Quin és aquest islam que fa por?

Quin és aquest islam que fa por? D'on ve? Quina relació té amb la realitat històrica i teològica? Com s'explica? No hi ha dubte que ens espanta, ja que suscita preguntes, més encara en comprovar la força amb què el terrorisme colpeja en nom de l'islam, on i quan vol. Tot i que la islamofòbia sigui real i preocupi les societats europees, només és un aspecte més de la crisi que hi ha hagut aquests últims anys entre Occident i una part d'Orient.

El dia en què un individu que es fa anomenar Al-Baghdadi es va autoproclamar califa, fa gairebé un any, i va anunciar la creació d'un Estat Islàmic (EI) amb unes fronteres sense definir, aquest dia, es va declarar la guerra als musulmans pacífics, als europeus i a la resta del món. Ningú no es va prendre seriosament el seu discurs. Ningú no es va posar a esbrinar qui el finança, qui li subministra tant armament, qui el porta cap a aquesta deriva cada vegada més assassina. Se sap que va atracar els bancs de Mossul, que es va apoderar d'alguns pous de petroli i que ven el cru al mercat negre. Però amb això no n'hi ha prou per mantenir un exèrcit i finançar els grups gihadistes procedents d'Europa i del món àrab.

Els musulmans, com la resta del món, necessiten saber què està passant. El comportament de l'EI el justifica l'islam? És una heretgia? És pura invenció d'Al-Baghdadi, que, després d'haver passat per les presons iraquianes, potser vol justificar la seva set de mal i de poder per regnar sobre els musulmans del món?

Quan consultem l'Alcorà i algunes de les seves interpretacions, resulta evident que l'islam va experimentar diverses fases de combat i de violència, principalment en els seus inicis. Algunes aleies [versicles de l'Alcorà] ordenen lluitar amb les armes fins que l'islam triomfi. Coincideixen just després de l'hègira de Mahoma a Medina, el 622. El profeta té enemics que no només no creuen en el seu missatge, sinó que intenten matar-lo. L'aleia 29 de la sura 9 [capítol 9 de l'Alcorà] és clara, però cal llegir-la a la llum del context de llavors, i no de l'actual: “Combateu contra els qui, havent rebut l'Escriptura, no creuen en Déu ni en l'últim Dia, no prohibeixen el que Déu i el Seu Enviat han prohibit, ni practiquen la religió veritable, fins que, humiliats, paguin el tribut directament!”. En aquesta mateixa sura, l'aleia 73, es diu: “Profeta! Combat contra els infidels i els hipòcrites, sigues dur amb ells!”. Mahoma va lluitar contra els seus adversaris, sobretot contra els jueus de Medina i els adoradors d'ídols de pedra. El reconeixement del missatge diví sempre ha anat acompanyat de drames i tragèdies. Només cal veure la història de les religions. Però allò passava fa 15 segles, en unes circumstàncies i un context determinats, vinculats a l'època en què les tribus d'Aràbia combatien entre si molt abans de l'arribada de l'islam.

El veritable problema és que es convidi el segle VII a establir-se entre nosaltres en l'època moderna. Un no pot desplaçar els contextos i la història com vol, segons les seves necessitats. En canvi, l'EI actua com si els 15 segles que ens separen de l'aparició de l'islam haguessin estat esborrats d'un cop de sabre màgic.

Encara que minoritaris, alguns musulmans són conscients de la necessitat urgent d'introduir reformes, de revisar alguns textos que són inaplicables i s'han quedat caducs al segle XXI. Són musulmans que estan a favor del laïcisme, de l'ensenyament dels principis de tolerància i respecte de la diferència des de la infància, que estan a favor dels valors humanistes, i volen un islam assossegat, tranquil i reservat a l'esfera privada.

Però aquests combatents moguts per l'odi han fet una lectura literal de l'Alcorà, agafant-se al peu de la lletra el que ha estat revelat. Fora metàfores, símbols, distància, intel·ligència! Aquesta lectura estreta i simplista, falsa, en definitiva, és la que per desgràcia es va imposar des del segle XVIII, des que Mohamed Abdel Wahab, un teòleg saudita, va aplicar el dogma de la xaria, que ha donat lloc a aquest islam rígid i integrista anomenat wahabisme. L'Aràbia Saudita i Qatar segueixen aquest ritu.

Com pot atreure aquest missatge brutal de l'EI uns joves europeus de cultura musulmana o conversos? Aquesta visió de l'islam i de les seves promeses sedueix uns nois d'identitat poc consolidada que s'imaginen que en aquest combat trobaran la seva raó de ser i de viure. El discurs i les accions criminals d'Al-Baghdadi han estat possibles perquè en la majoria dels països musulmans el sistema democràtic i l'Estat de dret no estan realment establerts; perquè la societat occidental no ha donat una oportunitat a aquests joves d'origen immigrant, i això ha facilitat que se sentin atrets per l'arriscada aventura de la gihad; perquè són percebuts com a europeus de segon ordre i constaten que impugnar el sionisme i solidaritzar-se amb els palestins es considera antisemitisme; perquè el discurs dels que els recluten els convenç, i suposen que han trobat el que els falta: una identitat que els reconforti i els doni seguretat. La paradoxa és que la seva raó de viure els condueixi a morir com a màrtirs amb la promesa d'un paradís!

L’Estat Islàmic és ric i paga als seus combatents en metàl·lic

Alguns van a Síria i a l'Iraq per aquests motius, d'altres ho fan per afany d'aventura i per diners. L'EI és ric i paga els seus combatents amb diners comptants. L'islam s'extravia entre aquestes consideracions, i així podem veure dones de negre, tapades del cap als peus, que retreuen a unes altres, també cobertes de dalt a baix, que la tela que les cobreix no sigui prou atofada… I en nom d'aquest islam nostàlgic dels seus primers temps, l'EI ocupa la tercera part de l'Iraq i la quarta part de Síria. És el que la coalició internacional desitjaria evitar amb els seus bombardejos cada vegada més intensos. Però ara ja sabem que aquestes intervencions no són eficaces i que la solució ha d'arribar dels mateixos països musulmans. Trigarà a donar fruits, però es podria començar per passos petits i senzills, tals com revisar els manuals escolars, posar en pràctica una pedagogia ambiciosa per lluitar de manera profunda i objectiva contra la ignorància, contra aquestes desviacions que porten al terrorisme i a aquesta por absurda de l'islam i dels musulmans.

Traducció de Malika Embarek López.

Tahar Ben Jelloun és escriptor marroquí, guanyador del premi Goncourt. El seu nou llibre es diu El islam que da miedo (Alianza).