El PP debat el seu pla de comunicació després del fracàs electoral andalús

Després del fiasco de les andaluses, el president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo, un dels barons amb més ascendència en el PP fruit de les seves dues majories absolutes consecutives a Galícia, va demanar dilluns passat: “Que s'expliquin bé les decisions del PP perquè si els ciutadans no les entenen, tenim un problema”. Ho va reclamar des de Galícia, a 600 quilòmetres de la foto de la ressaca de la derrota al comitè executiu del PP a Madrid, que també es van perdre bona part dels líders autonòmics.

El diagnòstic de Feijoo, que ja havia avisat el 2013 —“al Govern de Rajoy li falta relat”, va dir aleshores— ha estat replicat per altres dirigents del partit, com el president extremeny, José Antonio Monago, la líder del PP català, Alicia Sánchez-Camacho i la presidenta del PP a Madrid, Esperanza Aguirre, que atribueixen a l'Executiu de Mariano Rajoy un problema de discurs.

El debat intern s'ha reobert en vigílies de la campanya de les municipals i autonòmiques, que se celebraran al maig i en què el PP es juga bona part del seu poder territorial. Un ampli sector del partit insisteix a culpar a la política de comunicació i posa en dubte els qui han estat les cares més visibles del partit: la número dos, María Dolores de Cospedal i el sotssecretari i portaveu, Carlos Floriano, flanquejats les últimes setmanes pel jove diputat aznarista Pablo Casado i el portaveu al Congrés, Rafael Hernando. “Hem renunciat a comunicar i hem fallat en l'elecció de les persones. En el cas de Floriano és tan obvi que havent exercit de portaveu aquests anys se li ha relegat per nomenar portaveu de campanya Pablo Casado. Pitjor que comunicar malament és la no-comunicació. Hem renunciat molt de temps a anar a les televisions que monopolitzen el debat polític i el president compareix en un plasma”, assegura un membre de la direcció nacional, que demanda cares noves i un missatge diferent.

Els dirigents consultats contraposen els errors propis a la reeixida estratègia de Ciutadans i Albert Rivera, a qui ja situen com un rival directe.

Un portaveu admet que el PP es va instal·lar en els últims anys en una comunicació “excessivament analògica” i que ha trigat a assumir “la nova era digital”. Però insisteix que s'han diagnosticat els problemes i l'estratègia està canviant en aquest últim any. I celebra que, després de donar per perdudes les tertúlies televisives, “ara hi ha gent del partit als platós i els ministres han triplicat les seves entrevistes i el president parla més”. “Hem canviat, el que no sé és si arribarem a temps per remuntar”, sosté.

Fora de sigles, analistes i experts en demoscopia asseguren que el PP té un problema molt més greu que el seu discurs: les polítiques que ha desenvolupat des que va arribar al poder el 2012, que contradiuen el seu programa electoral i les promeses en l'oposició de Rajoy.

Ho apunta Belén Barreiro, expresidenta del CIS i directora de My word, una empresa que es dedica a la investigació social i de mercat. “Un any després d'arribar a la Moncloa Rajoy, el Govern ja s'havia enfonsat en intenció de vot i valoració del partit. I des d'aleshores s'ha fossilitzat. Els ministres tenen la pitjor valoració de la democràcia. El meu dubte és quan hi ha d'error en el missatge i quan en les polítiques. Si la realitat es troba en una banda, el discurs no pot ser en una altra. El 54% dels espanyols diu haver-se empobrit amb la crisi i Espanya és ara un país més desigual. No veig incorporada al discurs del Govern i del PP la sensibilitat amb aquesta gent que ha perdut tant”, sosté.

Un marianista convençut amb seient al comitè executiu admet que és urgent humanitzar el partit i les seves cares més visibles: “Encara que es creessin dos milions de llocs de treball, cosa que no passarà abans de les generals, necessitem empatitzar amb la gent. Rajoy guanyaria molt si fos ell mateix, es veu al Congrés: és millor en les rèpliques, quan improvisa, que en els discursos que porta escrits. La gent creu que som gestors freds sense cor”, defensa aquest dirigent.

Al partit, el pes de les rodes de premsa ha recaigut primer en Floriano, autor de les frases més insòlites de la història política recent —després del buidatge dels ordinadors del PP denunciat als jutjats, va dir que no es podia extreure informació d'aquestes màquines perquè que no tenien ports USB—, de Cospedal, i últimament de Rafael Hernando, portaveu al Congrés, que va substituir una cara amable, l'avui ministre de Sanitat, Alfonso Alonso. L'elecció d'Hernando es va interpretar portes endins com una fórmula per acontentar els més durs del partit. I el dia que va debutar es va conèixer la seva condemna per difamar la líder de UPyD, Rosa Díez, a la qual havia acusat de finançar-se il·legalment.

Toni Martínez, director de Los Guiñoles i premi Ondas por Todo por la Radio a la Cadena SER, que fa 20 anys que fa sàtira política, sosté que el problema és la diferència entre el que el PP s'obstina a explicar i la realitat. I torna al cas Bárcenas. “Pretendre convence'ns que quatre tresorers van organitzar una comptabilitat b durant 18 anys sense que ningú se n'assabentés és absurd. I després hi ha el reguitzell de frases còmiques, en les quals Bárcenas és aquest senyor”. O la “indemnització en diferit” de Bárcenas.

Barreiro avisa del que li espera al PP si no canvia la seva estratègia: “Entre els jubilats és la força més votada però entre els nous electors el suport és del 5%”.