Juga el València, guanya el Barça

El Barça ha perdut sensibilitat i ha guanyat duresa i, sobretot, té una admirable capacitat de supervivència, expressada en circumstàncies tan sorprenents com la de marcar un gol en el primer minut i l'altre en l'últim, superior a les àrees i desbordat en la divisòria, avui dominada pel València. Durant uns instants ha semblat que al Barça li sobraven fins i tot el camp i la pilota, i s'abandonava a la pròpia sort i a la mala sort aliena, tant s’hi val, com ha quedat constància en el penal fallat per Parejo o aturat per Bravo. El Barça s'assembla més que mai a Luis Enrique.

L'asturià sempre va ser un jugador extremadament competitiu i indetectable per als defenses i avui és un ciutadà aficionat a les proves extremes i un entrenador segur d’ell mateix, fins a cert punt desafiador, disposat a desmentir els que filosofen amb el futbol, sempre directe, resultadista amb molta honra, gens avergonyit pel que diran sobre el seu equip, si ja no sedueix i només guanya, si és més artista que guerrer, si la pilota pot anar d'àrea a àrea i no de peu a peu, tots a l'una, com ha fet avui, per exemple, el València, abatut cruelment per Luis Suárez i Messi.

El partit l’ha perdut el València; no l’ha guanyat el Camp Nou, un estadi de mosaics més que de tambors, de càntics i pancartes, sempre expectant, més crític amb l'àrbitre que intimidador amb el contrari, per més que intervingués la invocació de Luis Enrique. El tècnic va demanar que el camp tremolés i animés de valent els seus jugadors i al final hi ha hagut molts aficionats que ni tan sols han vist els gols perquè acostumen a arribar tard i a retirar-se abans d'hora per evitar els embussos a Barcelona. Així que el mèrit del que ha passat, per bé i per mal, dels trams bons i dolents de costum, ha estat del Barça i de Luis Enrique.

El València té la ideologia, i també les costures del millor Barça, sobretot per la valentia amb què afronta els partits, l'autoritat amb què governa el joc, i encara més si l'escenari és de la magnitud del Camp Nou. L'equip de Nuno no ha mirat mai el marcador, sinó que s’ha fixat en la pilota i en la porteria de Bravo. I si el resultat s’ha posat de cara per al Barça als 55 segons ha estat perquè Luis Suárez ha acabat la jugada que havia iniciat Parejo: Piqué s’ha interposat davant el centre del volant i ha construït un contraatac vertical, molt ben conduït per la velocitat de Messi i rematat per la bóta del 9.

Els blaugrana no han sabut jugar amb avantatge al marcador, segurament perquè s'han oblidat de descansar amb la pilota, pendents de ser més intensos que precisos, sotmesos per l'excel·lent pressió del València. El Barça únicament ha guanyat un duel dels onze plantejats: Messi ha superat Orban en la jugada de l'1-0. El Barça no tenia cap més futbolista que no fos el 10, assistent a l'inici i després aglutinador del joc, sempre ben situat al terreny de joc, tant quan donava sortida a la pilota des del seu camp com en el moment en què s’enfrontava a la saga liderada per Otamendi i Mustafi.

El futbol i les oportunitats eren del València. Bravo li ha aturat un penal a Parejo després que Piqué fes caure Rodrigo a la sortida d'un fora de banda, Paco Alcácer ha rematat a la base del pal, el porter li ha arrabassat dues pilotes al 9 de Nunes. Atrevit, harmònic i ben armat, el València ha estat l'únic protagonista fins al descans, quan l’afició ha sortit disparada buscant un bon beure per recuperar-se de l’ensurt, sorpresa per la vulnerabilitat del Barça, per l'exuberància del València i per l'arbitratge crispant de González González, incapaç d'atendre tanta tralla i d'entendre Messi.

El 10 ha sabut desxifrar les poques jugades que ha dibuixat el Barça i ha marcat també el 2-0 en una rematada amb la dreta davant de Diego Alves. Els blaugrana només han sobreviscut a les porteries, sense pausa i sense control, desbordats per totes dues bandes, la d’Alves i la d’Adriano, confós a la medul·lar per la presència de Busquets i Mascherano, igual que ja va passar a Mestalla. Constret per un calendari esgotador i exigent, Luis Enrique ha canviat un futbolista per línia i el Barça ha quedat a la mercè del València. Mal organitzat, ha perdut contínuament la pilota, amb prou feines ha sortit del seu camp i ha concedit ocasions contínuament a l'equip de Nuno.

El València ha accentuat la seva determinació amb el canvi d'un lateral defensiu per un d'atac (Gayà-Orban), mentre que el Barça s’ha corregit estructuralment: ha deixat a la banqueta Adriano perquè entrés Rakitic, i Mathieu ha passat a la banda esquerra de la defensa, com ja va passar al Bernabéu. Ha aparegut Xavi i l'equip s’ha entregat a possessions molt llargues, sempre buscant la passada de seguretat, disposat a calmar el duel i a domar el València. Però passa que no tots els futbolistes tenen la mateixa concepció del joc: uns acceleren, uns altres retenen, hi ha els qui passen i també els qui regategen, els deu pendents de Messi.

Ha millorat, no obstant això, la mecànica de joc al Barça. Han jugat almenys migcampistes al centre del camp i s’ha estabilitzat el futbol i el joc, i això no ha beneficiat el València, que ha anat defallint a poc a poc, rebentat i desenganyat, contrariat perquè el gol se li ha negat després d'aspirar a la golejada, mentre que els blaugrana n’han acabat cantant dos en tres rematades, l'última de Messi en un frec a frec amb el porter després de xutar una falta a la creueta de Diego Alves. El 10 ha marcat el gol 400, el que fa 46 de la temporada, i Luis Suárez, el 19, 12 en els últims 12 partits, alguns de decisius, com els de París.

L'efectivitat blaugrana ha estat tan rotunda com l'esterilitat del València, un senyor equip, 10 partits invicte fins avui, més consistent que el Barça, un altre cop guanyador en el marcador: 2-0.