur. La primera era l'opció més arriscada, sobretot perquè podria ser l'únic pilot oficial que es decantaria pel dur, el compost més tou de què disposaven a l'Argentina. I així va ser, només el va acompanyar Crutchlow en aquesta decisió.

Tots sabien que la seva elecció marcaria la carrera. I així va ser. El pneumàtic dur va ser el que va permetre a Márquez escapar-se en els primers compassos de la carrera. El pneumàtic extradur va ser el que va ajudar Rossi –novè en el primer pas per meta– a anar millorant el ritme a mesura que avançava la prova. La incògnita és per què no va poder acompanyar-lo Lorenzo en l'atac. Tots dos disposaven del mateix material, però el mallorquí es va quedar enrere després de només vuit voltes. I va acabar cinquè.

A més de Rossi, al podi van pujar Dovizioso (una altra vegada) i també Crutchlow, botifarra inclosa, després de superar en l'última corba la Ducati de Iannone.