Tots els mapes que coneixes estan malament

Cada cert temps, algú ens recorda que tots els mapes estan malament. Com aquesta piulada.

Aquests mapes amb el sud a dalt no són els que s'utilitzen habitualment a Austràlia, però sí que són comuns com a forma de mostrar que l'orientació amb el nord a dalt és arbitrària: podria ser qualsevol altra. De fet, al plànol s'aprecien tres dels problemes amb els quals s'han trobat els cartògrafs al llarg de la història.

1. Cap a on oriento el mapa?

Ens sembla tan obvi que els mapes estiguin orientats cap al nord que oblidem que és una convenció i que nord i a dalt no són sinònims. “No hi ha cap raó purament geogràfica per la qual una direcció sigui millor que una altra, o per què els mapes occidentals moderns han naturalitzat l'assumpció que el nord hauria d'estar a dalt”, escriu Jeremy Brotton a Història del món en 12 mapes.

De fet, als mapes medievals judeocristians i fins a finals del segle XV, la Terra es representava orientada cap a l'oest, amb l'Àsia a dalt, Europa a baix a l'esquerra i l'Àfrica a baix a la dreta, com al mapamundi de Sant Sever. Al cap i a la fi, orientar ve d'orient.

L'est es preferia en moltes cultures perquè era per on sortia el sol, i el sud era la segona direcció en preferència. L'oest s'associava amb la decadència i la mort, i el nord, “amb la foscor i la maldat”. No a tot arreu: els mapes babilonis i xinesos, per exemple, s'orientaven al nord, igual que els proposats per l'astrònom Ptolemeu al segle II després de Crist. Sí que sembla assenyat que els mapes per navegar tinguin en compte l'eix nord-sud, tenint en compte l'ús de brúixoles, però Brotton ens recorda que es podria haver optat pel sud amb la mateixa facilitat.

Per cert, “tots els estudiosos de l'Edat Mitjana sabien que la Terra era una esfera”, explica Umberto Eco a Història de les terres i els llocs llegendaris, citant Dant, Orígenes, Ambròs, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino i Isidor de Sevilla, que fins i tot va calcular la longitud de l'Equador. De fet, els dubtes sobre la ruta que proposava Colom no es devien a la por que caigués per un abisme, sinó perquè es creia que Colom es basava en un càlcul optimista sobre la mida de la Terra i que la seva ruta no era tan curta com pensava (i no ho era).

Si a algú li queden dubtes sobre com d'arbitrari resulta orientar un mapa en qualsevol direcció, només cal que miri aquesta foto. És la Terra tal com es va fotografiar des de l'Apolo 17, amb el pol sud a dalt. Sí, normalment se li dóna la volta perquè ningú es posi nerviós.

2. Què poso al centre?

Com es pot veure al mapa de la piulada, Austràlia està situada al mig. La majoria dels mapes “posen la cultura que els va produir al centre”, com explica també Brotton, cosa que té sentit no només polític, sinó també pràctic: és similar a quan obrim Google Maps i el primer que volem saber és on som per saber quin camí hem de seguir.

El centre té un valor simbòlic, com en el cas del mapamundi de la catedral de Hereford, que es va dibuixar al voltant de l'any 1300 a Anglaterra, però que col·loca Jerusalem al punt mig. O com el mapa del logo de les Nacions Unides, amb centre al pol Nord, perquè no s'enfadi ningú, de manera similar a la projecció que va fer el nord-americà Richard Edes Harrison durant la II Guerra Mundial, amb altres objectius: mostrar tant la importància de l'avió en el conflicte com el lloc que ocuparien els Estats Units i la Unió Soviètica després de la guerra.

3. Com dibuixo una esfera en un plànol?

Aquest és un dels problemes més complexos per als cartògrafs, explica Brotton, ja que és impossible projectar una esfera en una superfície de dues dimensions sense que hi hagi algun tipus de distorsió en la forma o en els angles. Posem per exemple un mapa que segueix la projecció de Mercator, en el plànol del 1569 del qual es basen molts dels actuals.

Tal com recorda aquest vídeo de Buzzfeed, aquest mapa conté proporcions que no són correctes.

