_
_
_
_

L’activista: “La cara espantada de Draghi em va semblar meravellosa”

Entrevistem Josephine Witt, l'activista que va llançar confeti a Mario Draghi, president del Banc Central Europeu

Jaime Rubio Hancock
Josephine Witt, detinguda després de la seva acció.
Josephine Witt, detinguda després de la seva acció.Kai Pfaffenbach / Reuters

Una activista es va colar aquest dimecres en una roda de premsa del Banc Central Europeu, va saltar sobre la taula i va llançar confeti a Mario Draghi, a més d'un grapat de papers en els quals hi havia escrit que “som amos de les nostres vides", i que no som "les fitxes del joc d'apostes del BCE, per jugar, per vendre, per veure'ns devastats”. A l'escrit es comparava a ella mateixa amb una papallona, en referència als missatges distribuïts per la resistència francesa durant la II Guerra Mundial. Va ser arrestada i alliberada sense càrrecs després d'unes hores.

Es tracta de l'alemanya Josephine Witt, estudiant de Filosofia de 21 anys, que es defineix com a “activista freelance, tot i que fins fa poc col·laborava amb Femen. De fet, l'abril del 2013 va participar en la protesta contra Putin de Hannover. Al maig, en la que es va dur a terme a Tunis a favor d'Amina Tyler i per la qual va passar 29 dies a la presó. Al desembre del mateix any, va entrar a la catedral de Colònia amb la frase: “Jo sóc Déu” pintada a cos. Va rebre una multa per aquesta acció.

Witt ara prefereix actuar en solitari: ens explica com i per què en aquesta conversa telefònica.

Com vas entrar al Banc Central Europeu?

Com tothom: simplement vaig fer cua a la porta i vaig entrar. Això sí, per registrar-me vaig haver de dir una petita mentida: només podien accedir-hi periodistes i jo no ho sóc, però vaig dir que era de Vice. Aquest mitjà em va venir al cap perquè encara no és gaire conegut i hi treballa molta gent jove. Per cert, el Banc Central Europeu és un lloc encantador. Hi havia una sala amb música, begudes gratis, la gent que treballa allà és molt agradable…

Quins eren els objectius d'aquesta acció?

En les últimes protestes, vaig veure que el Banc Central Europeu necessita un Estat policial per seguir funcionant. No és una institució escollida democràticament i, malgrat tot, imposa decisions molt dures a la població europea, decisions que afecten i fins i tot destrossen els ciutadans. Estic a favor d'una economia i d'un sistema bancari democràtics, per la qual cosa cal canviar la imatge que s'ha imposat d'una economia que ens ve donada i que la societat ni ha votat ni ha decidit. La Unió Europea es protegeix de les crítiques amb la policia i amb gas lacrimogen, per això vaig pensar en alguna manera de situar-les al centre del discurs. 

Witt llança confeti sobre un Draghi que es mostra desconcertat.
Witt llança confeti sobre un Draghi que es mostra desconcertat.Michael Probst / AP

Es pot canviar la política econòmica?

Per descomptat. La cara espantada de Mario Draghi és un pas per canviar aquesta narrativa i portar la democràcia a institucions com el Banc Central Europeu. Amb aquest acte he mostrat que podem canviar les coses.

Per què confeti?

Volia que la proposta fos colorida i pacífica. Els violents són ells, els que llancen gas lacrimogen. Crec que nosaltres hem de continuar amb protestes no violentes i el confeti em va semblar molt adequat pel color i les connotacions positives que té. Havia pensat a portar un pastís, però hagués estat estrany que entrés així al Banc Central Europeu, tenint en compte que, a més, havia de passar un control similar al dels aeroports. En canvi, el confeti només és paper i tots els periodistes porten paper a sobre, així que va ser fàcil.

Aquest salt no el fa qualsevol.
Aquest salt no el fa qualsevol.Kai Pfaffenbach / Reuters

Per aquest motiu somrius a totes les fotos? Volies que la protesta tingués un caràcter festiu?

Somreia simplement perquè em sentia molt feliç i afortunada de ser-hi. Segur que el personal de seguretat del Banc Central Europeu sap fer la seva feina, així que no sé si van cometre un error o només vaig tenir sort. La cara espantada de Draghi em va semblar una cosa meravellosa i també em va alegrar molt veure la seva reacció. En resum, somreia perquè veia que es pot canviar la narrativa.

(Mireu la cara que fa! #confettigate #ecb Som amos de les nostres vides!)

Al teu compte de Twitter et defineixes com a activista freelance. Què vol dir això?

Abans treballava amb Femen. Per exemple, vaig participar amb elles en una protesta a Colònia fa dos Nadals, de la qual també es va parlar bastant. Vaig deixar de col·laborar-hi sense que hi hagués cap raó en particular. No va passar res que em portés a deixar el grup, però sí que crec que cal anar canviant amb el temps i desenvolupant accions diferents perquè la gent no s'acostumi. Aquesta protesta al BCE no va ser en topless, per exemple, no seguia aquesta estètica.

És a dir, aquesta acció no té res a veure amb Femen.

No, ara treballo pel meu compte.

(L'#atac-confeti no era una protesta de #femen, ho sento, senyores. Em considero una activista 'freelance'. #exfemen #ecb Protestes lliures!).

The Telegraph parles d'“activisme hardcore”. Com és aquest activisme?

Va en la línia del que t'explicava. S'organitzen manifestacions grans i massives, que són magnífiques i les necessitem, però també és important anar al centre del problema: no protestar davant del Banc Central Europeu, sinó dins del Banc Central Europeu.

Dos agents de seguretat s'enduen Witt per la força.
Dos agents de seguretat s'enduen Witt per la força.Kai Pfaffenbach / Reuters

També protestaves contra el masclisme (la samarreta feia referència a la dick-tatorship del BCE, fent un joc de paraules amb dictatorship, dictadura, i dick, un dels apel·latius col·loquials que rep el penis en anglès.

Sens dubte, la meva protesta també era feminista. Al Banc Central Europeu tot el que es veuen són grups d'homes amb corbata. Per exemple, al capdavant de grans empreses hi ha menys dones en total que homes que es diguin John.

Quins creus que són els principals problemes que hauria d'afrontar la Unió Europea?

Estem perdent els nostres estalvis. Els meus pares podrien veure's en la pobresa quan deixin de treballar. També hi ha una narrativa que enfronta el nord i el sud. La gent del nord pensa que al sud són tots uns ganduls i que tota la feina es fa al nord, però això simplement no és cert. I el BCE reforça aquesta narrativa amb les seves decisions. Jo vaig néixer el 1993 a Alemanya i he viscut aquest discurs racista i de desconfiança a la Unió Europea. La meva generació se sent europea, no alemanya, i no volem que Grècia es vegi obligada a deixar la Unió per motius econòmics.

Com valores l'atenció mediàtica que ha rebut la teva acció?

És la que cal esperar quan entres en una roda de premsa del Banc Central Europeu on hi ha tants mitjans. És important que es difongui el missatge per inspirar i portar esperança a molts joves que segur que canviaran el món a millor.

(Una vegada més: posem fi a la dick-tadura del BCE! Bona nit, M. #Draghi).

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Jaime Rubio Hancock
Redactor en Ideas y columnista en Red de redes. Antes fue el editor de boletines, ayudó a lanzar EL PAÍS Exprés y pasó por Verne, donde escribió sobre redes sociales, filosofía y humor. Estudió Periodismo y Humanidades, y es autor de los ensayos '¿Está bien pegar a un nazi?' y 'El gran libro del humor español', y de la novela 'El informe Penkse'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_