Mercator “va tractar el globus com un cilindre i va mantenir els angles acuradament en la seva superfície”, explica Brotton. Els meridians no convergeixen com haurien de fer-ho, per això l'Antàrtida sembla tan gran i Groenlàndia tan extensa com Sud-amèrica, malgrat tenir només una vuitena part de la seva superfície. A més, Europa sembla el doble d'àmplia que Sud-amèrica, quan realment és la meitat. Això, entre altres distorsions.

Però encara que sembli estrany, el Mercator no és, ni molt menys, un mal mapa: aquestes distorsions permeten mantenir els rumbs marins en línies rectes, que era un dels seus objectius. I, per exemple, Google Maps, Bing i OpenStreetMap utilitzen una variant del Mercator per als seus plànols a gran escala, ja que els seus "rectangles simètrics s'adeqüen perfectament als mosaics de píxels que conformen un mapa digital", explica Simon Garfield a Al mapa.

És a dir, totes les projeccions tenen els seus avantatges, però també els seus inconvenients (i distorsions, que es poden mesurar amb els indicadors Tissot). Fins i tot la d'Arno Peters, del 1973. Al seu mapa, els continents del nord apareixen radicalment reduïts en mida, mentre que l'Àfrica i Sud-amèrica es mostren com "llàgrimes enormes relliscant cap a l'Antàrtida”, apunta Brotton. Aquest plànol pretenia superar els errors de proporcions del Mercator i posar en evidència que la nostra forma de veure el món té conseqüències polítiques. El mapa de Peters va ser el més venut durant les dues dècades següents i va ser adoptat per entitats com les Nacions Unides i Oxfam. Va arribar fins i tot a la sèrie L'ala oest de la Casa Blanca, on un cartògraf pronuncia la frase: "Res és on creus que és".

Però aquesta projecció també té distorsions i errors de càlcul: per exemple, Nigèria i el Txad apareixen el doble de grans. A sobre, Peters tampoc va dir que s'havia basat en el treball de James Gall. Malgrat tots aquests defectes, Brotton recorda que el seu gran mèrit és que “va obligar els cartògrafs a admetre que els seus mapes mai havien estat i mai podrien ser ideològicament neutrals o representacions científicament objectives”. Això també va ajudar a crear (o recuperar) projeccions adequades per a usos específics, tenint en compte que cadascuna té les seves aplicacions.

Per exemple, la projecció del mapa australià de la piulada del principi és la Hobo-Dyer, del 2002, i similar a la Gall-Peters. Aquest altre mapa és el de Robinson, del 1963, i combina elements dels mapes de Mercator i Gall-Peters, a més d'intentar simular certa curvatura, encara que això porta a distorsió a les zones altes i als extrems.

La de Goode, del 1923, manté la proporció de mides, però les direccions i les distàncies no són fidedignes.

La Dymaxion, de R. Buckminster Fuller és un icosàedre dissenyat en el qual es mantenen les formes i les dimensions, i intenta representar els continents en un continu.

La Winkel Tripel és del 1921 i és una de les que ofereix menys distorsions. Des del 1998, National Geographic la utilitza com la seva projecció estàndard, reemplaçant així la Robinson.

A mesura que ens hem familiaritzant amb la imatge del món, els mapes es fan servir per reflectir temes socials, polítics i econòmics. De fet, els plànols es distorsionen expressament per reflectir aquests assumptes. Un dels principals exemples d'aquesta tendència és l'Atlas of the Real World: Mapping the Way We Live (1998), en el qual Daniel Dorling, Mark Newman i Anna Barford van dibuixar 366 mapes adaptant-los segons dades demogràfiques, d'immigració, de mortalitat infantil i de mortalitat en conflictes bèl·lics, entre altres temes. En aquesta línia, aquest mapa de TeaDranks, usuari del fòrum Reddit, mostra les mides dels països segons la seva població el 2015. Austràlia i el Canadà gairebé desapareixen i l'Índia és més gran que l'Àfrica.

Aquest altre de Jan Van der Weijst ajusta les mides segons la població empresonada per 100.000 habitants a cada país.

Els mapes també ens poden servir per veure la mida de l'Àfrica en perspectiva. I això que aquest exemple segueix la projecció de Mercator: per exemple, el Regne Unit en realitat té la meitat d'extensió que Madagascar i no més o menys la mateixa.

El mapa anterior cobra especial rellevància si a més el comparem amb la riquesa de cada país.